Fitxa tècnica
PRODUCCIÓ: Tem Productores Asociados (Barcelona); ARGUMENT I GUIÓ: A.Villaronga; FOTOGRAFIA: Jaume Peracaula (Fujicolor, normal); AMBIENTACIÓ / DECORACIÓ: Cesc Candini; MUNTATGE: Raúl Román; MÚSICA: Javier Navarrete; INTERPRETACIÓ: Gunter Meisner (Klaus), Marisa Paredes (Griselda), David Sust (Angelo), Ricard Carcelero (Angelo nen), Gisela Echevarría (Rena), Imma Colomer (la Jornalera); ESTRENA: Madrid, 07.03.1987, Barcelona, 17.03.1987; PREMIS: Ciutat de Barcelona 1987 (millor director), Setmana Internacional de Cinema de Barcelona (millor film), Sant Jordi de Cinematografia 1988 (millor òpera prima), Múrcia 1988 (millor òpera prima).
Sinopsi
Klaus, un oficial metge exnazi, mata un nen després de torturar-lo mentre és observat secretament per un personatge desconegut. Immediatament després, Klaus té un accident i queda paralític. Des de llavors, viu dins d’un pulmó d’acer en una casa aïllada i depèn totalment de la seva dona Griselda, de la seva filla Rena i d’una assistenta. Un dia arriba Angelo, demanant treball com a infermer. El jove es convertirà en el seu company inseparable i li demostrarà una fascinació morbosa i misteriosa. Angelo proposa a Klaus ser la mà executora dels seus desitjos, i entre ambdós s’acaba produint una transferència de personalitat.
Producció
Òpera prima del director després d’alguns curts de caràcter experimental, que provocà una certa polèmica en els festivals on participà. El realitzà al final d’una llarga elaboració del guió i amb molts problemes econòmics. La idea inicial procedeix de la figura real del mariscal Gilles de Rais, que al segle XV executà quatre-centes nenes. A.Villaronga transforma la història en un discurs ben personal i constant en la seva obra: el mal i les suplantacions de la personalitat. Relaciona el mal amb les ments totalitàries (les refèrencies nazis són constants) i ho fa sense concessions, mostrant la seva part de fascinació. La posada en imatges és sempre funcional però també original, amb una fotografia blavosa i freda, amb arriscats moviments de càmera i una planificació barroca, tot al servei d’una idea fonamental: deixar l’espectador en llibertat perquè decideixi la seva posició. Malgrat aquestes característiques, el film també adopta un valor testimonial, gairebé documental.