Umbracle

Pel·lícula del 1971-1972, Experimental, 85 min., dirigida per Pere Portabella i Ràfols.

Fitxa tècnica

PRODUCCIÓ: Films 59 (P.Portabella, Barcelona); GUIÓ: Joan Brossa, P.Portabella; FOTOGRAFIA: Manuel Esteban (blanc i negre, normal); MUNTATGE: Teresa Alcocer, Emili Rodríguez Osés; MÚSICA I SO: Carles Santos; INTERPRETACIÓ: Christopher Lee, Jeannine Mestre.

Sinopsi

Mosaic o més aviat trencadís de seqüències autònomes que pren la tensió a una realitat fatigada per la dictadura de Franco i els seus xucladors sanguinaris, sota la mirada perplexa d’un foraster que tant remet a la planta d’un gentleman com a la del vampir que tantes vegades ha encarnat l’actor britànic Christopher Lee.

Producció

Aquesta obra reprèn la temàtica i la sintaxi esbocinada de Nocturn 29 (1968) i la força de les imatges mudes, sense diàlegs, de Vampir-Cuadecuc (1969-70). No en va el seu motiu conductor rau en la presència característica del protagonista, que hi participà desinteressadament atret per l’oportunitat de sortir del seu encasellament en el cinema de gènere. Des de la intrigant seqüència al Museu d’Història Natural del Parc de la Ciutadella de Barcelona fins a l’irònic desenllaç on C.Lee mata una mosca, tot el film s’organitza com un collage de seqüències i blocs autònoms rodats en 16 mm: escenes de la quotidianitat amb detalls inquietants i la presència recurrent de l’actor en el paper de visitant atònit d’una realitat impenetrable; monòlegs de crítics i historiadors del cinema (Romà Gubern, Joan Enric Lahosa, Miguel Bilbatúa) que fan referència als impediments de la creació cinematogràfica sota un règim autoritari; un llarg extracte del film d’exaltació nacionalcatolicista (El frente infinito, 1956, Pere Lazaga); una funció de pallassos sense el caliu d’un públic que rigui les seves gràcies; imatges d’un escorxador de pollastres amb un contrapunt sonor de música ambiental; Lee cantant òpera i llegint Poe; un muntatge de clàssics del cinema burlesc i altres crides a la memòria cinematogràfica. I, com un motiu reiteratiu, expressions de l’obscuritat amb al·legòriques imatges (túnels, passadissos i ambients llòbrecs) i un segment final de pel·lícula en negre. Un element capital és la contribució sonora de Santos; en canvi, amb aquest film s’interrompé definitivament la col·laboració amb Brossa, que es dolia de la pressa del director per rematar el projecte. Un altre aspecte a recalcar és la circumstància clandestina en la qual va haver de manegar-se la producció i l’exhibició del film.