Verd madur

Siega verde (es)

Pel·lícula del 1960; ficció de 100 min., dirigida per Rafael Gil Àlvarez.

Fitxa tècnica

PRODUCCIÓ: Pirene Films (Amadeu Bagués, Barcelona); ARGUMENT: La novel·la homònima de Josep Virós i Moyes; GUIÓ: J.Virós, Manuel Saló, R.Gil; FOTOGRAFIA: Enrique Guerner, Cecilio Paniagua (Eastmancolor, normal); AMBIENTACIÓ / DECORACIÓ: Enrique Alarcón; MUNTATGE: Antonio Ramírez; MÚSICA: Xavier Montsalvatge; INTERPRETACIÓ: Jeanne Valèrie (Xana), Carlos Larrañaga (Enric Pujalt), Luis Induni (Xanot), Maria de los Ángeles Hortelano (Isabel), Josep Rubio (Manuel), Luz Márquez (Pilar), Rafael Bardem (el vicari general), Matilde Muñoz Sampedro (tia Caterina), Guillermo Marín (el degà), Rafael López Somoza (don Genaro), Josep Maria Caffarel (el Dr. Ferran), Miquel Viadé (Met); ESTRENA: Barcelona, 31.01.1961; 27.05.1968 (en català), Madrid, 06.02.1961; PREMIS: Círculo de Escritores Cinematográficos 1961 (millor música).

Sinopsi

En un poblet del Pirineu català hi ha dues cases centenàries: la rica Can Pujalt i Can Xanot, una casa pràcticament ruïnosa, on neix una nena, Xana, que es cria lliurement al camp. Quan ja és gran, un dia és atacada pel rodamon Met, però l’hereu Enric Pujalt la salva i tots dos s’enamoren apassionadament. Al cap del temps, ella queda embarassada i marxa del poble perquè no vol complicar la vida a l’hereu. Però ell fa front a la situació amb coratge.

Producció

L’autor de la novel·la, un advocat de professió, creà la productora amb el joier Bagués per tal d’adaptar-la al cinema. Escollí un director acreditat i cercà els beneficis de l’star-system amb l’atractiva actriu francesa Jeanne Valèrie, que li obrí el mercat francès. El centre de la trama gira al voltant de la institució de l’hereu i es desenvolupa a través d’una història passional i de rivalitats entre famílies, marcada per l’entorn i un erotisme inusual en el cinema espanyol d’aquella època. R.Gil sap utilitzar els impressionants paisatges del Pirineu com a contrapunt i complement de la passió dels protagonistes, potenciant les parts costumistes i no obviant la crítica social implícita en el relat. Set anys després s’aconseguí fer la versió catalana.

Bibliografia

PÉREZ DE SOMACARRERA, M.: Siega verde, "Otro Cine", núm. 47, 1961. p. 4-5.