Cal cercar els seus orígens en les activitats realitzades des de la meitat dels anys cinquanta per un heterogeni col·lectiu format per exiliats nazifeixistes, membres de la Guàrdia de Franco i joves fascinats pel wagnerianisme i el nazisme. L’animador i primer president fou el falangista Ángel Ricote. El discurs de CEDADE (que reflectí un paneuropeisme feixista) contrastà amb el de la ultradreta espanyola hegemònica (abocada al món de la Hispanitat). Manifestà també un falangisme radical i crític amb el règim, un racisme de fonaments teològics (més que biològics) i preconitzà una cosmovisió complotista, en la qual maçons i, sobretot, jueus, tenien un paper determinant en l’evolució dels esdeveniments mundials.
Entre el 1966 i el 1970, la seva Sección Juvenil [SJ] guanyà major pes i amb ella es palesà cada vegada més l’orientació neonazi del col·lectiu en detriment de la falangista. El 1970 Jorge Mota –i, amb ell, la majoria dels membres de la secció– accedí a la direcció del grup i esdevingué el dirigent de CEDADE fins a l’octubre de 1978, quan el substituí Pedro Varela. El període comprès entre el 1970 i el 1982 fou el de màxim creixement i influència de CEDADE, que –no obstant això– mai no actuà com a partit legal, malgrat que membres seus promogueren el Partido Europeo Nacional Revolucionario i Varela inscrigué el 1981 un Partido Socialista Nacional Revolucionario. Entre el 1970 i el 1975 establí una àmplia xarxa de relacions internacionals, edità abundants publicacions i creà nombroses delegacions. Aviat es configurà com una organització singular dins l’extrema dreta: es distancià tant de Fuerza Nueva [FN] com del violent Partido Español Nacional Socialista, per dedicar-se, a través de tasques editorials i de formació política, a difondre un peculiar “nazisme wagnerià” de caràcter “culturalista”. A finals dels anys setanta preconitzà una “Europa de les ètnies” i cercà un mai no resolt equilibri entre un ultranacionalisme espanyol, un paneuropeisme feixista i una defensa “etnista” dels “nacionalismes perifèrics” de l’Estat, especialment el català. Així, CEDADE, entre el 1978 i el 1980, impulsà un efímer i oficiós Partit NacionalSocialista Català (que registrà com a Partido Socialista Nacional de Cataluña, PSNC, el 1983) i difongué consignes i textos en català. Exaltà el regionalisme burgès i conservador de la Renaixença a través d’una visió històrica que considerava el doctor Bartomeu Robert un pensador racista català, Jacint Verdaguer un poeta de connotacions antisemites i Joan Maragall un incisiu crític del sistema democràtic. La seva sigla aleshores també es traduí com a Cercle d’Amics d’Europa. Un altre tret distintiu de CEDADE fou el seu ecologisme que, concebut inicialment des de plantejaments “Völkisch” (elogi de la vida rural i la natura), dugué el grup a adoptar posicions militants davant de problemes com la “pluja àcida” o la mort de balenes i a donar suport a Greenpeace.
La crisi que tingué lloc en la ultradreta a inicis dels anys vuitanta, marcada pel fracàs del cop d’Estat del febrer de 1981 i la dissolució de FN el 1982, també es reflectí en CEDADE a la meitat de la dècada. Dins del neonazisme espanyol emergiren diverses tendències: una de renovadora, Nuevo Socialismo, que pretenia crear un partit; una altra que era seguidora de la “Nouvelle Droite” francesa; una tercera de caràcter esotèric (impulsada per col·lectius com la Sociedad Thule o Asgard i radicada sobretot a Catalunya) i, finalment, el moviment skinhead neonazi, sense cap vinculació ideològica i organitzativa respecte de CEDADE. L’entitat, doncs, esdevingué un grup testimonial dedicat a la tasca editora (especialment de l’anomenat “revisionisme històric”, que nega el genocidi jueu comès pel Tercer Reich). El 1993 una direcció col·legiada formada per Laureano Luna, Eduardo Arroyo i José M. Ruiz substituí Varela i assajà endebades el rellançament de CEDADE, que es dissolgué a l’octubre.
Aleshores, Luna i altres exmilitants promogueren un anomenat Proyecto IES (Instituto de Estudios Sociales), que preconitzà la confluència de l’extrema dreta espanyola en un mateix partit, amb un èxit relatiu. Un document elaborat pel Proyecto IES, El futuro de la lucha nacional, serví de base teòrica per a l’aproximacióde diversos àmbits ultradretans d’arreu de l’Estat espanyol, els quals confluïren en la coalició Alternativa Demócrata Nacional [ADN] en les eleccions europees de 1994 (obtingué 875 vots a Catalunya): Jun-tas Españolas [JJ.EE.], independents del dissolt Frente Nacional, exmembres deCEDADE i el Partido de Madrid. Quan el 29 de gener de 1995 JJ.EE. es dissolgué, aquell mateix dia el gros dels seus seguidors i els impulsors de la coalició crearen Democracia Nacional, on s’integraren exmembres de CEDADE (com Luna o Ruiz) i en l’ideari de la formació era visible un substrat ideològic “lepenista” en la defensa de la “identitat nacional” espanyola amenaçada per la immigració forana (posteriorment aquest plantejament fou modificat), possible influència del llegat ideològic de l’entitat neonazi.
Quant a l’organització interna de CEDADE, els dirigents havien d’ésser menors de 30 anys i designats sense elecció: el líder, en acabar el mandat, presentava el successor. L’entitat tingué diverses seccions, les quals canviaren el seu nom i pes dins CEDADE al llarg de la seva història: a més de la SJ, tingué una Sección Femenina (que esdevingué Frente Femenino [FF]) i una Sección Deportiva [SD] que, amb el temps, reuní l’elit de la militància. CEDADE també promogué diverses organitzacions, com l’Associació Wagneriana de Treballadors o la Juventud Nacional-Revolucionaria. Algunes no tingueren entitat real, com el Frente Socialista Obrero o el Frente Campesino. Pel que fa a connexions internacionals, es relacionà amb el Nouvel Ordre Européen, la World Anti-Communist League i la World Union of National Socialists. Quant a la militància, aquesta fou predominantment masculina i juvenil (sobretot universitaris i administratius); la xifra d’afiliats mai no sobrepassà els 600 (tot i que l’entitat afirmà tenir-ne 2.500 el 1975). Respecte a la implantació, CEDADE creà delegacions arreu d’Espanya i l’estranger: Orange-en-Provence i Aix-en-Provence (França), Buenos Aires i Posadas (Argentina), Quito, La Paz, Montevideo i Miami. A Àustria impulsà un ignot National-Europäische Partei-Österreich. Les més importants foren les de França (com a Cercle Écologique Des Amis De l’Europe) i l’Argentina (com a Círculo de Estudios De América y De Europa). El seu portaveu, CEDADE, publicà 175 números fins el 1991 i arribà a tenir un miler de subscriptors. Edità nombroses publicacions sectorials i butlletins de delegacions.