De fet, diversos col·lectius d’“esquerra falangista” i falangistes crítics amb la burocratització del Movimiento Nacional (Falange Española Tradicionalista y de las JONS [FET y de las JONS]) assajaren de legalitzar un grup amb la denominació de “FE de las JONS” a les darreries del franquisme, com els Círculos Doctrinales José Antonio [CJA], el Frente de Estudiantes Sindicalistas [FES] o els seguidors de Manuel Hedilla, agrupats en el Frente Nacional de Alianza Libre [FNAL]. Tanmateix, la denominació fou aconseguida oficialment al setembre de 1976 pel col·lectiu de Raimundo Fernández Cuesta (exministre de Franco), impulsor d’una associació anomenada Frente Nacional Español [FNE], creada al juliol de 1975. La refundada FE de las JONS constituí un partit que (a diferència dels grups citats) fou favorable al franquisme i configurà així l’àmbit “francofalangista”.
El procés de fragmentació del falangisme s’inicià de manera notòria el 1973. Aquest any Sigfredo Hillers i Manuel Garate Murillo, del FES, promogueren un Frente Español (per recuperar les sigles FE, de Falange Española) que volien legalitzar com a una associació política que aplegués tots els falangistes, fins i tot els del Movimiento. Tanmateix, primer es retiraren del projecte els falangistes “hedillistes”, després ho feren els CJA i, finalment, tingué lloc la ruptura del FES amb el sector liderat per Fernández Cuesta. L’acord no fou possible i el Frente Español fou promogut únicament pels “raimundistes”, però no el pogueren legalitzar precisament perquè les sigles es podien confondre amb les de Falange Española. Fou Fernández Cuesta, finalment, qui aconseguí convertir legalment el FNE en FE de las JONS. El 1979 els CJA s’integraren a la Falange de Fernández Cuesta i quan aquest dimití el 1983, fou substituït per Diego Márquez (l’exdirigent dels CJA). Sota el seu mandat, FE de las JONS dugué una vida esllanguida, que no s’alterà quan fou succeït el 1995 per Gustavo Morales, amb una voluntat renovadora i aglutinadora del dispers univers falangista sense èxit fins al present.
Respecte als afiliats, Márquez afirmà el 1988 que el partit tenia 15.000 militants (xifra força dubtosa). Quant a les edats, els seguidors eren joves o ancians, sense una franja intermèdia. Ja el 1997, fonts falangistes manifestaren tenir 6.900 seguidors, 75 a Catalunya. Quant a la presència electoral catalana, aquesta ha estat continuada i de resultat decreixent des del 1980. En les eleccions legislatives de 1977 es coalitzà amb Fuerza Nueva [FN] (dins l’Alianza Nacional 18 de Julio) i obtingué 7.233 vots. En les legislatives de 1979, coalitzada dins la Unión Nacional amb FN, els CJA, la Confederación Nacional de Ex Combatientes i l’Agrupación de Juventudes Tradicionalistas, 22.918 vots. En les autonòmiques de 1980, 6.573 vots. D’ençà aleshores els resultats han fluctuat en funció de la concurrència d’altres sigles ultradretanes, si bé en les legislatives de 1996 (presentant-se com a Falange Española Auténtica per problemes legals i sense competidors) únicament n’obtingué 1.633. Ja el 1999, en les eleccions europees, una candidatura unitària del fraccionat àmbit falangista (La Falange) recollí 1.638 vots a Catalunya. En les eleccions autonòmiques d’aquest any n’obtingué 1.278.
Els òrgans de premsa han estat diversos (FE, Unidad, Arriba i Libertad) i actualment són Nosotros (anàlisi política) i En Marcha (òrgan de la Jefatura Nacional). Ha impulsat el Sindicato Español Universitario (a Catalunya existí el 1988 el SEU-Moviment Estudiantil Català), editor de Haz, i la Unión Nacional de Trabajadores en el món sindical. Disposa de la Fundación José Antonio i del Centro de Estudios Económicos y Sociales, a través del qual es potencia un Instituto de Estudios Sindicalistas (a Barcelona) dedicat a formar militants. L’organització juvenil són las Falanges Juveniles de España [FFJJE]. Quant a Catalunya, el primer dirigent regional fou Antonio Pelegero Barceló (1977). La publicació més rellevant ha estat Cinco Rosas, creada el 1977 com a òrgan de la delegació de Molins de Rei i posteriorment convertida en portaveu regional. Han existit altres publicacions esporàdiques: España (Juventudes Falangistas de Barcelona, 1978); Amanecer (FE-JONS de Sabadell, 1985); La Ametralladora (Juventudes Falangistas de Móra d’Ebre, 1989); El Boletín (Juventudes Falangistas, 1992); Juventud Libre (Girona, 1992) i Cisne. Boletín Universitario Falangista de Cataluña (1995).