Falange Española de las Jons-Auténtica

FE de las JONS(a) (sigla)

Partit falangista antifranquista constituït el 1975 que es presentà com l’hereu legítim de l’organització fundada per José Antonio.

Tanmateix, cal cercar el seu origen llunyà en col·lectius falangistes que no acceptaren la unificació de la Falange i el Requeté del 19 d’abril de 1937. Així, entre el 1937 i el 1938 tingué vida la “Falange Autónoma” (impulsada per Patricio González de Canales entre el 1937 i el 1938) i una anomenada Falange Española Auténtica, de genealogia confusa (s’atribueix la seva gestació a Vicente Cadenas i Raimundo Fernández Cuesta i també es vincula a una operació de desestabilització del règim franquista). El 1939, però, la seva junta clandestina era presidida per Emilio Rodríguez Tarduchy i formada per nou membres, entre els quals figurava Luis de Caralt. Manuel Hedilla, el successor de José Antonio que s’oposà al decret d’unificació (castigat pel règim i indultat a canvi de renunciar a realitzar activitats polítiques), sempre fou la figura reivindicada pels falangistes “autèntics”. Hedilla tornà a l’escenari falangista el 1968 amb el Frente Nacional de Alianza Libre [FNAL].

Durant la Transició, el FNAL, amb diversos grupuscles falangistes i un sector de militància procedent dels Círculos Doctrinales José Antonio [CJA], constituí a l’octubre de 1975 la Falange Española de las JONS-Auténtica [FE de las JONS(a)], legalitzada al febrer de 1977. Narciso Perales fou escollit III “jefe nacional” el 1976. Renuncià al març de 1977 i fou elegit IV “jefe nacional” Pedro Conde Soladana (obrer de Fasa-Renault de Valladolid, condemnat per participar en lluites sindicals), en el seu II Consejo Nacional. Una altra figu-ra rellevant fou Miguel Hedilla (fill de Manuel). El 1977 el president regional català era Francisco Javier García Martí. El partit difongué un discurs esquerrà, antifranquista i antifeixista i s’abocà a un activisme desbordant i espectacular que li conferí notorietat mediàtica entre el 1976 i el 1977. Tot i que en les eleccions legislatives de 1977 obtingué 40.973 vots (5.868 a Catalunya), a partir de 1978, esgotat el dinamisme inicial, s’aguditzà una divisió interna entre dues tendències: una de més “sindicalista” que “falangista” i una altra de més preocupada per l’“ortodòxia doctrinal”. La ruptura entre els dos sectors comportà la dissolució del partit al desembre de 1979, si bé un sector originà la Falange Española Auténtica. En dissoldre’s, el gruix de militants deuria abandonar l’activitat política, d’altres es devien repartir arreu de l’espectre polític (Fuerza Nueva, CNT, PCE) i uns tercers devien continuar vinculats al falangisme a través de Falange Española de las JONS, el Círculo Cultural Hispánico o el Movimiento Falangista de España. Igualment, mitjans falangistes propers a FE de las JONS(a) i una fracció del FSR confluïren en la creació del Partido Sindicalista, seguidor de la “línea libertaria del Movimiento Obrero Español” “en la forma realista y crítica iniciada por Salvador Seguí, Peiró, Ángel Pestaña [...] y Horacio Prieto”.

Entre els seguidors predominaren estudiants i treballadors del metall, amb una mitjana d’edat propera als vint anys. Com a organitzador de masses intentà promoure la Confederación de Trabajadores Sindicalistas. Quant a la premsa, el 1977 edità Boletín Informativo Semanal de FE de las JONS (intern) i el 1978 Patria Sindicalista (portaveu); (universitaris) i CONS (medis sindicals). A Catalunya publicà Autèntica i Acció Ciutadana.