Al desembre de 1964 patí una escissió, basada en la Fuerza Armada Revolucionaria, que creà el nou Partido Comunista de España (Marxista-Leninista) i durà fins al 1968, sense presència a Catalunya; el 1968 una altra escissió desembocà en la formació del Movimiento Comunista Marxista-Leninista de España.
El PCE (m-l) trencà aviat amb el PC Xinès i s’orientà vers el Partit del Treball d’Albània. Propugnà la guerra popular per posar fi a la dictadura “ianqui-franquista”. Contrari a les aliances amb d’altres partits, proposà un front democràtic nacional revolucionari per a la realització d’una democràcia popular antioligàrquica i antiimperialista. El 1970 decidí crear el Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico [FRAP]. En el FRAP s’integraren les “organitzacions de masses” promogudes i dependents del PCE(m-l), com Oposición Sindical Obrera [OSO], Uniones Populares del Campo, Federación Universitaria Democrática Española [FUDE], Unión Popular de Mujeres, Unión Popular de Artistas i, més tard, Nova Germania. Fou presidit pel veterà dirigent socialista d’esquerra Julio Álvarez del Vayo fins a la seva mort (el 3/V/1975). El I Congrés del partit (1973) i la Conferencia Nacional de proclamació del FRAP de 1974 confirmaren la línia de la “guerra popular prolongada”. Tenia escassa presència a Catalunya, amb petits nuclis a Barcelona, al Vallès i a l’Hospitalet. Sota el lideratge de Raúl Marco i Elena Odena, les activitats del partit se centraren en l’activisme i el 1975 passà a una àmplia ofensiva d’“acciones armadas de carácter limitado”. El 1976 creà la Convención Republicana de los Pueblos de España en el marc de l’estratègia de ruptura. El II Congrés (1977) del PCE (m-l) dissolgué l’OSO i creà l’Asociación Obrera Asambleista [AOA], que fou més una plataforma revolucionària que una estructura sindical. A aquest Congrés assistiren delegacions de Barcelona, Manresa, Súria, Sabadell, Montcada, Santa Coloma, Badalona i Mataró. El 1979, encara sense legalitzar, presentà candidats a les eleccions legislatives a Catalunya dins les llistes d’Izquierda Republicana (separada d’Acción Republicana Democrática Española).
El 1981 aconseguí la legalització i començà a participar regularment en les eleccions: legislatives de 1982 (2.755 vots) i autonòmiques de 1984 (1.835 vots). Sota el nom d’Unitat Popular Republicana o Plataforma d’Esquerres, amb la Convención Republicana de los Pueblos de España, participà en les legislatives de 1986 (3.475 vots), les municipals de Barcelona de 1987 (1.069 vots), les autonòmiques de 1988 (1.066 vots) i lesmunicipals de Barcelona de 1991 (210 vots). Dirigents: Laura Coll, Jesús Enfedaque, Joaquín Góngora. Els resultats electorals, les elevades despeses, els canvis internacionals i la retirada dels seus líders històrics provocaren la desaparició del partit el 1992, quan esdevingué l’editorial Vanguardia Obrera. El 1972 creà la Juventud Comunista de España (marxista-leninista). Publicacions: Vanguardia Obrera (1970-1991), Teoría y Práctica (1983-1986), Revolución Española (1968-1989) i, ja sense l’etiqueta de partit, Libertad Siete des de 1993.