Sorgí com a alternativa al neonazisme “culturalista” del Círculo Español de Amigos de Europa [cedade]. Difongué un pensament afí a la ultradreta “tradicional”: defensa de la unitat de la pàtria, lluita contra el comunisme i crítica de l’Opus Dei i dels “tecnòcrates”. Evolucionà vers un paneuropeisme neofeixista i antiimperialista i adoptà en les seves publicacions conceptes com “autogestió”, al mateix temps que disminuïren les reflexions racistes i nazis. Tingué una militància reduïda i actuà en l’òrbita del Servicio Central de Documentación. Els militants (uns 40 el 1971) eren sobretot estudiants de famílies modestes de Badalona i del barri barceloní de la Verneda. El PENS s’estengué per la seva col·laboració amb els col·lectius Militantes Nacional Revolucionarios (1969, Madrid) i Movimiento Social Español (1970, València). A l’abril de 1971 representants dels tres grups feren un pacte d’unitat a Joanetes (Girona) i s’adheriren a un fallit Comité de Liaison Européen Révolutionnaire. Els grups assoliren notorietat per les seves accions violentes contra manifestacions culturals o entitats considerades “progressistes”, especialment llibreries i editorials.
El PENS, tot i els escassos seguidors, s’estructurà en cinc seccions: operativa, d’informació, de premsa i propaganda, d’universitats i ensenyament i d’“organitzacions paral·leles”, les quals havien d’incidir en àmbits diversos: la Brigada dela Fe, l’Agrupación Excursionista Jaime I (publicà ¿Utopía?), el Círculo Cultural España-Occidente (editor d’Ariete) i una inexistent Unión Nacional Socialista Obrera. El PENS es dissolgué el 1974 i els seus militants s’integraren en grups diversos (Fuerza Nueva, àmbits falangistes, CEDADE). Premsa: Nuevo Orden (portaveu), Joven Europa (juvenil) i Hojas de Combate del Partido Español Nacional Socialista.