Aquesta diferenciació té un vessant d’oposició doctrinal al pactisme sinal·lagmàtic i confederal que Francesc Pi i Margall explicità a Las nacionalidades (1876). Tanmateix, les divergències no es limitaren a aquests temes. L’organicisme federal de Figueras –com ha observat Pere Gabriel– fou també una reacció contra l’esquerranisme del republicanisme popular i una afirmació d’Espanya i una defensa d’un estat fort.
El partit federal orgànic comptà a Catalunya amb una nòmina de col·laboradors força significativa. Destacaren, en un moment o altre, Gonçal Serraclara, Joan Pla i Mas, Francesc Puigjaner, Miquel Baltà, Narcís Buxó, Rafael Boet, Agustí Sardà, Francesc Rispa i Perpiñà, Joan Martí (el Xic de les Barraquetes) i Josep Palet i Riba (Palet de Rubí) entre d’altres. Tots ells contribuïren a aixecar una xarxa de comitès locals d’“unió democràtica” amb els progressistes. La mort de Figueras, el 1882, limità, però, les possibilitats de creixement i consolidació del partit. Els seus efectius subsistiren fins als primers anys noranta i donaren lloc a la formació de nuclis zorrillistes i, sobretot, centralistes en diverses localitats catalanes.
El comitè provincial de Barcelona, a finals de 1885, incloïa delegats d’unes 30 poblacions. A Reus, aleshores segona ciutat de Catalunya, el partit federal era el partit orgànic i allí es publicava el setmanari El Coalicionista (abril de 1890-octubre de 1891), dirigit per Luis Rojo. El 1891 elsfederals orgànics es coalitzaren amb progressistes i centralistes i, finalment, par-ticiparen en la Unió Republicana de1893.