Encapçalada a Espanya per Miguel Morayta, José de Carvajal i José Muro, intentà recompondre el republicanisme conservador i unitari després de la dissolució formal del Partit Possibilista per part d’Emilio Castelar. A Catalunya, el gros de les redaccions periodístiques, dels comitès i dels centres i casinos possibilistes seguiren Morayta. L’encarregat de defensar al Parlament el caràcter republicà del possibilisme fou el diputat manresà Emili Junoy. Un cop estabilitzada la situació, al març de 1894 el nucli possibilista català encetà contactes per concretar una sortida comuna a la crisi organitzativa pròpia i dels altres sectors del republicanisme unitari. Sobretot perquè aleshores els federals semblaven trobar-se en un moment dolç que els duria a l’aprovació del programa de 1894.
Al juny d’aquest any s’integraren dins el corrent legalista del progressisme les restes del federalisme orgànic, encapçalat des de la mort de Figueras per Francesc Rispa i Perpiñà. En les eleccions municipals de maig de 1895 es crearen candidatures conjuntes de progressistes, possibilistes i orgànics, en moltes localitats catalanes. Entre una i altra data començà a funcionar el nom de Partido Republicano Nacional. El 7 de juliol de 1895 La Publicidad publicà una “Declaración del Partido Republicano Nacional y bases fundamentales de su organización”. Era l’acta de naixement del nou partit, signada a Madrid el 30 de juny, que reivindicava: la sobirania nacional espanyola; la implantació de la República a través dela creació d’un govern provisional, nacional i ampli, sense exclusió de cap republicà, i l’organització de la nova República sobre les bases de la Constitució de 1869 i de les lleis orgàniques de 1870.
La formació a Catalunya s’assolí per la fusió dels comitès i centres possibilistes, progressistes de dretes, federals orgànics, així com una munió de centres i comitès dits d’Unió Republicana o d’Unió Constitucional Republicana, el partit liderat per Carvajal i per Fermí Villaamil. En algunes localitats o barris s’hi afegiren els centralistes salmeronians. La premsa dels respectius comitès esdevingué la del nou partit. Els òrgans de la direcció catalana comptaren amb integrants de procedència diversa, però essencialment progressista i possibilista: Joan Sol i Ortega, Eusebi Corominas, Emili Junoy, Eduard Vidal i Valenciano, Ramon Codina Länglin, Joan Giné i Partagàs, Josep M. Serraclara, Francesc de P. Roqué i Manuel Pereña. A desgrat del procés centralitzat, la fórmula no reeixí a comarques. El 1897, en la Fusió Republicana convergiren entitats del PRN amb d’altres que encara evocaven els adjectius de possibilista o històric, centralista o progressista.