A Catalunya sorgí a la meitat dels anys setanta, però amb el nom d’Agrupación de Socialistas Andaluces [ASA], integrat per persones originàries d’Andalusia i, sobretot, vinculades a les associacions culturals andaluses. A Andalusia, l’ASA es convertí en PSA el 1976, tot i que a Catalunya no actuà com a partit durant els seus inicis.
En les eleccions legislatives de 1977, el seu dirigent José Acosta Sánchez (professor universitari) es presentà dins les llistes del Pacte Democràtic per Catalunya a Barcelona. Aquest fet provocà la primera crisi interna, perquè una part de la direcció l’acusà de no respectar els criteris del partit. Amb la creació del Partit dels Socialistes de Catalunya [PSC] el 1978, els dirigents del PSA consideraren que aquest no garantia prou la representació dels andalusos de Catalunya i decidiren actuar com a partit. A finals d’any, durant la redacció de l’Estatut, els andalusistes temeren que aquest advoqués per una “catalanització forçosa” dels andalusos i reclamaren el respecte i la protecció de la seva identitat. Al gener de 1979, el PSA andalús esdevingué PSA-Partido Andaluz, per tal de subratllar el seu nacionalisme enfront al PSOE.
Al llarg de 1979 esclatà una crisi en el PSA-PA andalús, arran del seu suport a la investidura d’Adolfo Suárez. En el segon semestre de l’any, el PSA-PA de Catalunya celebrà la I Conferència, en la qual s’escollí Francisco Hidalgo Gómez com a secretari general (Acosta passà a integrar la Coordinadora del partit, amb Hidalgo, Manuel Molleja, Marcelo Cano i Juan Torrijos, locutor de “Andalucía en Cataluña”, de Ràdio Miramar) i es refermà en la defensa de la identitat i dels interessos dels andalusos a Catalunya. Es presentà a les eleccions al Parlament de 1980, ja que considerà que cap partit català tenia com a objectiu la defensa dels immigrants i aquesta qüestió fou el centre de la seva campanya. Obtingué 72.071 vots (2,7%) i dos escons per la circumscripció de Barcelona (Hidalgo i Acosta), on es concentrà gairebé el 90% dels vots (Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès Occidental). Els seus diputats votaren contra la investidura de Pujol (consideraven que Convergència i Unió propugnava la “integració forçosa” dels immigrants).
Al maig d’aquell any, la crisi en el PSA-PA andalús s’aguditzà en donar suport a una moció de censura del PSOE contra el govern de Suárez. El partit es dividí i es convocà un Congrés extraordinari al desembre. El PSA de Catalunya hi envià Acosta, que (en contra de la direcció catalana) s’alineà amb Rojas-Marcos i amb els que proposaven un pacte amb Unión de Centro Democrático. En les eleccions autonòmiques andaluses de 1982, el PSA-PA patí un dur correctiu, accentuat en les legislatives d’aquell any: 7.398 vots a Catalunya (perdé quasi el 90% del vot de 1980). A més, fou incapaç de presentar candidatures a Lleida i Girona.
L’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística (1983) suposà un replantejament de la seva estratègia. Una part de la direcció considerà que els partits d’esquerra (sobretot el PSC) havien incorporat els objectius del PSA-PA i calia dissoldre el partit. Un altre sector creia que la seva pervivència era imprescindible. El PSA-PA decidí no presentar candidatures a Catalunya en les eleccions municipals de 1983 i a Andalusia perdé la meitat dels regidors aconseguits el 1979. Tot plegat provocà la seva transformació en un partit de centre i adoptà el nom de Partido Andalucista (V Congrés, febrer de 1984). El canvi accelerà el seu desmantellament a Catalunya: el 1984 no es presentà a les eleccions autonòmiques i, en la IV Conferencia (1985), Hidalgo dimití de secretari general i fou substituït per José Sancha, de Tarragona. Bona part dels dirigents i militants l’abandonaren progressivament (alguns per incorporar-se al PSC), fins a la seva pràctica desaparició.