La seva creació s’encaminà a facilitar la cohesió dels corrents democràtics i republicans de caràcter conservador i unitari. El 1894, el partit entrà en procés de dissolució arran de l’entrada del diputat Buenaventura Abarzuza en els rengles de la política dinàstica i la retirada política de Castelar (el seu líder). Els fidels al republicanisme conservador donaren lloc al Partido Republicano Nacional.
El programa polític mínim i operatiu de la formació quedà fixat, en els seus eixos fonamentals, en la reunió fundacional del partit al domicili particular de Castelar. Castelar, Abarzuza, Eleuterio Maisonnave, Miguel Morayta i el reusenc Josep Güell i Mercader, entre altres, reivindicaven la Constitució de 1869 i, com a objectiu últim, una república “nacional”. Allunyats de la perspectiva federal, els castelarins optaren per la defensa d’una tènue descentralització administrativa compatible amb la unitat nacional espanyola. Després de l’experiència del Sexenni i de la I República advocaven pel reconeixement del nou camp de joc polític monàrquic, sempre que aquest es definís com el propi d’un estat liberal. Des d’un republicanisme conservador partidari de fer compatibles els principis democràtics amb el manteniment de l’ordre i de la propietat, es mostraven disposats a col·laborar en l’eliminació dels obstacles que la “reacció” continuava posant a la vida espanyola. Un estat liberal lliure d’aquestes traves obriria les portes a un desenvolupament democràtic constant, harmònic i controlat.
El 1876 Castelar es presentà a les eleccions generals per la circumscripció de Barcelona. Era el primer republicà que ho feia. El gest adquirí una doble dimensió. D’una banda, expressà la voluntat de ser presents en la vida política oficial i d’establir-hi un contacte el més fluid possible. D’altra banda, representà el primer esforç organitzatiu d’uns republicans, ocults darrere l’etiqueta de demòcrates, en el nou sistema polític. El possibilisme, a diferència d’altres faccions republicanes, optà des de 1874 pel camí de la ràpida reorganització. Les primeres plataformes de suport a la política de Castelar aparegueren aïllades a Barcelona i Reus i es fixaren com a objectiu dur el seu líder a les Corts Constituents de la monarquia restaurada. A Barcelona, els treballs en favor de la candidatura castelarina foren dirigits per un grup d’amics que posteriorment constituïren el nucli directiu del possibilisme català: Eusebi Pascual i Casas (advocat i exdiputat a Corts durant el Sexenni), Salvador Sanpere i Miquel (historiador), Innocenci López Bernagossi (editor), Narcís Monturiol (inventor) i Manuel Angelon (literat). A aquests s’afegiren Eduard Vidal i Valenciano, Francesc de Paula Roqué, Frederic Rusca, Martí Tarrats i Fermí Villaamil. Altres noms il·lustres del possibilisme català foren Eusebi Corominas, diputat pel Baix Empordà i director de La Publicidad, Santiago Soler i Pla, Josep Tomàs i Salvany, el lleidatà Manuel Pereña i Puente, l’igualadí Joan Serra i Constansó, els manresans Emili Junoy i Maurici Fius i Palà o el reusenc Josep Güell i Mercader (que tenia la residència a Madrid).
El procés d’organització es dugué a terme de forma compulsiva. Els cicles més intensos de formació de centres, cercles o comitès tingueren lloc el 1879 i en els períodes 1881-1882 i 1886-1890, en resposta a les indicacions de Castelar i a les expectatives derivades de l’accés dels liberals al poder. Especialment a partir de 1881 es crearen les condicions perquè centres, casinos i tertúlies possibilistes proliferessin arreu de Catalunya. Els moments culminants de la presència organitzativa del partit tingueren lloc el 1883 i entre el 1891 i el 1893. En aquest darrer any s’han pogut registrar un total de 20 centres, cercles i tertúlies, enfront els 31 organismes de direcció (comitès i comissions). Es tractà d’una organització a mig camí entre el partit de notables i l’organització capaç d’encabir una militància nombrosa, amb uns gestors de “posición desahogada” o de “fortuna regular”. És a dir, d’una manera coherent amb el seu ideari conservador, intentaren de construir una classe política republicana dotada de respectabilitat social. Tanmateix, el 1891 el Centre Republicà Històric (domiciliat a la barcelonina Rambla de les Flors) tenia prop de 1.000 socis, gairebé tots electors, i fou capaç de recollir més de 4.000 signatures per defensar la seva proposta de candidats davant unes eleccions.
L’estructura territorial del partit disposà d’un centre barceloní que actuà com a espai de relació entre tots els nuclis locals. Paral·lelament aparegueren organismes de coordinació en els districtes electorals. Fou el cas de Reus, al començament dels anys vuitanta, o de Barcelona i la Bisbal, en els noranta. La implantació organitzativa del possibilisme fou, en origen, bàsicament urbana, per bé que els anys noranta (i per tal d’equilibrar el vot en cadascuna de les circumscripcions) maldà per fer-se present en l’àmbit rural. Els districtes de les Borges Blanques (1886, Adolfo Calzado), Manresa (1893, Emili Junoy) i Reus (1891, Joan Vilella) aportaren diputats a la minoria possibilista al Congrés. La Diputació provincial de Barcelona comptà al llarg del darrer quart del segle XIX amb unes petites, però constants, minories possibilistes, amb Vidal i Valenciano, Corominas, Roqué, Villaamil i Joan Vidal i Valls.
El partit es veié corsecat pels problemes entre Villaamil, que –acompanyat per joves militants com Joan Martí i Thomàs o Manuel Llofriu– cridà a formar una estructura política capaç d’enquadrar una militància activa, i el sector dirigent partidari de reforçar el to respectable i de notables del partit. Aquest era el camí, entenien, per a afavorir unes relacions no conflictives amb el camp dinàstic. Les tensions s’iniciaren el 1879 i, tot i les crides i les intervencions pacificadores de Castelar, es reproduïren diverses vegades. La més significativa fou en el bienni 1889-1890, cap al final del “Parlamento largo” i a les portes de l’aprovació del sufragi universal masculí. Villaamil aconseguí de crear, malgrat l’oposició de Corominas i Vidal Valenciano, un Centre Republicà Històric de Barcelona que esdevingué el nucli principal del possibilisme barceloní durant els anys noranta.
El 1893 el partit possibilista restà al marge de la Unió Republicana, però Villaamil (amb José de Carvajal), al capdavant d’un petit contingent de seguidors (amb el nom d’Unió Constitucional Republicana), s’hi sumà. Un any més tard, Castelar llicencià els elements republicans i beneí l’entrada en la monarquia d’Abarzuza. A Catalunya, però, la major part de la premsa i dels comitès del partit es quedaren en el camp republicà. Això ho féu saber de manera contundent el diputat Emili Junoy a les Corts. Un cop reorganitzat el partit a Catalunya (març de 1894), les restes del possibilisme català s’incorporaren majoritàriament al Partido Republicano Nacional, per seguir després la trajectòria que portaria a la Fusión Republicana.
La premsa possibilista adquirí una gran presència ciutadana. El primer diari castelarí aparegué a Reus com a resultat de la successiva modificació de les capçaleres federals. El 1874, La Redención del Pueblo canvià successivament a El Clamor del Pueblo i, finalment, a Las Circunstancias. Aquest diari pot presentar-se com el degà de la premsa possibilista espanyola. El 1878, Eusebi Pascual i Casas i Eusebi Corominas fundaren a Barcelona una capçalera de llarga trajectòria: La Publicidad, que tingué un paper fonamental des d’un punt de vista organitzatiu. Amb una organització marcada pel personalisme i per la vida efímera dels centres i cercles, féu de nexe d’unió i permeté una mínima coherència de criteris dins el partit i entre els ambients que hi simpatitzaven. Entre el 1873 i el 1878 es publicà també La Gaceta de Barcelona, dirigida per Josep Roca i Roca i amb Eusebi Passarell i Joaquim M. Bartrina entre els redactors. Entre el 1878 i el 1883 es transformà, també sota la direcció de Roca i Roca, en La Gaceta de Cataluña. Aquest periòdic respongué a la línia més populista de Fermí Villaamil en el seu enfrontament amb la plana major del partit. Un paper central en la projecció ciutadana del possibilisme el tingué el setmanari popular il·lustrat La Campana de Gràcia. Sota la direcció de Josep Roca i Roca, el periòdic satíric més conegut oferí la seva col·laboració a Castelar fins el 1893. La nòmina de capçaleres comarcals possibilistes, sense arribar a la proliferació de les federals, fou molt destacada. A Sant Martí de Provençals, i en general al ditricte barceloní dels Afores, disposà de Las Afueras de Barcelona (1887-1893) i El Consecuente –més tard La Consecuencia– (1892-1897). Sense ànim exhaustiu, cal recordar algunes ciutats amb setmanaris o, episòdicament, diaris possibilistes, com Manresa: El Eco Posibilista (1885-1891) i La Fraternidad (1891-1894); Figueres: El Posibilista (1893); Girona: El Demócrata (1881-1887) i El Posibilista (1889-1892); Tarragona: El Orden (1883-1886); Igualada: La Democracia (1883-1885) i Lleida: El Demócrata (1888).