Monjo del monestir de Poblet des del 1946, es llicencià en teologia a la Universitat de Friburg (Suïssa), i obtingué el doctorat a la Universitat de Barcelona. Ha estat professor de la UB a la delegació de Tarragona del 1977 al 1989 i és un dels medievalistes més importants de la historiografia catalana. Poblet ha esdevingut no tan sols el centre de la seva vocació religiosa per l’orde del Cister, sinó també el seu focus d’interès en la investigació històrica. Vinculat, per formació, al grup d’historiadors que es creà al voltant del professor Sáez, destaca per les seves contribucions a la història econòmica i social de la Catalunya Nova del s. XII i és un gran coneixedor de les fonts documentals de la història del monestir de Santa Maria de Poblet. La necessitat de classificar, donar a conèixer i estimular els estudis referents a l’esmentat cenobi el portà a fundar i dirigir la col·lecció “Scriptorium Populeti”. Erudit, humanista i devot, els seus coneixements de teologia, literatura i art —molt especialment de pintura, música i cinema—, configuren una personalitat de sòlida cultura i gran sensibilitat, vitalista i alhora reflexiva. Al costat de l’activitat historiogràfica cal subratllar la seva tasca com a articulista i una rica producció literària, sovint en llengua castellana. El 1975 li fou atorgat el premi Ciutat de Barcelona de lletres i l’any 1979 ingressà, en substitució de Josep Vives i Gatell, en la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona amb un preciós discurs en què lligava magníficament les seves dues grans passions, la història i la literatura: “Entorn de la Història com a ciència i els seus contactes amb la creació literària”. Abans ja havia publicat el llibre Párabolas y alegorías de san Bernardo sobre la vida monástica, i un altre sobre el comentari de sant Bernat al Càntic dels Càntics del rei Salomó. Malgrat la seva vida monàstica no ha viscut aïllat del món cultural de la seva comarca ni del país. En aquest sentit, fundà i presidí durant deu anys (1978-88) el Centre d’Estudis de la Conca de Barberà. La seva manera d’investigar resulta modèlica, el document històric concret i tangible ha estat sempre la seva primera i ineludible eina de treball. És de destacar la seva capacitat per a l’anàlisi documental, realitzada amb finor i profunditat, tant pel que fa a les característiques externes del document com a la crítica interna d’aquest. La tesi de llicenciatura sobre l’abadiat d’Esteve II (1181-85) i la recerca sobre l’administració descentralitzada interna de Poblet a l’Edat Mitjana per a la seva tesi doctoral, li permeteren publicar dues monografies excel·lents: “Un poble de la Catalunya Nova, els segles XI i XII. L’Espluga de Francolí de 1079 a 1200” (Anuario de Estudios Medievales, Barcelona 1966) i Les granges de Poblet al segle XV. Assaig d’història agrària d’unes granges cistercenques (1972). En el llibre L’almoina reial a la cort de Pere el Cerimoniós. Estudi i edició dels manuscrits de l’almoiner fra Guillem Deudé, monjo de Poblet (1378-1385), publicat dins la col·lecció “Scriptorium Populeti”, donà a conèixer el funcionament d’aquesta institució de la cort. La seva obra cabdal és, sens dubte, la voluminosa Història de Poblet (1974). Dels articles publicats a la revista del Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, Aplecs de Treballs, es poden destacar: “Seguint el rastre de Guerau de Jorba i el seu llinatge” (1978), “Per a la història de Senan (1159-1264)” (1981), “Les relíquies de l’Altar Major de l’església de Poblet” (1982) i “De com un monjo erudit volia, el 1472, sojornar a l’ermita de Sant Joan de Montblanc” (1983). Des de fa anys, treballa intensament en els cartularis del monestir de Poblet, dels quals publicà l’any 1993 el volum primer amb el títol Diplomatari de Santa Maria de Poblet. Anys 960-1177.