Cursà els estudis primaris a Cocentaina i l’any 1749 entrà al convent de la Mercè d’Elx, on estudià arts i teologia. Primer lector de filosofia i, després, de teologia, arribà l’any 1786 a Maestro de Número en Sagrada Teologia. Exercí diversos càrrecs entre els mercedaris, fins que l’any 1796 fou nomenat provincial de València. El seu contacte amb els arxius fou primerenc ja que vers el 1757 començà a recollir dades per a una història de Cocentaina, que mai no arribà a concloure. Però fruit d’aquesta vocació per la història, el 1778 se li encarregà la classificació de l’arxiu de la secretaria general de l’orde, entre els anys 1782 i 1793 fou arxiver general de la Mercè i el 1784 fou nomenat cronista general de la província de València. El catàleg més complet de la seva obra, elaborat per Inmaculada Vidal i Lorenzo Hernández, inclou 67 entrades entre les quals hi ha traduccions del francès i de l’italià, alguna obra menor i un volum ingent de manuscrits. El llast fonamental de la seva producció, allò que explica que no hagi obtingut el reconeixement que es mereix, és el fet que la seva obra romangué, en bona part, inèdita. Aquests manuscrits aporten un cabal d’informació que la historiografia posterior ha aprofitat només en una mínima part. La majoria d’aquests treballs són recopilacions de materials, d’anotacions, ressenyes de documents i apunts crítics sobre la bibliografia disponible, tot i que sovint mostren un grau d’elaboració mínima. Els seus punts d’interès principals són la història de la Mercè, la del comtat de Cocentaina, la genealogia de llinatges importants i la història de l’art valencià. En aquest darrer àmbit és on tingué una repercussió més immediata, gràcies a la informació que proporcionà a Marc Antoni Orellana i, a través d’aquest —tot i que no reconegué la font de les notícies que proporcionava—, a Cean Bermúdez, el qual la integrà en el seu Diccionario histórico de los ilustres profesores de las bellas artes en España (1800). La lectura dels manuscrits citats palesa el seu criteri metodològic fonamental: la necessitat absoluta de documentar fefaentment qualsevol asseveració, criticant els autors que donaven pàbul a notícies d’escàs fonament; fins i tot, algun dels seus contemporanis rebé el qualificatiu de bon creient. Per això censurà Beuter, Estrada, Flórez, Mariana i Téllez, entre d’altres, però sempre sobre aspectes de caràcter puntual, sense entrar en disquisicions metodològiques més generals. Ara bé, en el terreny metodològic també cal destacar el seu interès per una font desatesa a l’època: els protocols notarials, dels quals feu un aprofitament sistemàtic. Amb tot, l’autor també tingué punts dèbils, ja que perdé part del seu rigor a l’hora de glossar les excel·lències de Cocentaina i el perdé totalment en fer referència a la Mare de Déu del Miracle, a la miraculosa intervenció de la qual atribuïa la seva pròpia vida: per justificar la llegenda sobre la icona bizantina de la patrona de Cocentaina, afirmà que sant Lluc sabia català per la gràcia de l’Esperit Sant. L’obra i la personalitat d’Arquers ja foren glossades per Pastor Fuster en l’obra Biblioteca valenciana (1830), a qui seguiren autors amb aportacions de diferent significació, com ara Rico García, Fullana, etc. Tanmateix, l’anàlisi més completa sobre l’autor es troba en l’important estudi introductori d’Inmaculada Vidal Bernabé i Lorenzo Hernández Guardiola en l’edició reivindicativa de l’obra d’Arquers que potser ha tingut més projecció: Colección de pintores, escultores desconocidos sacada de instrumentos antiguos authénticos (1982).