Vida i obra
Després de fer els estudis universitaris, s’incorporà com a professor auxiliar a la Universitat de Milà fins que obtingué la càtedra d’història medieval. Posteriorment, es traslladà a la Universitat de Càller, d’on fou rector des del novembre del 1970 fins a l’abril del 1974. Director de l’Institut d’Història Medieval i Moderna de la mateixa universitat, hi establí una important escola de medievalistes d’on sorgiren noms com G. Sorgia, F.C. Casula, L. d’Arienzo i B. Meloni, que es dedicaren a l’estudi dels aspectes polítics, socials i econòmics de l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó, especialment a Sardenya.
Fundà la revista Medioevo. Saggi e Rassegne, que amb el temps s’ha consolidat com un mitjà força eficaç de divulgació de temes relacionats amb el comerç mediterrani i, més concretament, amb la corona catalanoaragonesa, per tal de conèixer millor la història de Sardenya, que compartí amb els catalans dos segles sota una mateixa monarquia.
Inicià els estudis sobre la Corona d’Aragó a la dècada dels anys cinquanta, quan es traslladà a Barcelona per ampliar la seva formació als arxius i biblioteques barcelonins, i conegué Jaume Vicens i Vives i Ferran Soldevila.
Investigador prolífic, els seus estudis se centren en l’anàlisi de l’evolució de l’illa de Sardenya, des de l’època cristiana fins a l’edat moderna, amb especial esment del període de la dominació catalana. Realitzà nombroses aportacions a la història medieval de Catalunya, sobretot fruit de les seves investigacions a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
De la seva obra de recerca destaquen els treballs sobre les fonts i la historiografia de la Sardenya medieval, sobre aspectes de l’economia sarda i sobre els regnats dels sobirans de la Casa de Barcelona durant l’Edat Mitjana, així com les relacions dels reis catalanoaragonesos amb Itàlia. Són especialment profundes i extenses les seves recerques sobre el regnat de Pere el Cerimoniós, atès que les seves conclusions es basaren en la investigació directa de la documentació d’arxiu, en contrast de les fonts usades fins aleshores, eminentment cronístiques o de segona mà. La seva recerca fou reforçada, a més, per incursions puntuals als arxius de Gènova, Venècia i Pisa.
Feu estudis també de personatges importants en la política catalana medieval (Sibilla di Fortià, regina d’Aragona, 1969), i d’altres monarques catalanoaragonesos com Joan I, Martí l’Humà (La política italiana de Martí el Vell, 1962), Ferran d’Antequera i Alfons el Magnànim.
Les seves obres es caracteritzen per la solidesa, l’erudició i la utilització d’un extens i valuós aparell documental i bibliogràfic. Entre les monografies destaca el seu darrer llibre, Catalani nel Medioevo, publicat a Bolonya l’any 1986. Es tracta d’un recull d’articles que conclou amb l’interessant status quaestionis “I catalani nel Mediterraneo nel Basso Medioevo. Aspetti e problemi”, on presenta una síntesi de la contribució dels historiadors italians al coneixement de l’expansió catalana a la Mediterrània.
Boscolo fou membre de la Real Academia de la Historia de Madrid, de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Comission Internationale pour l’Histoire des Assemblées d’États i del Comitè de Congressos d’Història de la Corona d’Aragó. Li foren concedides nombroses condecoracions culturals i acadèmiques, entre les quals destaquen la Creu d’Alfons X el Savi i l’Orde de les Palmes Acadèmiques, i fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona (1983).
Lectures
- BOSCOLO, A.: Sardegna, Mediterraneo e Atlantico tra Medioevo ed Età Moderna: studi storici in memoria di Alberto Boscolo, Bulzoni, Roma 1993 [a cura de Luisa d’Arienzo].