Fou el principal seguidor a Catalunya de les teories cícliques de la història formulades pel filòsof alemany Oswald Spengler (1880-1936). La seva concepció, però, se’n distancià radicalment per una profunda convicció envers la vàlua dels ideals democràtics i políticament progressistes. Destacat dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya abans de la Guerra Civil Espanyola, fou regidor de l’Ajuntament de Figueres i, durant la conflagració bèl·lica, arribà a ser alcalde de la ciutat. Exiliat el 1939 a França, no retornà fins al 1947. Durant aquest període formulà la seva teoria, que ell anomenà “matemàtica de la història” i que desenvolupà fins a la seva mort. La seva concepció parteix de la noció que les societats i cultures humanes es comporten com qualsevol cos viu individual i segueixen els mateixos processos biològics de naixença, creixement, grandesa, decadència i mort. El procés de vigència d’una cultura es completa al llarg de tres cicles de 1.700 anys cadascun fins a complir un total de 5.100 anys. El cicle comprèn tot el conjunt de l’activitat humana –política, art, filosofia, ciència...– i té un abast universal. En estudiar el cas català, arribà a la conclusió que Catalunya fou, en el període medieval, un dels centres creatius que arribaren a conformar una civilització, ja que fou on es gestà la cultura romanicogòtica. Concretament, a les planes bessones de l’Empordà i el Rosselló aparegueren per primera vegada les noves formes, tal com exposà en L’Empordà, bressol de l’art romànic (1961) i en Catalunya, mare de la cultura europea (1976). Un cop establerta la seva teoria general, en feu un resum (redactat el 1948 i publicat el 1951) i es proposà demostrar-la en cada cas, raó per la qual abordà l’estudi de cadascuna de les grans civilitzacions humanes en un projecte molt ambiciós que havia de comptar inicialment amb 22 volums, però que sintetitzà en 12, dels quals només en publicà vuit. Així mateix, per verificar les seves hipòtesis sobre l’origen del romànic, visità nombrosos edificis i monuments de bona part de l’Europa occidental. Aquesta és la part de la seva teoria que, malgrat la impugnació feta pels principals especialistes, encara desperta avui un notable interès, especialment arran de l’aparició de les tesis de Pierre Bonnassie sobre el caràcter autòcton i pioner del feudalisme català, que han desplaçat les creences tradicionals en un feudalisme d’”importació” d’origen franc i que han situat el cas català com un dels principals models –juntament amb el normand– d’institucionalització de les estructures feudovassallàtiques que ha conegut Europa. Pel seu valor testimonial, també cal destacar les Memòries de la revolució, de la guerra i de l’exili (1974), en dos volums.