Fou instituït per Teodor Llorente i Olivares, director del diari i l’almanac fins la seva mort (1911), a qui succeí (1911-49) el seu fill Teodor Llorente i Falcó; després n’han tingut cura altres periodistes. Crònica de fets, noms i notícies de València, amb esdeveniments polítics, econòmics, institucionals, culturals, esportius —des del principi del s. XX—, notes de societat, informacions quotidianes, festes, etc., té caràcter eminentment local; només s’hi esmenten els esdeveniments generals que apareixen integrats dins la societat valenciana. També fa referències a la província i, en menor proporció, a les tres que formaven l’antic Regne. Per als historiadors té el valor de la crònica i de la sèrie continuada. Malgrat mantenir el seu caràcter i funcions, la publicació ha conegut diverses èpoques. En la primera (1880-principi del s. XX) es retratava la València burgesa. La publicació era un producte i emblema de la generació de la Renaixença, i funcionà com un dels seus mitjans d’expressió. Un grup d’historiadors i erudits a cavall entre el s. XIX i el XX —Roc Chabàs, Antoni Chabret, Manuel Danvila, Josep Martínez i Aloy, Lluís Tramoyeres i Blasco, Josep Sanchis i Sivera, Josep Enric Serrano i Morales, Julià Ribera, Josep Vives i Ciscar, Vicent Vives i Liern— es proposaren recuperar la història valenciana, i cada any publicaren en l’almanac petits articles sobre personatges, monuments, institucions, esdeveniments; esporàdicament, reproduïren documents dels arxius. El 1903 es presentà un monogràfic sobre “Valencia en el siglo XIX” on es feu un repàs sintètic i ben construït del vuit-cents: fets polítics, demogràfics, tècnics, urbanístics, premsa i activitats culturals.
Des de l’inici del s. XX, l’anuari perdé el nervi que tenia. El declivi coincidí amb el del fundador, que anà traspassant les funcions al seu fill (~1906). En aquesta segona etapa (1911-49), la crònica general mantingué l’interès, malgrat el punt de vista conservador habitual; per exemple, els conflictes del 1917 foren vistos com a “manejos de elementos revolucionarios”. Les notícies històriques mantingueren la línia de l’etapa anterior, però s’hi incorporaren historiadors més nous com Francesc Almarche i Vázquez, Salvador Carreres i Zacarés, Lluís Cebrian i Mezquita o Elies Tormo, els quals continuaren aportant estampes de la vida valenciana. Durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera, el diari, i també l’almanac, emfasitzà la seva línia conservadora, minimitzant les explicacions dels conflictes i augmentant la informació oficial. Els dossiers sobre cardenals o arquebisbes, esglésies o actes religiosos ocuparen cada cop més espai, potser forçats pels lectors o per la competència d’altres mitjans de comunicació, catòlics. És revelador que en la nota biogràfica sobre la mort de Vicent Blasco i Ibáñez es digués que “la prensa toda” li dedicava elogis només com a novel·lista, però no com a polític ni com a “agitador”, perquè el seu comportament inquietava constantment els sentiments catòlics de la majoria de valencians. La República comportà un revifament, si més no en la crònica general, escrita ara des de la interpretació de la dreta conservadora, però molt lluny de reproduir amb objectivitat la “vida valenciana”. Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, el diari fou requisat (25 de juliol de 1936) i l’almanac deixà de publicar-se. Després de la victòria franquista, el director general d’informació i després ministre, Arias Salgado, permeté la reaparició de Las Provincias (15 d’abril de 1939), com a diari privat, no inclòs dins la cadena del Movimiento. El número del 1940 feu la crònica dels anys 1936-39 des de la perspectiva dels vencedors i recollí una mena de “causa general” valenciana, amb abundants llistes dels “caídos”. Durant la postguerra, l’almanac fou un mitjà de propaganda del règim; esdevingué una mena de “gaceta” oficial local; continuaren escrivint-se cròniques d’espectacles i esportives, i notícies històriques. Aquestes últimes, de vegades, seguien les noves directrius historiogràfiques imperials, però hi predominava l’erudició local, amb autors com Felip Mateu i Llopis, Querol Roso, Arturo Zabala... No hi faltà ni la poesia en valencià ni la prosa (des del 1941), amb autors com Carles Salvador, Llorente i Falcó, Miquel Adlert i Noguerol, Xavier Casp, Joan Fuster, Manuel Sanchis i Guarner, Enric Soler i Godes, Miquel Dolç, entre d’altres, que escrivien normativament; algun altre autor ho feia en un valencià sense criteri ortogràfic.
Mort Llorente i Falcó (1949), la direcció passà a Martí Domínguez i s’obrí una tercera etapa amb algunes novetats. La crònica es feu més periodística, introduint-se titulars i resumint-se les notícies sintèticament, i s’organitzaren seccions —la ciutat, la regió, espectacles, poesia, història—. Les notes necrològiques s’alleugeriren i es reservà espai addicional per a alguns noms considerats més rellevants. Però els continguts eren semblants, tot i que més asèptics, i en aquesta línia continuà J. Ombuena, nou director del diari. Els anys de la transició, en canvi, foren diferents i marquen una altra fase en la història de l’anuari. El diari, durant uns pocs anys, s’obrí vers sectors socials i posicions polítiques fins aleshores ignorats; l’almanac del 1974 fou el primer a mostrar una fèrtil pluralitat de firmes que al llarg de l’any havien anat signant a les pàgines de diari. En els articles o entrevistes s’abordaven diversos aspectes, tant de la ciutat com de “la nostra Regió o el nostre País”. Noms com els de Manuel Broseta i Pont, Manuel Girona i Rubio, Manuel Sánchez Ayuso, Vicent Soler, Josep Lluís Blasco, Trini Simó, Amadeu Fabregat o Francesc de Paula Burguera aportaven nova saba. «L’Almanac», deia el cap de redacció Vicent Andrés i Estellés, «ha estat recobrat i puja i creix [...] en la seva voluntat d’interpretació, d’endevinació d’allò que ens cal als valencians». Hi havia dossiers sobre temes diversos i amb punts de vista diferents, i no en faltaren sobre el futur polític d’Espanya o sobre l’autonomia del País Valencià. Tot això durà fins l’Almanaque para 1978, quan la disputa política escindí, entre altres qüestions, les posicions de la dreta i l’esquerra sobre la identitat dels valencians; als fulls de l’almanac s’observen, pas a pas, les mutacions polítiques sobtades de personatges polítics rellevants o de periodistes representatius. Durant el govern dels socialistes, l’almanac n’esdevingué opositor acèrrim.
Lectures
- ANDRÉS I ESTELLÉS, V.: “Els dies que fan camí. L’almanac”, Almanaque, 1976.
- —.“L’almanac”, Almanaque, 1975.
- Antología Almanaque Las Provincias (1879-1972), 4 vol., F. Domènech, València 1974.
- CRUZ ROMÁN, J.M.: “Herencia de don Teodoro”, Las Provincias, 2002.
- DOMÍNGUEZ, M.: “Almanaque y diario”, Almanaque, 1943.
- —.“Los 75 años del Almanaque”, Almanaque, 1955.
- LAGUNA PLATERO, A.: Historia del periodismo valenciano. 200 años en primera plana, Generalitat Valenciana, 1990.
- LLORENTE I FALCÓ, T.: Memorias de un setentón, F. Domènech, València 1999.
- —.“El Almanaque de Las Provincias y Teodoro Llorente”, Almanaque, 1912.
- OMBUENA, J.: “Prólogo” a Antología Almanaque Las Provincias (1879-1972), 4 vol., F. Domènech, València 1974.
- VIDAL CORELLA, V.: “El primer Almanaque de ‘Las Provincias’”, Almanaque, 1975.
- —.“Un siglo de la vida y la cultura valenciana. El Almanaque ‘Las Provincias’ cumple cien años”, Almanaque, 1981.