Vida i obra
Consagrà la seva carrera a l’estudi de la Reconquesta al País Valencià, vista des del costat musulmà, i de l’imperi almohade, continuant l’obra d’Évariste Lévi-Provençal, que s’aturava a la crisi del califat de Còrdova. Feu els primers estudis a Pamplona, i el 1897 entrà a la Companyia de Jesús. Després de fer el noviciat, estudià humanitats i retòrica, i després, filosofia i teologia, abans de ser enviat a estudiar àrab i hebreu a la Universitat de Sant Josep de Beirut, durant dos cursos acadèmics (1905-07). En retornar, impartí classes d’aquestes dues llengües i de llatí a la Universitat de Deusto, i obtingué la llicenciatura de filosofia i lletres a la Universitat de Granada (1908). Abandonà l’orde dels jesuïtes abans de ser ordenat i s’instal·là a Madrid, on conegué Miguel Asín Palacios, el qual li descobrí la seva biblioteca. Començà llavors a traduir la crònica marroquina dita Rawd al-Qirtas. Feu classes particulars i publicà diversos articles en diaris madrilenys. Al principi del 1909 marxà a Tànger com a corresponsal dels diaris ABC i El Imparcial per informar sobre la complexa situació política de la regió, on s’havien iniciat les penetracions militars francesa i espanyola. Aquests objectius només foren assolits en part, i tornà a Madrid, on continuà desenvolupant algunes activitats científiques i periodístiques. El 1910 fou nomenat director de la revista Argos, consagrada a la indústria i al comerç. Els breus articles que hi escriví mostraren el seu interès pel Marroc. Aquell mateix any publicà una traducció de la Guerre d’Afrique en 1859-1860, de l’autor francès A. Joly. En una conferència a l’Ateneu de Madrid criticà la política espanyola a l’Àfrica i, en la línia de les idees de Ribera i Tarragó, apel·là a la participació dels arabistes en l’empresa colonial. Tornà a Tànger per perfeccionar els seus estudis d’àrab. El 1911 obtingué, per oposicions, una plaça de professor de llatí a Baeza. L’any 1912, unes noves oposicions li permeteren guanyar una càtedra de llatí a l’Institut General i Tècnic de València (després anomenat Lluís Vives). N’esdevingué el secretari el 1915, i a través de la seva funció pedagògica començà a publicar una col·lecció de cròniques llatines de la Reconquesta: Las crónicas latinas de la Reconquista; estudios prácticos de latín medieval (1913), en dos volums. El 1916, sempre amb el mateix esperit de divulgació de textos llatins de l’Edat Mitjana, publicà el primer volum de la Colección diplomática de Jaime I el Conquistador (años 1217-1253), on inclogué la transcripció de 446 documents, dels quals aproximadament la meitat eren inèdits (els altres sis volums sortiren el 1919 i el 1922). Concretà el seu interès per la historiografia d’Al-Andalus publicant un Estudio sobre la campaña de las Navas de Tolosa (1916), un treball crític fet a partir de les cròniques llatines i àrabs. Oposà els textos cristians –farcits de miracles que beneficiaven els exèrcits d’Alfons VII de Castella i els seus aliats– a les fonts àrabs més sòbries i que cercaven més aviat les causes humanes. L’any següent aparegué l’edició i la traducció de l’Anónimo de Madrid y de Copenhague, és a dir, el Bayân al-Mughrib (1917), i la traducció del Rawd al-Qirtas (1918), en la qual treballava des del 1908, en els números II i III dels Anales del Instituto General y Técnico de Valencia. El 1920 creà la seva pròpia impremta i obrí una llibreria (la futura llibreria Maraguat). Quan el 1934 es creà Izquierda Republicana, s’hi adherí, però s’abstingué de participar-hi activament. Amb la radicalització dels esdeveniments, el govern republicà confiscà la seva llibreria. A la fi de la guerra civil, fou destituït del seu càrrec de professor, posteriorment empresonat i condemnat a dotze anys de reclusió, reduïts després a dos; fou alliberat el 1941. A partir d’aquell moment, es dedicà plenament a activitats científiques; mantingué contactes continus amb É. Lévi-Provençal i G.S. Colin; viatjà a França i a Alemanya, i també al Marroc; participà en el Congrés Orientalista de Cambridge del 1954, i visità, a més, els indrets de les batalles de la Reconquesta sobre les quals treballava. Publicà traduccions espanyoles de les cròniques àrabs més importants, en una sèrie editada per l’Instituto General Franco de Estudios e Investigación Hispano-árabe de Tetuán: el 1952 en sortí el primer volum, Al-Hulâl al-Mawshiyya, escrit al s. xiv per un autor granadí, que tracta de les dinasties almoràvit, almohade i marínida; el 1953 i el 1955 aparegueren els volums 2 i 3 de la col·lecció, que contenen les parts finals del Bayân al-Mughrib, d’Ibn cIdhârî al-Marrâkushî, una crònica molt important de l’època almohade. Fins aleshores només havia estat traduïda i publicada la part que tracta dels primers segles d’Al-Andalus i el Magrib. Aquesta publicació fou fonamental, atès que el Bayân és la font més important i més fiable de l’Occident musulmà, i que conserva la retranscripció de diversos textos historiogràfics més antics que actualment s’han perdut; el 1955 es publicà el volum 4, que tracta sobre el Kitâb al-Muc djib fî Talkhîs akhbâr al Maghrib.
Aquestes traduccions foren completades més endavant amb la publicació de l’article “Un fragmento inédito de Ibn cIdhârî sobre los almorávides “ (1961) en la revista Hesperis-Tamuda de Rabat; la traducció dels Nuevos fragmentos almorávides y almohades (1963) i, el mateix any, l’aparició a Tetuan del text àrab del conjunt dels capítols sobre els almohades ( III parte de al-Bayân al-Mughrib, en col·laboració amb M. ben Tâwît i M.I. al-Kittânî). Huici no aconseguí publicar el text Hullat al-Siyara del valencià Ibn al-Abbâr.
El 1956, publicà, amb el patrocini de l’Instituto de Estudios Africanos, del CSIC de Madrid (però imprès també a Tetuan), un estudi dels principals enfrontaments armats de la Reconquesta: Las grandes batallas de la Reconquista durante las invasiones africanas (almorávides, almohades y benimerines). En l’obra, s’esforçà, a través d’una minuciosa comparació de les fonts llatines i àrabs, a reconstruir els grans esdeveniments militars que enfrontaren els castellans amb els musulmans, des de la batalla de Zalaca del 1086 fins a la de Salado del 1340. Els anys 1956 i 1957 l’Instituto General Franco de Tetuan publicà els dos volums del principal estudi històric de Huici: la Historia política del imperio almohade. Tot i que es limità a resseguir la trama d’esdeveniments d’aquell període, es tracta d’un estudi precís i detallat del context polític del més gran imperi musulmà edificat dins l’Occident, que es completa amb una història crítica del Magrib i d’Al-Andalus mai feta per la historiografia occidental. A partir del 1960, redactà més de 50 articles per a la segona edició de l’Encyclopédie de l’Islam, i també diversos articles de divulgació en el diari Las Provincias. Arran de la publicació el 1963 de la traducció dels Nuevos fragmentos almorávides y almohades, dins la col·lecció “Textos medievales” dirigida per A. Ubieto Arteta –catedràtic d’història medieval a la Universitat de València–, col·laborà amb aquest últim. Durant aquest període, posà a disposició del públic textos àrabs com la Traducción de un manuscrito anónimo del siglo xiii sobre la cocina hispano-magribí (1966), el manuscrit del qual fou remès per G.S. Colin, i la traducció de les parts conservades de la crònica almohade d’Ibn Sâhib al-Salâ titulada al-Mann bi l-Imâma (1969). També participà en l’obra The Cambridge History of Islam (1970), amb col·laboracions sobre Espanya i Sicília. El 1969 l’Ajuntament de València publicà la seva Historia musulmana de Valencia y su región. Novedades y rectificaciones, en 3 volums. L’obra aportà una interpretació de diversos punts de la història valenciana, i en particular de l’episodi del Cid, al qual consagrà tot el tercer volum. Aquesta perspectiva és diferent de l’obra España del Cid, de Menéndez Pidal, molt hagiogràfica, publicada trenta anys abans. La visió d’Huici sobre l’actitud dels musulmans valencians durant aquest període fou sensiblement menys compromesa amb la reivindicació panhispànica de Menéndez Pidal.
A causa de les seves tendències polítiques i la seva oposició discreta a les tesis castellanocentristes de la historiografia oficial de l’època, durant la postguerra Huici no assolí del reconeixement universitari que la seva obra mereixia. El seu treball científic fou sobretot reconegut pels arabistes i els historiadors estrangers, principalment per Lévi-Provençal. Malgrat tot, és un dels grans historiadors espanyols del s. xx, per la seva obra d’arabista, de caràcter positivista, i per la publicació dels cinc volums dels Documentos de Jaime I de Aragón (reeditats en 1976-88 per Maria D. Cabanes Pecourt).
Lectures
- CHALMETA, P.: “Ambrosio Huici Miranda (1880-1973)”, Boletín de la Asociación Española de Orientalistas, 10, 1974, p. 7-8.
- MONROE, J.T.: Islam and the Arabs in Spanish Scholarship (Sixteenth Century to the Present), Leyde, Brill 1970.
- NAVARRO OLTRA, V.C.: “I. El autor: algunas notas sobre la vida y la obra de Ambrosio Huici Miranda (Huarte 1880-Valencia 1973”, MOLINA LÓPEZ, E.: “II. El autor”, i NAVARRO OLTRA, C.: “III. Repertorio bibliográfico de A. Huici”, dins la introducció a la reedició d’A. Huici, Historia política del imperio almohade (Tetuan 1956-57), Universitat de Granada, 2000, p. XXIII-LXXII, LXXIII-CXXXI i CXXXIII-CLI.