El seu objectiu primerenc era servir de plataforma de divulgació dels treballs en ciències sagrades, especialment dels realitzats pels sacerdots joves i estudiosos, sobretot dels integrants de les dues comissions d’especialistes —en estudis bíblics i en estudis històrics— que la biblioteca aglutinà. La persecució religiosa en el bàndol republicà afectà el seu equip de col·laboradors ja que acabà amb les vides del seu fundador, Ignasi Casanovas, i dels redactors Joan Altisent, Josep Casanellas, Ramon Ejarque, Lluís Feliu, Agustí Garcia de la Fuente, Pere Ginebra, Martí de Barcelona, Pere Pous, Joan Rovira, Feliu Tresserra i Miquel Vilatimó. Tot i això, els exemplars dels anys compresos entre el 1937 i el 1940 sortiren posteriorment aplegats en el volum XIII; de manera que, fins el 1999, la revista comptava amb 72 toms, editats tots ells a Barcelona amb una periodicitat variada —anual des del 1991—. L’Analecta és una revista d’orientació catòlica ecumènica en què tenen cabuda totes les èpoques històriques a partir del naixement de Crist. Fins el 1936 hi predominaren els articles en llengua catalana que coexistien amb els seus homònims castellans. La dictadura franquista, però, bandejà l’ús del català i bona part dels articulistes hagueren d’utilitzar el castellà tot i que, paradoxalment, es tolerava en els textos escrits l’ús d’altres llengues estrangeres, inclosa la llatina. A partir de la dècada del 1950 el català es tornà a introduir de manera puntual, però no es recuperà en el subtítol de capçalera fins el 1978. D’aleshores ençà, l’Analecta ha fet ús d’un cosmopolitisme lingüístic que ha permès la publicació de tots els escrits en versió original. Des que el 1927 els impulsors del Foment de Pietat Catalana donaren el timó de la Biblioteca Balmes i de l’Analecta al bibliotecari Josep Vives i Gatell, aquesta publicació ha estat dirigida successivament pel mateix Vives (1927-77), per Francesc de Paula Solà i Carrió (1978-93) i per Ramon Corts i Blay (del 1994 fins a l’actualitat). Des del 1995 componen el consell de redacció Josep Maria Benítez i Riera, Joan Busquets i Dalmau, Àngel Fàbrega i Grau, Josep Maria Martí i Bonet, Valentí Serra de Manresa (que s’hi afegí el 1998) i Frederic Udina i Martorell, i n’és la secretària Isabel Juncosa Ginestà. Bona part dels historiadors destacats de l’Església hi han publicat recerques: Miquel Batllori, Josep Maria Madurell i Marimon, Josep Vives, Josep Rius i Serra, Lluís Batlle i Prats, Pere Voltes i Bou, Cebrià Baraut, Àngel Fàbrega i Grau, Josep Maria de Garganta, Antoni Griera, Joan Serra i Vilaró, Josep Maria Coll, Ignasi Maria Colomer, Eduardo Corredera, Albert Collell, Josep Sanabre, Joan Bonet i Baltà, Prim Bertran Roigé, Josep Perarnau, Gabriel Llompart, Ernest Zaragoza, Josep Janini, Josep Maria Barnadas, Francesc Castillón Cortada, Valentí Serra de Manresa i Vicente Cárcel Ortí. L’Analecta comptà, des de la seva gestació, amb l’impuls del Foment de Pietat Catalana, fundat el 1916 per mossèn Eudald Serra-Buixó i pel pare Ignasi Casanovas, la protecció del cardenal Francesc Vidal i Barraquer, la benedicció de tots els prelats catalans i, àdhuc, l’aprovació de Benet XV. La comissió d’estudis històrics tenia per objectiu l’estructuració conjunta de recerques documentals, deixant les necessàries monografies a la iniciativa individual dels seus membres. Aquests foren el canonge barceloní Sebastià Puig; mossèn Joan Mas, de Barcelona; mossèn Sanç Capdevila, de Tarragona; el canonge de Vic Ramon Casadevall; mossèn Josep Gudiol i el doctor Segimon Cunill, ambdós també de Vic; mossèn Pere Pujol, de la Seu d’Urgell; mossèn Joan Serra i Vilaró, de Solsona; mossèn Joan Altisent, de Lleida; mossèn Eduard Solé, de Tortosa, i mossèn Joan Masdéu, de Sant Joan de les Abadesses. Com a òrgan de la Biblioteca Balmes, a més, l’Analecta feu de portaveu de les activitats endegades per l’esmentada institució, i mirà de vertebrar recerques i facilitar tasques editorials. A partir del 1928, l’Analecta inclogué una bibliografia hispànica de ciències historicoeclesiàstiques que, el 1953, fou continuada per l’Índice Histórico Español fundat per Jaume Vicens i Vives. A aquesta secció se n’afegi-ren d’altres, que finalment la substituïren, dedicades a les recensions bibliogràfiques i a fer-se ressò de les publicacions que la revista anava rebent i a cròniques o noticiaris.