El títol complet és Analesde España desde sus orígenes hasta el tiempo presente. Presenta una estructura interna homogènia en què cada volum conté un pròleg en el qual l’autor exposa l’objectiu que l’ha dut a escriure’l (hi ha una certa escassetat de treballs històrics d’interès), uns llibres o capítols que abracen la cronologia assenyalada, i un índex de matèries i làmines. Dedicà el darrer any de la seva vida (1859) a escriure els tres últims volums, més extensos que els anteriors, i referents a les dinasties austríaca i borbònica, les quals ja havien estat tractades per l’autor en un estudi anterior (1852-54, 6 vol.). Concebuda per a ser adreçada només a subscriptors i per lliuraments periòdics, escassejà al mercat editorial des de l’inici de la seva publicació, fet que obligà l’autor a incloure una nota al setè volum anunciant que es reeditaria. La mort de Patxot quan tot just acabava d’escriure el desè volum feu que el seu fill (Manuel Patxot) continués la tasca de publicar-la. Com havia projectat des de bon començament Ferran Patxot, l’obra fou traduïda al francès. Historiogràficament, el conjunt de l’obra és el fruit dels coneixements adquirits al país; un intent seriós de fer un estudi històric de conjunt de la Península, deixant de banda els aspectes localistes (provincialisme) vigents en la literatura d’aleshores. Els Anales de España representen la consagració com a escriptor i investigador de Patxot, en la línia dels autors castellans que continuaren la tasca dels historiadors i religiosos de renom com Juan de Mariana i J.M. Minyana. L’obra fou inclosa en inventaris bibliogràfics del s. XIX, com el de D. Hidalgo, i en el Boletín Bibliográfico Español y Extranjero. Palau i Dulcet comenta aquests volums en el seu Manual del librero hispanoamericano (1948, 28 vol.), i E. de Molins, en el Diccionario biográfico y bibliográfico de autores catalanes, on descriu aquesta obra com la més important de Patxot juntament amb Las ruinas de mi convento (1851), totes dues traduïdes i reedita-des.