El 1922 es plantejà la necessitat de fundar una revista que recollís els treballs dels acadèmics i dels erudits valencians, però no fou fins el 1928, durant la presidència de Josep Sanchis i Sivera, que es materialitzà el projecte, impulsat per ell mateix i per Teodor Llorente i Falcó, Josep Lluís Almúnia i Salvador Carreres i Zacarés. Se’n preveia una periodicitat semestral —gener i juliol—, tot i que les sortides foren més irregulars. Acceptava tant els articles en castellà com els escrits en català amb l’ortografia de Lluís Fullana, fins que, en aprovar-se les Normes de Castelló (1932), adoptà la normativa fabriana. En els primers números col·laboraren sobretot els mateixos acadèmics. Es poden destacar els treballs referents a la ciutat de València en l’època foral de Josep Rodrigo i Pertegàs sobre història de la medicina —“El mal de bubas en Valencia a mediados del siglo XV” (I, 1928) i “Boticas y boticarios. Materiales para la historia de la farmacia en Valencia en la centuria XV” (II, 1929)—. La història de la literatura fou abordada per Andreu Ivars —“Text de la versió valenciana de les lletres d’Alexandre el Gran al rey Dídimo i del de les d’este a d’aquell” (I, 1928), “Estatge de Joanot Martorell en Londres (1438-1439)” (II, 1929) i “Francesc Ferrer, poeta valencià del sigle XV” (III, 1930)—, la història del dret per Joan Beneyto —“De la Valencia del Quinientos. Regulación del trabajo doméstico” (III, 1930), “La propiedad predial i l’aigua de rec. Sobre una hipòtesi d’evolució històrica” (IV, 1931) i “Documents per a l’estudi del dret privat valencià al 700” (IV, 1931)—. Francesc Carreres i de Calatayud hi col·laborà amb un estudi sobre “El procurador dels miserables” (IV, 1931), Salvador Carreres i Zacarés hi publicà “Los casalicios del puente de Serranos, de Valencia” (I, 1928), i Nicolau Primitiu Gómez i Serrano, “D’arqueologia. Excavacions de València” (V, 1932). D’aquesta època és també el documentat i ampli estudi de Josep Sanchis i Sivera “Vida íntima de los valencianos en la época foral” (V, 1932; VI, 1933; VII, 1934, i VIII, 1935). Els primers números després de la Guerra Civil Espanyola incloïen articles que feien explícita l’adhesió de la revista —que inicià una segona època— a la interpretació franquista del passat regional. Salvador Carreres i Zacarés en “De Julio de 1936 a Diciembre de 1940” (I, 1940) hi feia una crònica dels anys en què els Anales no pogueren aparèixer i, com a tirada a banda de la revista, publicava Fiestas celebradas en conmemoración del Séptimo Centenario de la Conquista de Valencia por el rey D. Jaime I de Aragón (1941). Eduard Martínez-Sabater exposava “La misión de Valencia en un nuevo renacer de la cultura española” (VI, 1944). La línia d’estudis erudits locals dels anys trenta es mantingué durant les dècades següents, encara que en la postguerra l’escassa presència que havia tingut el català encara es reduí més, fins que gairebé desaparegué. Un autor ja conegut com Salvador Carreres i Zacarés publicà “Los portales de Cuarte, Real, Nuevo, Trinidad y San Vicente” (VI, 1944) i, un altre de més jove, però ja ascendent en l’entramat acadèmic del nou règim, Felip Mateu i Llopis, tractà “Sobre la política monetaria de Jaime I y las acuñaciones valencianas de 1247 y 1271” (XV, 1947) i “Las inscripciones del obispo Justiniano y la catedral visigótica de Valencia” (X, 1949). A la dècada del 1960, en un context marcat encara per un relatiu aïllament entre les recerques de temàtica valenciana respecte dels corrents renovadors de la història, aparegueren treballs sobre aspectes d’història social, com els de Francesc Almela i Vives, “Catalanes y castellanos en la Valencia del siglo XIV” (XXVI, 1965), i Leopold Piles i Ros, “Las clases sociales en Valencia. La esclavitud a fines de la Edad Media” (XXIV, 1965). Cal remarcar la revisió historiogràfica d’un mite històric com el del Cid que hi realitzà Manuel Sanchis i Guarner, “Els moros valencians i el Cid. Literatura, historisme i historicisme” (XXII, 1961). També en aquests anys es feren incursions en la història contemporània —com l’article de Vicent Genovés i Amorós, “La Junta Superior Gubernativa del Reino de Valencia en 1823” (XXVI, 1966)—, que havia estat tradicionalment desatesa en favor de l’època foral. La celebració del cinquantè aniversari de la fundació del centre es reflectí en la revista amb l’article de Francesc Carreres i de Calatayud “Los L años del Centro de Cultura Valenciana. Crónica de la conmemoración jubilar” (L, 1965). Al costat de la revista s’han publicat uns Anejos monogràfics, com els treballs de Francesc Almela i Vives, Bibliografías de historias locales relativas al Reino de Valencia (1952), i de Josep Toledo i Guirau, Inventarios del Palacio Real de Valencia a la muerte de Dª María, esposa de Alfonso el Magnánimo (1961). Amb el gir favorable al secessionisme lingüístic del Centre de Cultura i la seva conversió en la Real Academia de Cultura Valenciana (1978), els Anales canviaren de denominació i abandonaren l’ortografia normativa.