Consta de tres volums manuscrits dipositats a la Biblioteca de Catalunya. El volum primer, amb 108 folis i lletra del s. XVII, cobreix el període que va de l’any 843 (època del primer comte de Barcelona) fins al 1566. El volum segon, amb 240 folis i lletra d’una altra mà, abraça els anys 1567-1700. El darrer volum, amb 246 folis, relata els esdeveniments del període 1701-27. Hi ha un quart volum recopilatori —de fet és una cronologia comentada— dels tres primers amb lletra d’una altra mà —del s. XIX— en què es fa una apreciació sobre el propietari del manuscrit, Pròsper de Bofarull. En el volum primer l’autor dona notícies a partir del s. XV, però, per exemple, no parla amb deteniment de la guerra civil (1462-72). Només es fa ressò amb una certa cura de l’entrada de Carles I a Barcelona el 1519. Del 1539 al 1565 és una successió dels noms dels consellers. El volum segon s’inicia amb la mateixa voluntat: parla amb certa minuciositat de la batalla de Lepant (1571), molt per sobre de l’adquisició de la corona de Portugal per Felip II (1580), no fa cap referència a l’Armada Invencible (1588), passa ràpidament els darrers anys d’aquest rei i el regnat de Felip III, tan sols tracta amb una certa atenció l’expulsió dels moriscos, i arriba al regnat de Felip IV. Per una referència de l’autor, se sap que escrivia el 1684. En realitat, es pot dir que el manuscrit comença amb els fets del 1640. Si bé explica el que succeí des del 1637, el relat canvia a partir de l’any 1640 —li dedica 17 folis—: la revolta té un origen popular, amb el malestar causat per la guerra amb França i pels allotjaments —que mai no critica— i, com que molts pagesos entraren a Barcelona amotinant-se per por a un mal major, segons l’autor «los braços Generals resolgueren ques fes germandat per tota Catalunya, ab ques troba un poc de remey». Com que Felip IV volia restituir la seva autoritat per la força de les armes si calia, finalment, els catalans «determinaren demanar auxili al Rey de Fransa, y particularment cabos per ser los catalans poch practichs de la guerra». El concurs de França es demostra a la batalla de Montjuïc i en les derrotes hispanes del 1642. Després d’això, la narració és molt més ràpida fins els anys 1651-52 —«La guerra per nostres pecats aportà la pesta en Barcelona». Per una altra referència, quan relata els esdeveniments del 1654, se sap que l’autor escrivia el 1707. De fet, la forma de relatar canvia; el nou autor —és realment un altre?— comença a copiar alguns documents, de 1652-53, 1658 i, sense donar més notícies sobre la guerra, el 1660 comenta les paus generals signades el 1659. Dels anys següents, amb relació a les diverses guerres amb França, es poden destacar les notícies d’àmbit econòmic i militar —serveis de la ciutat comtal, lleves de tropes, etc.—, altres de caràcter religiós, i els fets de la revolta dels Gorretes de 1687-89, que ara l’autor —sembla que aquest segon té una altra sensibilitat— identifica amb els abusos de les tropes en una època de carestia i de l’actuació desafortunada de virreis com Leganés, Melgar i Villahermosa. Tanmateix, la intervenció —o traïció— del virrei Velasco, que lliurà Barcelona a Lluís XIV a l’agost del 1697, fou la més negativa de totes. L’autor aposta fort per la figura de Carles II, traït pels nobles castellans que volien la successió francesa, i per la figura del landgravi de Hessen-Darmstadt, heroi del setge del 1697. Bona part del volum tercer tracta de la guerra de Successió, encara que s’estén fins el 1727. Explica els problemes amb els virreis de Felip V, la presa de Barcelona el 1705 i com Carles III tornà el dret d’insaculació perdut arran dels fets del 1640. Després, comenta els esdeveniments de la guerra fins el 1712 i, amb molta més atenció, el que succeí en 1713-14, ja que copia molta documentació oficial —l’autor devia ser membre d’alguna de les institucions polítiques catalanes—. El comentari de l’any 1715 és una descripció molt freda de les mesures postbèl·liques que tant afectaren el Principat. A partir d’aquesta data hi ha una relació menys aprofundida dels esdeveniments. Tracta de les invasions hispanes de territoris italians el 1717 i el 1718, projectades en bona part des de Catalunya, i la reacció antihispana dels aliats, entre els quals hi ha la mateixa França, per restablir l’ordre europeu trencat per Felip V.