Era fill d’una família d’alts funcionaris de la monarquia: el pare, Antoni Agustín i de Siscar, membre d’una nissaga de la petita noblesa de Fraga, fou regent i, després (1508), vicecanceller del Consell d’Aragó, i la mare, Aldonça Albanell i Durall, era filla de Jeroni Albanell, ciutadà honrat barceloní, regent de la Cancelleria de Catalunya i actiu col·laborador de Ferran II en la reforma del règim municipal de Barcelona el 1498. Diversos germans seus ocuparen igualment càrrecs oficials. Es coneix la seva vida gràcies, sobretot, a la biografia que el 1734 n’escriví l’il·lustrat valencià Gregori Maians. Cursà els primers estudis a Saragossa, i a catorze anys passà a Alcalà i seguidament a Salamanca, on s’afeccionà a l’heràldica. El 1539, després de breus estades a Bolo-nya i Pàdua, obtingué una beca del capítol catedralici de Saragossa per a estudiar a Bolonya, on es doctorà en ambdós drets el 1541 i romangué nou anys, durant els quals conegué Antoni Perrenot, futur cardenal Granvela, i fou alumne del gran Andrea Alciato. Agustín excel·lí en la història del dret canònic, disciplina en què, segons ha estudiat Joan Bada, abandonà el mètode bartolista per adoptar el mètode humanístic de crítica de textos canònics. Una primera mostra en fou una edició de les Pandectes. El 1544 fou nomenat auditor de la Rota i el 1552 sol·licità el càrrec vacant de vicecanceller del Consell d’Aragó, en virtut dels mèrits paterns, però sense èxit. El 1555, en ocasió del casament del futur Felip II amb Maria Tudor, fou nomenat legat pontifici a Anglaterra, i el 1558 ho fou a Viena. Aquest mateix any fou nomenat bisbe d’Alifano, a Nàpols, i el 1561, de Lleida, on endegà la reforma de l’Estudi General, aplicant el model de la Universitat de Salamanca que ell coneixia. Assistí a les últimes sessions del concili de Trento, les actes del qual publicà a Lleida poc abans que se celebrés el concili provincial de la Tarraconense. Nomenat arquebisbe de Tarragona el 1576, hi convocà dos concilis provincials relatius a la recepció dels decrets tridentins i consolidà la seva universitat. L’obra d’A. Agustín presenta dos vessants. D’una banda, fou autor, entre altres, d’importants treballs de dret canònic, d’obres genealògiques sobre els reis de Navarra i de Castella, d’una biografia del seu germà Jeroni, que fou batlle general de Catalunya (1533-51) i obtingué l’hàbit de Santiago, i de dos tractats: els Diálogos de medallas, inscripciones y otras antigüedades (1587; traducció llatina, Anvers, 1617, i italiana, Roma, 1625), fruit de la seva passió per l’arqueologia, disciplina que pogué conrear precisament a Tarragona, i els Diálogos de las armas y linajes de la nobleza de España (publicats per Maians el 1743, acompanyats de la seva biografia), destinats a resoldre incorreccions en l’ús dels signes heràldics, preocupació que compartí amb el cronista d’Índies Gonzalo Fernández de Oviedo (1478-1557). D’altra banda, fomentà les relacions personals i epistolars entre humanistes, tasca que el convertí en un autèntic mecenes. Tant a Lleida com a Tarragona, aconseguí la instal·lació de bones impremtes i promogué l’edició de llibres eclesiàstics i civils. S’envoltà d’erudits escollits per ell mateix, més aviat al marge dels seus canonges, i es dedicà a l’adquisició i la còpia de llibres i manuscrits. Aquestes activitats li facilitaren el contacte amb mercaders especialitzats, fet que li permeté formar una rica biblioteca que, en la seva major part, anà a parar a la d’El Escorial. En el seu cercle de relacions i amistats, ben estudiat per Eulàlia Duran, hi figuren, entre d’altres, l’historiador aragonès Jerónimo Zurita; l’humanista Juan Ginés de Sepúlveda, les tesis del qual sobre els indígenes americans, en la famosa controvèrsia sostinguda amb Bartolomé de las Casas, ell compartia; personatges una mica inquiets o heterodoxos, com ara el valencià Pere Joan Nunyes o Pere Galès, d’Ulldecona, i el cronista tarragoní Lluís Ponç i d’Icard, autor del Libro de las grandezas de Tarragona (1572), la publicació del qual facilità. Les relacions amb Ponç d’Icard no foren planeres i il·lustren dues concepcions diferents del mètode arqueològic; així, mentre que Agustín tenia una visió global de l’imperi Romà i estudiava les restes arqueològiques segons el mètode que aplicava a les fonts del dret civil, Ponç tenia una sensibilitat més local, amant de reunir les antiguitats de la seva ciutat. Una altra amistat important d’Agustín fou l’humanista flamenc Andreas Schott, que fou professor en diverses universitats espanyoles, el qual traduí al llatí els Diálogos de medallas i redactà la seva oració fúnebre i l’epitafi. Entre el 1768 i el 1774, el llibreter Josef Rochi publicà a Lucca una edició general de moltes de les seves obres, en vuit volums.
Lectures
- Antoni Agustín (1517-1586) i el seu temps, Jornades d’Història, 2 vol., Tarragona 1986-90.