Estudià a l’Escola Pia de València i es llicencià en dret a la UV. Fou advocat criminalista. Fundà les revistes setmanals La Restauración (1843-44) i El Pensamiento deValencia (1857-58), d’orientació neocatòlica, plataformes per al seu llançament polític. També col·laborà en La Regeneración (en fou director), La Concordia i La defensa de lasociedad. Elegit diputat (1858), es traslladà a Madrid i ocupà escó al Congrés fins el 1865. Destronada Isabel II (1868), es dedicà a preparar el retorn de la branca carlina (Carles VII) i publicà, entre altres obres, El rey de España (1869), La cuestión dinástica (1869) i Restauración (1872). El 1871 fou elegit senador. Fou un dels principals portaveus del tradicionalisme dels anys d’Isabel II i el Sexenni Democràtic. Seguint les petjades de Juan Donoso Cortés (mort el 1853) renovellà la ideologia tradicionalista o neocatòlica, adaptant-la a les circumstàncies polítiques després de Vergara. Assumí, en part, els canvis i els nous interessos i idees, i proclamà que no volia «resucitar lo que ha muerto» (l’Antic Règim), tot i que hi trobava valors recuperables per a l’acció política.
La seva aportació historiogràfica és poc rellevant, llevat d’alguns articles publicats el 1843: “Del principio cristiano en España como elemento de su naciona-lidad”, “La providencia, la nación y el gobierno”, “Situación de España a la muerte de Fernando VII”, “Revolución de Francia: época del terror”, o la sèrie sobre “El estado político y religioso en España” (recollits en el tercer volum de les Obres Completes). Tanmateix, els discursos parlamentaris i els diversos fullets que publicà són plens de reflexions històriques; algunes influïren en la historiografia valenciana contemporània. Emfasitzà la personalitat i les arrels històriques forals o provincials d’Espanya. Atribuí el ressorgiment del carlisme —en els anys del Sexenni— a la pervivència de les velles llibertats forals, especialment a Navarra, País Basc, Aragó, Catalunya i València. Evocà sovint els furs de València i les lleis antigues d’altres territoris, que concebé com una mena de constitució íntima dels pobles, obra dels segles i de Déu. En Esbozo de una constitución de la monarquía católica y tradicional (1869) afirmà que la tradició històrica espanyola no encaixava en la centralització exagerada d’importació francesa; i declarà que el poder i l’administració s’havien de distribuir territorialment i atorgar competències als ajuntaments i les diputacions, a les províncies, perquè atenguessin directament els seus interessos: «Cada pueblo tiene su índole especial, su lengua, costumbres, hábitos, necesidades, gustos. Todo ello constituye el patrimonio del pueblo, el alma del pueblo, el mismo pueblo.» Interpretà la guerra contra Napoleó Bonaparte com el punt d’inflexió en què el poble menà per assolir les seves llibertats, malmeses després pels liberals.
La seva bibliografia ha estat recollida en: Obras de D. Antonio Aparisi y Guijarro (1873-77, 5 vol.), Antonio Aparisi y Guijarro. Antología (1951) i Aparisi y Guijarro (antología) (1940).
- ELÍAS DE TEJADA, F. et al.: Aparisi i Guijarro: Las claves de la tradición política española, Ediciones Montejurra, Sevilla 1973.
- NOCEDAL, C.: “Discurso necrológico”, Memorias de la Real Academia Española, 56, 1873.
- OLIVAR-BERTRAND, R.: Aparisi y Guijarro, Instituto de Estudios Políticos, Madrid 1962.
- TEJADO, G.: “Apuntes para escribir la vida de D. Antonio Aparisi y Guijarro”, Obras de Antonio Aparisi y Guijarro, vol. I, Imprenta de la Regeneración, Madrid 1873.