Es traslladà a Barcelona, on realitzà el segon ensenyament i feu estudis universitaris de dret i filosofia i lletres. La seva formació fou deutora dels cenacles catalanistes de la dècada del 1870; així, fou un dels components de la Jove Catalunya (una de les primeres associacions que, durant el període 1870-75, volien transformar el moviment literari de la Renaixença en un moviment pròpiament polític), un dels membres fundadors de la revista LaRenaixença (on s’encarregà, durant els primers anys, de la Secció Bibliogràfica), intervingué en el Consistori dels Jocs Florals (per primera vegada el 1875), s’inscriví a l’Ateneu Barcelonès a partir del 1874 (on fou vicesecretari de la Secció Literària el 1876 i vicepresident de la mateixa secció l’any següent) i ingressà, el 1877, a l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (de la qual fou vicepresident el 1878). El catalanisme fou el motor que impulsà tota aquesta variada activitat, sobretot pel que fa a la producció específicament historiogràfica (ja que professionalment Aulèstia fou cap d’administració de la Companyia de Tramvies de Barcelona). La participació habitual en reunions literàries i el conreu del periodisme li proporcionà, com remarcà el crític literari Joan Sardà, «un estil clar y elegant sense requincalla retòrica», cosa que permeté que en els Jocs Florals fossin premiats alguns dels seus treballs històrics, com Quadros d’història catalana (1876) o Notícia històrica dels catalans que intervingueren en la descoberta d’Amèrica (1876). La pràctica de l’excursionisme l’estimulà a redactar nombroses monografies de caràcter històric i monumental que inclogué en les memòries i els butlletins de l’entitat a la qual pertangué. Pel que fa a les persones que influïren decisivament en la seva vocació d’historiador, cal destacar el seu amic Andreu Balaguer i Merino (deixeble destacat de Manuel Milà i Fontanals), amb el qual coincidí a la Jove Catalunya i a qui dedicà una extensa semblança biobibliogràfica amb motiu de la seva defunció el 1883. En aquest escrit, Aulèstia remarcà que «en aquestos temps en que’l positivisme lluyta a mort ab los grans ideals» l’autor difunt hauria sabut prendre «dels actuals avançaments la severitat de la crítica y l’esperit d’anàlisis». No en va aquesta compaginació entre els principis de la Renaixença —uns ideals d’arrel romàntica— i aspectes substantius de la metodologia positivista fou també una constant de la seva obra, com han remarcat Ramon Grau i Marina López. El 1877 ingressà a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, durant la presidència de Milà i Fontanals (1861-78), un any després de l’entrada del seu amic Balaguer Merino i un any abans de la de Josep Pella i Forgas, amb qui també havia coincidit a la Jove Catalunya. Els anys vuitanta es consolidà públicament i assolí la seva maduresa personal i professional. Així, el 1880 fou elegit membre de la comissió que organitzà l’Ajuntament de Barcelona (on hi havia també Antoni Gaudí) per a elaborar una memòria sobre la reforma urbanística de la ciutat; un nomenament que, segurament, tingué molt a veure amb la publicació, dos anys abans, de la seva síntesi Barcelona: son passat, son present, son esdevenidor (1878), que presentà a les festes de la Mercè i obtingué una menció honorífica. El mateix 1880 participà en el Primer Congrés Catalanista i, el 1882, contribuí a la fundació del Centre Català, comandat per Valentí Almirall i concebut com a front unitari per a la defensa dels «interessos morals i materials de Catalunya». Com a resultat de les tensions internes sorgides en el si d’aquesta entitat, Aulèstia s’alineà amb els sectors contraris a l’actuació d’Almirall, que constituïren, el 1887, la Lliga de Catalunya (organització de la qual arribà a ser president). Més enllà d’una interpretació mecànica d’una divisió entre una esquerra catalanista (el Centre) i una dreta conservadora i catòlica (la Lliga), Josep Termes i Agustí Colomines han remarcat que una tal visió, sense arribar a negar-la, cal matisar-la, perquè l’escissió responia també a «l’oposició entre el regionalisme laic dels primers i el purisme nacionalista dels segons, els ‘reconsagrats’». No fou només en l’àmbit polític on Aulèstia aconseguí, al llarg de la dècada del 1880, un paper públic rellevant. El 1882 fou membre de l’efímera Acadèmia de la Llengua Catalana i, el 1883, fou nomenat president de la ben consolidada Associació Catalanista d’Excursions Científiques. Però, sobretot, el que li donà una popularitat extraordinària fou la publicació de la Història de Catalunya (1887), que no sols és la seva obra més emblemàtica, sinó que marcà un veritable punt d’inflexió per a la historiografia catalana contemporània. Al principi dels anys noranta encara mantingué una important presència pública, que minvà progressivament cap al final de la dècada, de manera paral·lela a la seva retirada de l’activitat política. El 1891 participà en l’organització de la Unió Catalanista (promoguda per la Lliga de Catalunya, però que pretenia ser més àmplia des d’una perspectiva social i territorial) i, l’any següent, tingué un paper actiu en l’elaboració de les anomenades Bases de Manresa (fou un dels tres que revisaren el redactat final) acordades en l’assemblea de la nova entitat celebrada a la capital del Bages. També intervingué en les assemblees de la Unió Catalanista celebrades a Reus (1893), Balaguer (1894), Olot (1895), Terrassa (1900) i Barcelona (1904). El fet de pertànyer al sector més “apolític” (l’anomenat grup de La Renaixença) l’allunyà dels nous plantejaments defensats pels joves universitaris encapçalats per Prat de la Riba, que eren partidaris d’un intervencionisme obertament polític i que acabaren per esdevenir hegemònics en el si del moviment catalanista d’entre segles; segurament, això explica que s’allunyés de la vida política al principi del s. XX. La seva producció historiogràfica és indestriable del seu compromís amb el catalanisme polític de l’època. D’aquí la seva opció per divulgar la història i estendre l’ús de la llengua pròpia com a elements clau per a incrementar la consciència nacional. I d’aquí també la iniciativa de realitzar una extensa síntesi històrica sobre el conjunt del passat català, per primera vegada i després de segles, escrita en català. Massa sovint, però, s’ha reduït la seva aportació en aquest àmbit a la seva Història, fins i tot pels historiadors d’ara (excepció feta d’Antonio Gil Ambrona, que ha analitzat la seva producció historiogràfica globalment i que també ha aportat substantives dades biogràfiques). Certament, aquesta síntesi històrica és la seva obra mestra, però també mereixen atenció els seus treballs monogràfics (la majoria dels quals foren aplegats, després de la seva mort, en dos volums sense data, amb el títol d’Estudis històrics), ja que ens permeten conèixer amb més precisió els eixos principals de la proposta historiogràfica aulestiana. Cal remarcar l’interès que manifesta en aquests treballs pel període modern. Així, els Quadros d’història catalana (1874) se centren en la guerra de Successió, el preocupà la intervenció dels catalans en la descoberta d’Amèrica (1876), fou un pioner en la reivindicació de la literatura dels s. XVI, XVII i XVIII (1873 i 1874), reivindicà la figura de Domènec Badia, Alí Bei, i volgué aclarir l’aportació intel·lectual catalana del set-cents a La influència de Catalunya en lo progrés d’Espanya (1875). Malgrat llur caràcter eminentment divulgatiu, recorregué també a fonts primàries (especialment en els treballs de major extensió com Quadros...) i no defugí la reflexió historiogràfica, com feu a l’escrit Consideracions sobre la història (1873). Precisament en aquest darrer treball defensà un tipus d’història que anés més enllà dels esdeveniments polítics i que descrivís «la civilització del poble que l’habita», i alertà contra el prejudici de molts historiadors que feien dependre l’existència d’un poble de la preservació de les seves institucions polítiques «suposant la desaparició de ses qualitats característiques al mateix temps de perdre sa autonomia política ò d’unir a una altra son pervindre». Aquest advertiment és imprescindible per al cas català, però també cal tenir-lo en compte en una dimensió universal (com modernament ha fet Pierre Vilar). Alguns dels seus treballs anteriors a la Història de Catalunya, pel seu caràcter sintètic, li degueren servir per a tenir una visió més general. És el cas de la ja esmentada ressenya Barcelona... (1878) i, sobretot, de l’edició anotada i ampliada que, el 1884, feu de l’obra de Pau Piferrer i Francesc Pi i Margall, España. Sus monumentos y artes, sus costumbres e historia: Cataluña (2 vol.). La seva dimensió d’historiador s’estengué més enllà de la producció escrita. Així, al si de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, feu que l’entitat assumís com un dels seus objectius fonamentals la recuperació del patrimoni arqueològic i arquitectònic. Demostrà, fins i tot, ser ben conscient de la necessitat d’una institucionalització de la història perquè la disciplina pogués desenvolupar-se; així doncs, formà part de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i, sobretot, participà en l’intent frustrat de crear, el 1882, una Acadèmia de la Història de Catalunya. El llegat personal d’Aulèstia fou dipositat a l’Institut d’Estudis Catalans, gràcies a la intervenció del seu parent Josep Pijoan, aleshores secretari general de l’entitat. Per bé que no es tractà d’una donació gaire rica (en l’Anuari del 1908 s’esmenten uns 500 títols a més de documentació personal i nombroses anotacions de les seves excursions), sí que tingué una gran transcendència en la configuració de la Biblioteca de Catalunya, ja que fou la primera i serví per a estimular-ne d’altres de posteriors de gran vàlua bibliogràfica. Pel que fa al seu llegat intel·lectual, fou recollit en bona part per Ernest Moliné i Brasés —company de la Unió Catalanista—, que és l’autor d’una interessant nota necrològica (1908) (reproduïda als Estudis Historichs) i el responsable de l’actualització de la segona edició de la Història de Catalunya, publicada el 1922.
Lectures
- ANGUERA, P.: “Aulèstia i Pijoan, Antoni”, Homes del catalanisme, Rafael Dalmau, ed., Barcelona 1995, p. 50-51.
- GIL AMBRONA, A.: “Antoni Aulèstia i Pijoan. Compromiso catalanista e historia: una trayectoria de dificil equilibrio”, Manuscrits, 11, 1993, p. 259-279.
- GRAU, R.; LÓPEZ, M.: “Sobre la tradició historiogràfica”, L’Avenç, 145, 1991, p. 64-69.
- SOBREQUÉS, J.: “Les històries generals de Catalunya en el període històric de la Renaixença i el Romanticisme (segle XIX)”, AUTORS DIVERSOS: La historiografia catalana. Balanç i perspectives, Cercle d’Estudis Històrics i Socials, Girona 1990.