Vida i obra
Cursà els estudis primaris a Reus i feu dret a la Universitat de Barcelona. Segons A. Elias i de Molins, fou director i redactor de la publicació satírica universitària El Hongo (1842) i redactor del diari El Sol. Bofarull arribà al camp de la història a través del drama històric, amb obres com Pedro el católico, rey de Aragón (1842), Urg el Almogáver, o el Noble y el Villano (1844), Roger de Flor (1844) i El Consejo de Ciento (1846), entre d’altres. Utilitzà els pseudònims de Timora i Barón de Monterols, i el de Lo Coblejador de Moncada per a escriure poesia.
El 1846 s’incorporà a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i publicà Hazañas y recuerdos de los catalanes ó Colección de leyendas relativas a los hechos más famosos, a las tradiciones mas fundadas, y a las empresas más conocidas que se encuentran en la historia de Cataluña, desde la época de la dominación árabe de Barcelona, hasta el enlace de Fernando el Católico de Aragón con Isabel de Castilla, molt influït pel corrent romàntic germànic. Bofarull es decantà cada cop més vers les tasques d’historiador i arxiver, sense abandonar, però, la literatura. El 1847 publicà una Guía-Cicerone de Barcelona amb una introducció històrica i abundosa proliferació de dades documentals, moltes de primera mà. L’obra fou reeditada el 1855 amb la inclusió de dades noves. El 1848, juntament amb M. Flotats, anotà i traduí al castellà Historia del Rey de Aragón Don Jaime I, el Conquistador, i dos anys més tard, una edició bilingüe de la Crònica de Pere el Cerimoniós. Mostrà una clara voluntat de recuperació del passat històric català, centrant-se inicialment en l’Edat Mitjana i la història de la Corona d’Aragó. El 1860 acabà el cicle de les cròniques amb la publicació d’una edició bilingüe de la Crònica de Ramon Muntaner.
El seu esforç divulgador fou notable. El 1854 publicà al Diario de Barcelona la important sèrie d’articles de divulgació històrica titulada Estudios históricos, que incloïa “La historia nacional en España. Sistemas de los historiadores generales”, “Crónicas lemosinas”, “Amor de los reyes a Cataluña”, “La Corona de Aragón”, “El feudalismo en Cataluña” i “Restablecimiento de los Juegos Florales”, tots escrits l’any 1854, i “Catalanismo no es provincialismo” (1855), entre d’altres.
Destaca també la contribució de Bofarull en la recuperació de la llengua catalana, que esdevingué peça nodal d’un programa de reviscolament nacional encara molt difús. De fet, fou el compilador de la sèrie de Los trobadors nous. Col·lecció de poesias catalanas escullidas de autors contemporàneos (1858), autor de l’opuscle La lengua catalana considerada históricamente (1858), i un dels impulsors i mantenidors dels Jocs Florals del 1859. El 1862 publicà L’Orfaneta de Menargues o Catalunya agonisant, novel·la històrica que integrà reivindicació lingüística i recuperació i revisió del passat històric, en concret del compromís de Casp, definit com a intriga política i punt d’arrencada de la pèrdua de pes de la Corona d’Aragó.
La seva forta personalitat, el respecte pel document i la voluntat de rigor portaren Bofarull a polemitzar constantment. Responent en part al treball de Víctor Balaguer, que considerà massa literari, poc documentat i incomplet, entre el 1876 i el 1878 publicà els nou volums de la seva monumental Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña, de la qual ja havia donat notícia regular en les sessions de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. L’obra tracta de la història de Catalunya des de l’època romana fins a la guerra del Francès. Posteriorment publicà en dos volums la Historia crítica de la Guerra de la Independencia en Cataluña (1886-87), continuació de la primera, i deixà inacabada i inèdita la tercera peça del conjunt, la dedicada a la primera guer-ra Carlina, titulada Historia de la guerra civil de los Siete Años en Cataluña [1833-1840], durant molt de temps perduda i recuperada darrerament per l’Associació d’Estudis Reusencs, que l’ha editada en dos volums, més un volum d’índex onomàstic (1999-2000).
El seu estil, no sempre fàcil, dificultà la lectura de la seva obra a un públic ampli. A cavall entre el criticisme del set-cents –del qual ha estat considerat un hereu anacrònic per Ramon Grau–, i el romanticisme tardà de l’època en què visqué, Bofarull es mogué entre la passió pel passat i la reconstrucció historiogràfica documentada. Trencà amb la imatge amable i conciliadora d’alguns episodis de la història de Catalunya per a iniciar una revisió en clau nacional que entroncà amb la historiografia clarament catalanista.
Entre la seva bibliografia també destaquen les obres següents: La mancha del Siglo, o las víctimas religiosas (1850), El príncipe de Gerona. Justificación histórica (1860), Necrología de D. José Antonio Llobet y Vall-llosera (1863), Cuestión de archivos, o sea polémica sobre la mayor o menor propiedad del título que, respectivamente, llevan los dos generales e históricos de Barcelona y Valencia (1864, polèmica amb Miguel Velasco), Estudios del sistema gramatical y Crestomatía de la lengua catalana (1864), La Confederación catalano-aragonesa (1872), Costums que’s perden i recorts que fugen. Reus de 1826 a 1840 (1880), El Maná, o los seguros sobre la vida (Memorias de un estafado) (1880), Pasado, presente y porvenir de Barcelona (1881), Ramon Muntaner, guerrero y cronista (1883), Olivares, Tortosa y Cataluña (1884) i Gramática de la lengua catalana (1867, en col·laboració amb A. Blanch).
Lectures
- ANGUERA, P.; TOMÀS, M; GINEBRA, J.; VALL, X.; TIÑENA, J.: Sis estudis sobre Antoni de Bofarull, Edicions del Centre de Lectura, Reus 1996.
- GINEBRA, J.: Antoni de Bofarull i la Renaixença, Associació d’Estudis Reusencs, Reus 1988.
- GRAU, R.: “El pensament històric de la dinastia Bofarull”, Barcelona. Quaderns d’Història, 6, 2002, p. 121-138.