Vida i obra
Era germà de l’advocat i economista Josep Elias i de Molins (Barcelona 1848 – Blanes 1928) i fill del jurista Antoni Elias i d’Aloy (Arenys de Mar 1877 – Barcelona 1881), un dels fundadors de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i amb qui col·laborà en algunes de les seves obres jurisprudencials. Feu els estudis superiors a Barcelona, a les aules de l’Escola de Diplomàtica, fins a obtenir el títol d’arxiver, bibliotecari i arqueòleg (1872). El 1873 inicià el seu treball a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, després passà a l’Arxiu de Palma de Mallorca (1875) i, finalment, assumí la direcció (1879) del nounat Museu d’Antiguitats de Barcelona, o Museu de Santa Àgueda, constituït amb fons de la Reial Acadèmica de Bones Lletres de Barcelona i de la Comissió de Monuments de la Diputació Provincial i amb aportacions privades. En aquesta institució desenvolupà la seva gran tasca com a professional de l’arxivística. El 1888 edità el Catálogo del Museo Provincial de Antigüedades, reeditat el 1932, on apareixen reflectides les notes referents a 800 objectes i més de 1000 entrades de numismàtica. En aquest treball fou assessorat per l’arqueòleg alemany Emil Hübner (Düsseldorf 1834 – Berlín 1901), amb qui havia treballat l’epigrafia a Catalunya. Fruit d’això fou la memòria sobre làpides romanes que traslladà a la Real Academia de la Historia. El mateix Hübner elogià el Catálogo... destacant-ne la sistemàtica i el seu valor amb relació a produccions espanyoles semblants.
La seva gran obra, però, són els dos volums del Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX (1889-95), reeditat el 1949. Representà el coronament dels esforços encetats per Ignasi Torres i Amat (Sallent 1768 – 1811), estroncats per la guerra del Francès i plasmats pel seu germà Fèlix (1772 – 1847) en Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes (1836), obra que tingué una continuació «a todas luces deficiente», segons el judici d’Elias i de Molins, en un suplement a càrrec del canònic Joan Cormina (1849). La finalitat del Diccionario... d’Antoni Elias era, segons s’assenyala en el prefaci escrit per Josep Elias, «acumular un copioso caudal de datos y noticias [...] que pueda ser útil a cuantos han de tener tratos con la historia y crítica de las artes y las letras». De fet, les crítiques i elogis que rebé l’obra tenien molt a veure amb aquesta característica que el mateix autor li volgué donar, perquè hi inclou un seguit de personatges de tercera i quarta categoria. Altrament, el fet de centrar-se en les característiques científiques i professionals dels individus feu que en negligís altres aspectes més personals, com indica Francesc Carreras i Candi en el discurs de recepció d’Antoni Elias i de Molins a la RABLB (1903), on es palesà la difícil recepció del llibre en els cercles d’historiadors i intel·lectuals catalans, a desgrat de la seva inqüestionable vàlua. El mateix autor publicà un apèndix d’opinions sobre l’obra en el segon volum, recollint articles signats per Francesc Miquel i Badia, el qual assenyalava el Diario de Barcelona i els fons de l’Arxiu de la RABLB com la base per a la confecció del Diccionario ( Diario de Barcelona, 22-III-1892); per Josep Coroleu i Inglada, que remarcava el fet, segons ell positiu, que l’autor «se concreta a apuntar datos, sin aventurar juicios» ( La España Moderna, 30-IV-1889), i per Frederic Rahola, que continuava els comentaris encomiàstics ( La Vanguardia, 16-VI-1894). La veu més crítica fou la de Josep Yxart, el qual, en El año pasado 1889, carregà contra l’excés de personatges de tercera i quarta fila, la manca de selecció i la falta de dades biogràfiques personals que haurien afavorit la contextualització dels autors.
Entre la resta d’obres que escriví, destaquen: Consideraciones sobre la historia de Sant Feliu de Guíxols (1874), Códices de la Biblioteca del monasterio de Ripoll (189?), Bibliografía histórica de Cataluña (1902) i Los estudios históricos y arqueólogicos en Cataluña en el siglo XVIII (1903). A més, col·laborà en les publicacions barcelonines El Consulado Español, La Vanguardia, Revista de Ciencias Históricas, El Mosaico, Revista Histórica Latina, Revista Histórica i Revista Crítica de Historia y Literatura (en les quatre darreres com a director, si més no temporalment); en les madrilenyes El Tiempo, Los Sucesos, El Nuevo Siglo, El Museo Universal, La España Regional, Revista Contemporánea i Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, i també en La Revista de Girona i la Revista Latino-Americana de París. De les revistes que fundà Elias, dues ho foren en col·laboració amb altres personalitats: Josep Pella i Forgas ( Revista Histórica Latina), i Rafael Altamira i Crevesa ( Revista Crítica...). Al llarg de la seva vida fou membre de la RABLB, de la RAH, dels instituts arqueològics de Berlín i Roma i de la Societat Arqueològica Lul·liana de Palma.
Lectures
- CARRERAS I CANDI, F.: Discursos leídos en la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona en la recepción pública de Don Antonio Elias de Molins, Casa de la Caritat, Barcelona 1903.