Format com a historiador de l’art sota el mestratge del marquès de Lozoya, guanyà una beca del Centro de Estudios Históricos de Madrid (1930) per a estudiar els escultors valencians a la cort al s. xviii. Encara que l’obra trigà molt a publicar-se per la delicada situació institucional que es trobà, amb la proclamació de la Segona República, la seva estada madrilenya li permeté d’entrar en contacte amb personatges que influirien molt en la seva carrera, com Elies Tormo i Monzó o Ramón Menéndez Pidal. Llavors, era un jove esquerrà i blasquista ple d’inquietuds, que ja havia creat uns Estudis Històrics Valencians (1929) amb dues seccions, la “Col·lecció Beuter d’Obres Històriques” i la “Col·lecció Orellana de Llibres d’Art”, i havia publicat el Dietario del platero Suárez (1930) com a primera obra de la col·lecció Beuter, prologat per Lozoya i dedicat a Francesc Almarche. Fins i tot en plena guerra, en l’efervescent ambient cultural de la València convertida en capital de la República, guanyà un premi de l’Ateneu Popular Valencià per les seves Històries del País Valencià (1938), obra escrita en català, i en la qual reclamava la necessitat de l’existència d’una entitat política valenciana. En forma de petits contes alliçonadors repassava des dels caçadors del paleolític fins a la Renaixença, identificant sempre el mal amb els veïns castellans, que tant prenien la forma d’invasors celtibers que irrompien des de la Meseta contra el poble iber alçat en armes –en clara metàfora de la defensa del poble valencià contra les tropes de Franco–, com de malfactors comandats pel Cid, que maltractaven i venien com a esclaus els musulmans, vistos per primera vegada com a valencians. Magnificava en canvi la figura de Jaume I i l’atorgament d’uns furs propis per al País Valencià. Un cop acabada la guerra, vivint a Barcelona, canvià radicalment, i les influències dels seus amics, i especialment del seu mentor, el marquès de Lozoya, li estalviaren les depuracions de la postguerra. A l’ombra de Lozoya, feu un modest currículum acadèmic a la UV, primer en l’etapa republicana, quan substituí el marquès en la càtedra d’història de l’art, el qual la deixà en excedència en guanyar una acta de diputat per la CEDA (1935), i, més tard, quan s’encarregà d’un curs d’història d’Espanya (1954-58). Finalment, però, abandonà l’entorn universitari i es dedicà a l’ensenyament mitjà. La seva integració en el petit i limitat món cultural valencià del franquisme fou cada vegada més completa; així, fou nomenat membre de número del Centre de Cultura Valenciana (1960) i de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles (1974), i publicà prolíficament en Archivo de Arte Valenciano i Valencia Atracción. Mostrà la seva fidelitat al règim dedicant els seus esforços a escriure La España de los Reyes Católicos i El Imperio Español (1954), encara que la seva afecció literària i el record d’etapes passades restaven darrere de la seva migrada producció poètica en obres com Delers de jovença (1960). A la seva mort (1983), Felip Mateu i Llopis li feu una nota necrològica en Archivo de Arte Valenciano, en què apareix també una foto de la seva etapa de maduresa. Un autògraf seu i la seva signatura s’inclouen en l’exemplar d’Històries del País Valencià de la biblioteca de la Facultat de Geografia i Història de la UV.
Com a professor d’institut, els seus estudis arraconaren completament el romanticisme republicà i se centraren en temes més especialitzats de la història de l’art valencià, esperonats pel suport de la recent creada Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València, que publicà bona part de les seves obres. L’escultura del s. xviii fou la seva gran especialitat, amb estudis dedicats a La escultura barroca en Valencia (1944), en col·laboració amb Francesc Morote i Chapa; Leonardo Julio Capuz. Escultor valenciano del siglo XVIII (1953); Primeres notícies de l’escultor valencià del segle XVIII Pere Joan Guisart (1966); Escultores valencianos del siglo XVIII en Madrid, producte final de la seva jovenívola estada en aquesta ciutat que no veié la llum fins el 1968, i José Esteve Bonet. Imaginero valenciano del siglo XVIII (1971). Al mateix temps feia profitoses incursions en altres temes artístics com Juan de Juanes (1943), Iconografía de Alfonso el Magnánimo (1955) i El Gremio de Plateros. Ensayo sobre una historia de la platería valenciana (1956). També s’interessà per l’edició de manuals i de compendis pedagògics, com el Compendio histórico del Arte Universal (1944), que serví com a manual universitari a València durant alguns decennis, o la insòlita Historiografía del Arte Valenciano (1956), primera i aïllada reflexió sobre la història d’aquesta disciplina a València.