Després de realitzar els seus estudis al seminari, estudià història a la Universitat de Barcelona. Deixeble de Vicens i Vives, fou nomenat professor, primer ajudant i, després, adjunt, a la càtedra d’història general d’Espanya de la mateixa universitat. Entre els anys 1957 i 1966, combinà el seu treball en l’elaboració de la tesi doctoral amb un intens activisme antifranquista. L’any 1966 assistí a la Caputxinada i, el mateix any, es doctorà amb una tesi sobre Pi i Margall. Expedientat a la UB, es traslladà a la Universitat de Madrid el curs 1967-68. Tornà a Barcelona i s’incorporà a la nova Universitat Autònoma de Barcelona al final del 1969, tot i que l’any següent passà a la Central, on impartí classes. El 1980 es traslladà a la Universitat de Màlaga com a catedràtic i, de retorn a Barcelona, col·laborà en la Fundació Anthropos, on creà i dirigí la col·lecció “Historia, Ideas y Textos”.
L’època més fecunda de Jutglar fou, sens dubte, la compresa entre les dècades del 1960 i el 1970. L’historiador, l’investigador i el mestre són inseparables de l’activista polític. La seva figura representa l’acostament i la trobada d’un nou cristianisme crític i progressista amb una militància política d’esquerres. En aquest sentit, cal remarcar la seva col·laboració en la revista El Ciervo, o la participació en la fundació del FOC (Front Obrer Català). Col·laborà, també, amb l’editorial Estela i en la creació de l’editorial Nova Terra –nascuda d’ambients obreristes i catòlics de la JOC (Joventut Obrera Cristiana)– i, igualment, en la fundació de l’editorial Fontanella el 1961 –de la qual fou el primer director–, en l’efímera Norfeu del 1965, en Promos i en l’Edición de Materiales, etc. La seva estada, molt activa, a Madrid deixà en marxa multitud d’iniciatives culturals compromeses en aquells anys del final del fran- quisme.
En la seva concepció de la història es declara deixeble de les grans figures de l’escola dels Annales, com L. Febvre i M. Bloch. El magisteri de Vicens i Vives també fou fonamental. Inicià l’elaboració d’una nova visió de la història contemporània de Catalunya i d’Espanya; se centrà en el tema de la burgesia catalana i espanyola, que donà lloc a un dels seus treballs més coneguts: Els burgesos catalans. Tot i així, Jutglar intentà superar la visió de Vicens, resituant la burgesia en el context d’una societat de classes, marcada de manera fonamental per les greus contradiccions internes derivades del triomf de la moderna economia industrial i capitalista. En aquesta nova perspectiva, es mostra deutor de l’escola marxista a través, principalment, de Pierre Vilar. A més, insisteix que la historiografia ha de conquerir nous espais, nous temes amb l’objectiu de crear una història social que esdevingui història total, història global. Aquest és el significat dels seus treballs pioners a favor d’obrir un espai propi per a la història de les ideologies, la de les mentalitats i la de la cultura (en un sentit ampli), en què les investigacions sobre l’educació i els aspectes religiosos haurien de ser fonamentals. Per això, pensa l’autor, cal que la història treballi colze amb colze amb la sociologia, en especial en les seves dimensions més innovadores, com, per exemple, la sociologia del coneixement.
Jutglar s’ha interessat especialment per Francesc Pi i Margall, a qui qualifica com una «figura clau en la segona meitat del s. XIX tant a nivell català com espanyol». Fou objecte ja de la seva tesi doctoral i li dedicà l’obra Federalismo y revolución. Las ideas sociales de Pi y Margall; després, Pi y Margall y el federalismo español, i també altres treballs que el dibuixen com un intel·lectual honest, racionalista i romàntic al servei d’una política de transformació social i d’organització federal de l’Estat espanyol. D’altra banda, en el seu treball sobre la història contemporània d’Espanya, Jutglar presenta una visió integradora, visió no centralista però sí capaç de presentar una concepció unitària d’Espanya. Es troba lluny de les visions nacionalistes que triomfen a la dècada del 1980, i en les quals l’autor, apartat de la vida intel·lectual i política, ja no participa.
Entre les seves obres cal destacar: L’era industrial a Espanya (1961), Aspectes històrics de la crisi de l’Occident (notes per una història social contemporània) (1962), La era industrial en España (Aproximación a la historia social de la España contemporánea) (1963), Occidente: mito y realidad (Notas para una historia social contemporánea) (1963), Rodes de molí (1964), Els burgesos catalans (1966), Federalismo y revolución. Las ideas sociales de Pi y Margall (1966), Mitología del neocapitalismo (1966), Les classes socials a Catalunya. Un esquema de aproximació (1967), Ideologías y clases en la España contemporánea (1968), El constitucionalismo revolucionario de Pi y Margall (1970), La España que no pudo ser (1983), Història crítica de la burgesia a Catalunya (1972), La sociedad española contemporánea (Ensayo de aproximación a una problemática polémica) (1973), Pi y Margall y el federalismo español (1975-76) i De la Revolución de Septiembre a la Restauración (1976). Quant a la seva participació en obres col·lectives cal esmentar: “Història de Catalunya al segle XX”, Història de Catalunya (vol. VII i VIII, 1982); “La Revolución de Septiembre”, “Las Juntas”, “La Regencia”, “El reinado de Amadeo de Saboya”, Historia de España (dir. per Menéndez Pidal) (vol. XXXIV, 1981), i “Notas sobre la evolución de las burguesías españolas en el siglo XIX”, Historia social de España en el siglo XIX (1972). Pel que fa als estudis preliminars: F. Pi i Margall: El reinado de Amadeo de Saboya y la República de 1873 (1970); V. Almirall: España tal como es (La España de la Restauración) (1972); F. Pi i Margall: Las nacionalidades (1973), i F. Pi i Margall, La reacción y la Revolución (1982).