El 1877 es traslladà a Palma per fer els estudis eclesiàstics al Seminari Conciliar de Sant Pere. Una vegada ordenat (1885) i llicenciat en teologia i dret canònic, ocupà diversos càrrecs de responsabilitat al si de l’Església de Mallorca: fou catedràtic del seminari d’història eclesiàstica (1888), de llocs teològics (1895), d’història de Mallorca i de llengua i literatura mallorquines (1898), fou vicari general de la diòcesi (1898-1916), canonge magistral de la Seu (1905), vicari capitular sede vacante (1915-16) i degà del Capítol (1921). Defensà un integrisme radical de tradició carlina que només matisà cap al final de la seva vida; aquesta posició el dugué a polemitzar amb Gabriel Alomar i la premsa liberal i obrerista de l’època des del diari catòlic La Aurora. Amb el pseudònim de Revenjolí, intervingué en les qüestions politicoreligioses del moment amb escrits apologètics i doctrinals. Aquestes polèmiques despertaren la seva vocació literària, primer en castellà i, a partir del 1879, en català. Començà publicant textos de cultura popular mallorquina, amb el pseudònim de Jordi des Racó, com les Contarelles (1885) o l’Aplec de Rondaies Mallorquines (24 vol. a partir del 1896, 9a ed., Mallorca 1996), un recull de contes populars escrits en forma dialectal, de gran riquesa lingüística i cultural il·lustrats per Francesc de Borja Moll, primer, i per Ramon Cavaller, després. Aquesta obra ha esdevingut una fita cabdal en moments de nul·la activitat editorial en la nostra llengua i és un testimoni escrit de les tradicions mallorquines. Pel que fa a la lingüística, elaborà el projecte d’un diccionari de la llengua catalana de caràcter exhaustiu que pretenia recuperar el tresor lèxic de tots els dialectes catalans tant en forma antiga com moderna. Així, al novembre del 1900 llegí la Lletra de Convit, una invitació pública a col·laborar en aquest diccionari. Aquest projecte sobrepassà els límits de l’illa i feu necessària la creació d’un mitjà de comunicació entre els col·laboradors. Naixia el Botlletí del Diccionari de la Llengua Catalana (1901-36), la primera revista lingüística de tot l’Estat espanyol. El 1903 publicà les Qüestions de llengua i literatura catalanes,en què polemitzà amb Menéndez Pidal, que havia qualificat el català de dialecte del castellà. El 1906 convocà i presidí el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat a Barcelona i el 1911 fou nomenat president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, fundada per Enric Prat de la Riba, de la qual se’n separà el 1918 per discrepàncies metodològiques i ortogràfiques amb Pompeu Fabra. Aquesta ruptura afectà l’elaboració del Diccionari, del qual només veié acabat el primer volum, aparegut en fascicles entre el 1926 i el 1930. El 1924 ocupà la càtedra de català de la Universitat Industrial de Barcelona, només durant un curs a causa de l’actitud hostil cap al seu antecessor, Pompeu Fabra. A partir del 1928 i per motius de salut, abandonà la redacció del Diccionari, de la qual es feu càrrec Francesc de Borja Moll. Malgrat això, encara participà en els actes del VII centenari de la conquesta catalana de Mallorca i redactà rondalles, obres de pietat i vides de sants. Fou membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de l’IEC, dels Jocs Florals, vicepresident de la Societat Arqueològica Lul·liana i president de la Comissió Editora Lul·liana. Figura cabdal per a l’estudi de la llengua i la literatura catalanes, Alcover fou un fervorós defensor de la unitat de la llengua i participà amb ponències i discursos en congressos d’arreu dels Països Catalans. Com a lingüista, tractà de temes amplis i diversos, sovint amb poc rigor pel fet de ser un autodidacte i per la seva pròpia personalitat. Tampoc no es pot oblidar la seva aportació a l’estudi de la cultura popular mallorquina, de la qual ha estat un dels màxims exponents; els reculls de festes religioses, tradicions i costums constitueixen una eina destacada per a conèixer la realitat mallorquina del s. XIX. Pel que fa a l’àmbit de la història, realitzà diferents estudis biogràfics i d’anàlisi de fonts històriques.
Entre les seves obres també destaquen: Estudios sobre la historia de Mallorca antes del siglo XIII (1894), A la bona memòria d’en Tomàs Forteza (1898), Vida del Rdm. i Ilm. Sr. D. Pere Juan Campins i Barceló, Bisbe de Mallorca (1915), D. Josep M. Quadrado. Sa vida i ses obres amb motiu del primer centenari del seu naixament (14 de juny de 1819/6 de juliol de 1896) (1919), Las fuentes históricas de la reconquista de Mallorca (1930), L’Inquisició d’Espanya (1934), Algo sobre la extinción de la Compañía de Jesús y una obra del P. Nonell (1935), Per la llengua (1983), Diari de viatges (1988) i Diccionari Català-Valencià-Balear (9a ed., Mallorca 1993, 10 vol.).
Lectures
- ALCOVER-SUREDA, A.M.: Epistolari familiar 1896-1911, Caixa de Balears, Palma 2000 (“Tià de sa Real”, 57) [a cura de G. Barceló Bover].
- CARSALADE, J.: Epistolari del bisbe Carsalade a Mossèn Alcover, Moll, Mallorca 1964.
- MASSOT I MUNTANER, J.: “Antoni Maura Alcover deixeble de Fèlix Sardà i Salvany”, Randa, 15, 1983, p. 85-104.
- —.“Antoni Alcover amic i deixeble de Marià Aguiló”, Randa, 14, 1983, p. 93-107.
- —.Antoni M. Alcover i la llengua catalana, PAM, Barcelona 1985.
- MESQUIDA, G.: Mallorquins a Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1980.
- MIR, G.: El mallorquinisme polític. Del regionalisme al nacionalisme (1840-1936), 2a ed., Moll, Mallorca 1989 (“Els Treballs i els Dies”, 34-35).
- MOLL, F. de B.: Un home de combat (mossèn Alcover), Moll, Mallorca 1962 (“Les Illes d’Or”, 79-80).
- —.Aspectes marginals d’un home de combat (Mossèn Antoni M. Alcover), Curial Edicions Catalanes i PAM, Barcelona 1983 (“Textos i Estudis de Cultura Catalana”, 6).
- —.“Epistolari de Miquel Costa i Llobera a Antoni Alcover”, Randa, 12, 1981, p. 125-184.
- PONS MARQUÉS, J.: Crítica literària, Gràfiques Miramar, Palma 1975-76.
- SOBERANAS, A.: “Lletres del Bisbe Campins i de Mossèn Alcover a Tomàs Costa i Formaguera”, Randa, 11, 1981, p. 145-158.