Vida i obra
Fill d’un dels principals impulsors de la Renaixença, Joaquim Rubió i Ors. La seva formació, a Barcelona, fou condicionada pel pensament catòlic i catalanista, de caràcter conservador, del seu pare. Acabà els estudis de batxillerat el 1871 al col·legi barceloní dirigit per Guillem Galabotti i es matriculà a les carreres de dret i de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona; mentre que la primera no l’acabà fins al cap de dotze anys, a mitjan 1876 es llicencià en filosofia i lletres i el 1878 n’obtingué el títol de doctor. Aquest mateix any començà a fer classes a la UB com a auxiliar, en una plaça de la Facultat de Filosofia i Lletres que el 1880 guanyà mitjançant oposicions. Durant els primers cursos impartí les assignatures d’història universal, història crítica d’Espanya, literatura grega i literatura llatina. El 1882 fou nomenat catedràtic supernumerari de la mateixa facultat, i fou aleshores que començà a fer classes de literatura general i espanyola. El 28 de febrer de 1885 guanyà la càtedra de literatura general i espanyola de la Universitat d’Oviedo, la qual li permeté d’optar a la càtedra de la UB del seu mestre Manuel Milà i Fontanals, mort l’any anterior; càtedra que obtingué el 22 de maig de 1885 i que ocupà (posteriorment transformada en càtedra de llengua i literatura espanyoles) fins a la seva jubilació, el 1928.
El 1879 publicà la seva tesi doctoral Estudio crítico-bibliográfico sobre Anacreonte y la colección anacreóntica, y su influencia en la literatura antigua y moderna. Aquesta tesi sobre un poeta grec, si d’una banda es pot considerar una conseqüència del mestratge de Ramon Garriga i d’Antoni Bergnes de las Casas, de l’altra palesa la gran influència que exercí sobre Rubió el seu amic i condeixeble Marcelino Menéndez y Pelayo, que inicialment el feu decantar cap als estudis clàssics. Fou, d’altra banda, Menéndez, arran de la publicació de la tesi, qui el posà en contacte amb autors colombians, com ara l’escriptor i polític de Bogotà Miguel Antonio Caro (president de la República de Colòmbia entre el 1894 i el 1898). Això permeté a Rubió, d’una banda, ocupar càrrecs diplomàtics (el 1893 esdevingué cònsol de l’Equador i el 1895, de Colòmbia) i, de l’altra, col·laborar en publicacions periòdiques colombianes entre el 1887 i el 1894. Escriví cròniques i articles religiosos (i alguns de polítics i literaris) per a La Defensa Católica de Bogotà i per a Colombia Cristiana; inclogué, igualment, notícies religioses entre els articles diversos que publicà en La Nación i en El Correo de las Aldeas, ambdós periòdics conservadors també de Bogotà; i, principalment, col·laborarà en El Mensajero del Sagrado Corazón de Jesús (editat primer a Colòmbia i després a Barcelona).
Coetàniament, escriví en les principals publicacions periòdiques catalanes: La Renaixença, Lo Gai Saber, La Veu de Catalunya, Revista de Catalunya i altres de caràcter religiós, com ara Boletín de la Juventud Católica de Barcelona, El Criterio Católico, La Veu del Montserrat i La Tradició Catalana. Les seves col·laboracions eren gairebé sempre literàries (estudis, ressenyes, traduccions o fins i tot poemes propis), algunes de tema històric i algun article de defensa i reivindicació de la llengua, com ara el que publicà en la Revista Catalana –creada per mossèn Jaume Collell i de la qual esdevingué director– amb el títol “Un cop d’ull sobre’l passat y present de la llengua catalana” (I/III/IV-1889). Aquest article és una mostra del seu catalanisme, que cal qualificar de moderat, conservador i, essencialment, literari (com el de bona part dels homes de la Renaixença), ja que Rubió no s’afilià a cap partit ni s’involucrà en la vida política del país. La seva tendència catalanista s’intensificà a partir del 1891, en ser escollit president del Centre Excursionista de Catalunya. El 1907, a més, esdevingué president de l’Institut d’Estudis Catalans, creat aquell any per Prat de la Riba, des del qual impulsà, amb Josep Pijoan, la gestació de la Biblioteca de Catalunya, inaugurada el 1914. El 1911, en dividir-se l’IEC en tres seccions, passà a ser president de la Secció Historicoarqueològica, càrrec del qual dimití el 1915. Deu anys després, el 1925, fou nomenat president honorari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, a la qual pertanyia des del 1882. Elegit membre de la Real Academia Española el 1927, l’any 1930 hi llegí el discurs d’ingrés amb el títol “Del nombre y de la unidad literaria de la lengua catalana”.
Des de totes aquestes plataformes Rubió donà a llum els treballs que anava realitzant sobre les seves dues grans vocacions: la d’estudiós de la literatura i la d’historiador. Aquesta darrera faceta se li despertà també ben aviat, quan, al final del 1879, descobrí el llibre Els catalans a l’Orient, de l’historiador Epaminondes Stamatiadis. Només pocs mesos després pronuncià una conferència sobre el tema a l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, i el 1886 publicà una monografia que el donà a conèixer en cercles acadèmics internacionals: Los navarros en Grecia y el Ducado catalán de Atenas en la época de su invasión. A partir d’aquí s’anaren succeint els treballs, amb la intenció, a l’últim no realitzada, d’arribar a redactar la història completa de les gestes catalanes a Grècia (cosa que acomplí més endavant l’historiador nord-americà Kenneth M. Setton, el qual reconegué el deute amb la tasca de Rubió). Per a tots els seus treballs històrics es basà en una metodologia –heretada de Milà i Fontanals– cada vegada més rigorosa, fonamentada en la reflexió, la recerca i la confrontació de dades, i en l’ús de totes les disciplines auxiliars que ajudessin a reconstruir, fins on fos possible, el període investigat. Les seves recerques de tema grec culminaren, finalment, amb la publicació pòstuma del Diplomatari de l’Orient Català (1301-1409). Col·lecció de documents per a la història de l’expedició catalana a Orient i dels ducats d’Atenes i Neopàtria (1947, reed. el 2001), fruit d’un llarg i aprofundit escorcoll de biblioteques i arxius europeus, alguns visitats durant els seus viatges per Itàlia i Grècia. Fou, per cert, durant el seu primer viatge a Atenes, el 1895, que patí un despreniment de retina en un ull, el qual li comportà una disminució de la capacitat visual que el deixà quasi cec a la vellesa.
De l’interès per la Grècia medieval provingué, finalment, la seva atenció envers la literatura grega contemporània, de la qual traduí algunes obres al català i al castellà (d’autors com Bikelas, Drosinis, Eftaliotis, Palamàs i Vizyenos). El conjunt dels seus treballs literaris i, sobretot, històrics en aquest àmbit motivà que el 1886 el govern grec el condecorés com a cavaller del Reial Orde del Salvador, ingressés a la Societat Filològica Paranassós i el 1903 fos nomenat cònsol general de Grècia.
Quant a la faceta d’estudiós de les lletres, el seu catalanisme literari el va dur, dins la inicial dedicació als clàssics grecollatins, a interessar-se per l’estudi de la influència que exerciren en la literatura catalana. Fruit d’una pacient tasca de recopilació de documents i dades sorgí el seu primer treball important en aquest àmbit: el discurs El Renacimiento clásico en la literatura catalana (1889). La seva dedicació a la literatura catalana s’anà intensificant, fins al punt de projectar un Diccionari d’escriptors en llengua catalana, que no arribà a realitzar. Rubió, d’altra banda, ocupà la que fou la primera càtedra universitària de literatura catalana (per bé que no pròpiament oficial, sinó “lliure”), inaugurada a la UB el 1897 gràcies a la iniciativa del rector, Manuel Duran i Bas. Per bé que de vida irregular, aquesta càtedra és el precedent de la que tingué des del 1904 als EUC, sorgits del Primer Congrés Universitari Català (1903), al marge de la universitat oficial. En l’activitat d’aquesta càtedra, dedicada a la història de les lletres catalanes, Rubió –inicialment amb la col·laboració de Jaume Massó i Torrents– anà posant els fonaments de la moderna historiografia literària catalana, al mateix temps que formava una autèntica escola d’historiadors (l’anomenada escola històrica, encetada per Milà): Ferran Valls i Taberner, Lluís Nicolau i d’Olwer, Ramon d’Alòs-Moner, Francesc Martorell, Ramon d’Abadal, Josep Maria Casacuberta, Marçal Olivar, Pere Bohigas, Ramon Aramon, Ferran Soldevila, etc., incloent-hi el seu propi fill i principal deixeble, Jordi Rubió i Balaguer, que ocupà la càtedra el 1925, per bé que hi feia classes eventualment des del 1911.
El 1901 Rubió havia publicat, a tall de programa per a la seva càtedra de literatura general i espanyola, un Sumario de la historia de la literatura española, amb un ampli apartat sobre la literatura catalana, el qual constitueix la primera esquematització sistemàtica de les lletres catalanes des dels orígens fins a l’inici del s. xix. Amb tot, en prescindí per a les seves classes als EUC, conscient que la història de la literatura catalana «estava per fer encara» i que calia, primer de tot, «fer un veritable inventari detallat de la nostra gran herència literària, abans de donar per definitivament construïda aquesta ciència», com escrivia en la primera ressenya de la càtedra publicada en la revista Estudis Universitaris Catalans (gener-febrer del 1907, núm. 16). Rubió emprengué la confecció d’aquest gran inventari com una obra col·lectiva, en la qual involucrà els seus deixebles.
Per a entendre les investigacions històriques que emprengué i impulsà cal tenir present la seva concepció de la historiografia literària catalana, basada en la distinció entre la història de la literatura catalana (l’estudi de les obres literàries escrites en català dins tots els territoris del domini lingüístic al llarg de la seva història) i la història literària de Catalunya (l’estudi del desenvolupament literari esdevingut al Principat en totes les llengües que s’hi han conreat històricament: llatí, provençal, àrab, hebreu, castellà i català). Segons Rubió, no podia emprendre’s l’estudi de la literatura catalana sense fer, alhora, el de la història literària de Catalunya. A més, concebia la literatura –bo i seguint la teoria romàntica formulada per Herder i, alhora, els treballs historiogràfics de Gaston Paris– com una realitat nacional (amb un inequívoc rerefons ideològic) i com un tot orgànic; i creia que tan sols es podia arribar a comprendre-la, d’una banda, considerant-la en relació amb les altres literatures que l’havien condicionada –la qual cosa feia imprescindible l’estudi comparatiu a fi de destriar allò que en la literatura és espontani i, doncs, nacional, d’allò que és assimilat d’altres literatures–, i, d’altra banda, investigant el context cultural, social i polític, dins de cada època, de la nació que l’ha creada –per la qual cosa calia estudiar tots els documents que revelessin la cultura i la vida social i política en què foren engendrades les obres–. La concepció orgànica el duia a considerar la literatura com un organisme que es forma i que, amb avenços i retrocessos, es desenvolupa; i, així, amb terminologia biològica, resseguí els processos pels quals passà la vida literària a Catalunya abans que la literatura catalana es constituís com a nacional, i, a continuació, n’assenyalà els tres grans períodes (els quals, amb alguna variació, s’han mantingut vigents fins avui): el pròpiament nacional (s.xiii-xv), el de decadència (s.xvi - inici del s. xix) i el de renaixença (a partir del 1833).
Per bé que dedicà alguns treballs a l’època de la Renaixença –en concret sobre el seu pare, Rubió i Ors, el seu mestre, Milà i Fontanals, i el seu amic, Costa i Llobera–, el gros de la seves investigacions sobre la història literària catalana se centrà en el primer dels tres períodes en què la segmentà. Estudià, sobretot, la prosa: a banda d’ocupar-se de Ramon Llull i de tenir cura de la primera edició del Curial i Güelfa, publicà treballs principalment sobre les cròniques (les de Ramon Muntaner, Jaume I i Pere el Cerimoniós) i també una monografia sobre la tradició historiogràfica catalana. Entre els seus estudis de cultura medieval destaquen: La cultura catalana en el regnat de Pere III i Joan I humanista i el primer període de l’humanisme català –aquest, juntament amb l’esmentat El Renacimiento clásico en la literatura catalana, encara avui fonamentals en la consideració de l’anomenat humanisme català–. Les seves recerques per múltiples arxius, amb la col·laboració d’alumnes dels EUC, desembocaren finalment en la publicació dels dos volums de Documents per a la història de la cultura catalana medieval (1908 i 1921, reed. el 2000).
L’any 1936, per iniciativa dels seus deixebles, es publicaren tres volums miscel·lanis d’homenatge a la seva figura, editats per la revista Estudis Universitaris Catalans. El projecte, anunciat el 1926 per la Fundació Bernat Metge, d’aplegar les seves obres completes continua avui pendent de realització.
De la seva extensa obra cal destacar: Los navarros en Grecia y el Ducado catalán de Atenas en la época de su invasión (1886); El Renacimiento clásico en la literatura catalana (1889); Algunos de los caracteres que distinguen a la antigua literatura catalana. Discurso inaugural leído en la solemne apertura del curso académico de 1901 á 1902 (1901); “Prólech” a Lo Gayter del Llobregat. Poesías de D. Joaquim Rubió y Ors (Edició Políglota, vol. IV) (1902, V-LXIV); “La llengua catalana a Grècia”, dins Primer Congrés Internacional de la llengua catalana (1908); “Els castells catalans de la Grècia continental”, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans (1908); “Estudi sobre la elaboració de la Crònica de Pere’l Cerimoniós”, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans (1909-10); Discurso en elogio del Dr. D. Marcelino Menéndez Pelayo (1913); “La cultura catalana en el regnat de Pere III”, Estudis Universitaris Catalans (1914); “Joan I humanista i el primer període de l’humanisme català”, Estudis Universitaris Catalans (1917-18); El Dr. M. Milá y Fontanals. Su época y su magisterio (1919); Estudios Hispano-Americanos 1889-1922 (1923); El record dels catalans en la tradició popular, històrica i literària de Grècia [1926], a cura d’Eusebi Ayensa (2001), i “La població de la Grècia catalana en el XIVè segle”, Institut d’Estudis Catalans. Memòries de la Secció Historico-arqueològica (1933).
Lectures
- BALCELLS, A.: Antoni Rubió i Lluch, historiador i primer president de l’Institut d’Estudis Catalans, IEC, Barcelona 2001.
- GUILLEUMAS, R.: La llengua catalana segons Antoni Rubió i Lluch, Barcino, Barcelona 1957.
- MALÉ, J.: “Antoni Rubió i Lluch, cap a una història i una literatura nacionals (I). La formació: catolicisme i catalanisme”, RC (març del 2002), p. 55-82.
- – “Antoni Rubió i Lluch, cap a una història i una literatura nacionals (II). Defensa i reivindicació de la llengua (1880-1900)”, RC (abril del 2002), p. 107-128.
- – “Antoni Rubió i Lluch, cap a una història i una literatura nacionals (III). Primeres activitats literàries”, RC (maig del 2002), p. 99-122.
- – “Antoni Rubió i Lluch, cap a una història i una literatura nacionals (IV). Iniciació a la literatura catalana (1877-1900)”, RC (juny del 2002), p. 85-107.
- – “Història de les històries de la literatura catalana”, a OLLÉ, M.; PLA, R.; SUBIRANA, J. (coord.): L’estudi de la literatura catalana: ordre i cànon, Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona 2001, p. 1-53 (mòdul 2).
- MOLAS, J.: “Els estudis de literatura: L’escola històrica”, a d.a.: L’aportació de la universitat catalana a la ciència i a la cultura, L’Avenç, Barcelona 1981, p. 155-159.
- – “Sobre la periodització en les històries generals de la literatura catalana”, Symposium in honorem prof. M. de Riquer, Universitat de Barcelona i Quaderns Crema, Barcelona 1984, p. 257-276.
- NICOLAU I D’OLWER, Ll.: “El mestre Rubió i Lluch”, Caliu. Records de mestres i amics, Selecta, Barcelona 19732, p. 31-71.
- RUBIÓ I BALAGUER, J.: “Els Cardona i les lletres”, Estudis de literatura catalana, PAM, Barcelona 1992, p. 88-93.
- SOLÀ, E.: Antoni Rubió i Lluch, bizantinista i grecista, Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1988.