Consta de quatre capítols, que són una reelaboració d’estudis ja publicats o escrits per l’autor. El primer, “El regne de València i la Corona d’Aragó”, procedeix de la seva col·laboració al volum XIV (1966) de la Historia de España dirigida per Menéndez Pidal i, sobretot, de l’article “La Corona de Aragón en el tránsito de la Edad Media a la Moderna”, publicat en la revista Saitabi (1964). El segon, “Les institucions de València durant els Habsburg”, forma part del capítol que redactà per al volum III de la Història del País Valencià editada el 1975 i fou publicat, doncs, molt abans que aparegués aquest volum. El tercer capítol, “L’expulsió dels moriscos i les seves conseqüències en l’economia valenciana”, és la traducció, molt ampliada, de la seva col·laboració als Studi in onore di Amintore Fanfani, publicats a Milà el 1962. Finalment, el quart, “El dualisme a València i els seus desequilibris”, és la versió catalana d’un article publicat prèviament en la revista Saitabi (1967). Aquest darrer capítol, el més llarg, és el que realment vertebra l’obra i, en paraules de l’autor, «el que en justifica plenament el títol». El primer capítol és una visió de síntesi de la història del País Valencià durant l’època foral, que arrenca de l’Edat Mitjana i acaba en la guerra de Successió, tot i que s’endinsa una mica en el s. XVIII en tractar d’alguns dels intents que es feren en aquesta centúria per tal de recuperar la legislació foral abolida. El segon capítol, si bé també té un caràcter general, se centra més concretament en l’estudi de les institucions, tot i que d’una manera força descriptiva i superficial. L’autor tracta de la reialesa i els seus delegats, el virrei i la Reial Audiència, els governadors i els portaveus del governador, la batllia general i el mestre racional; pel que fa als organismes representatius, analitza les corts, la Generalitat i els municipis. Representa l’estat dels coneixements que aleshores hi havia sobre la història institucional del País Valencià, malgrat que no ressalta el paper fonamental que tenia la junta dels estaments, cosa que ja se sabia en aquell moment gràcies a l’estudi de Martínez i Aloy sobre la Generalitat. El tercer capítol, que tracta de l’expulsió dels moriscos i les seves conseqüències, condensa els amplis coneixements de Reglà sobre la matèria, i en certa manera pot considerar-se una síntesi de monografies anteriors. Estudia detalladament la crida del marquès de Caracena del 22 de setembre de 1609, que ordenà l’expulsió dels moriscos valencians, i passa seguidament a analitzar-ne les conseqüències: el problema dels censals, els efectes sobre l’agricultura i la indústria, la pèrdua demogràfica i la repoblació, tot avançant els resultats de la tesi doctoral de Joan Ramon Torres i Morera, que assenyalà el caràcter bàsicament endogen del procés repoblador. Malgrat que dedica un breu apartat al treball d’Adelina Bataller sobre la zona de recs del Vernissa (que descobrí una forta concentració de la propietat i del parcel·lari després de l’expulsió que apuntava cap a una certa reordenació agrària), l’autor manté la tesi de les conseqüències fortament negatives de l’expulsió en l’economia valenciana. El capítol més ambiciós és el quart, sobre el dualisme i els seus desequilibris, en què l’autor intenta construir una teoria general de la història del País Valencià basada en l’esquema dualista. Aquest esquema, present ja en l’obra d’historiadors anteriors com Felip Mateu i Llopis o Joan Fuster, parteix de la base que el País Valencià, des del mateix moment de la seva fundació, mantingué una dualitat fonamental entre una zona litoral predominantment burgesa, comercial, artesanal i de llengua catalana, i un interior de component aragonès (o castellà), rural i aristocràtic. La tensió entre ambdós elements pogué donar lloc a situacions d’equilibri o bé de predomini d’algun dels dos. Així, per exemple, les Germanies significaren un triomf momentani de la burgesia comercial del litoral, mentre que la seva derrota fou una victòria aristocràtica; l’expulsió dels moriscos fou un cop contra el món feudal, però la repoblació posterior, en imposar dures condicions als nous pobladors, donà el triomf final als senyors feudals. Mitjançant aquesta visió, Reglà explica la guerra de Successió, la Nova Planta, el creixement econòmic del s. XVIII, l’absorció de capitals per l’agricultura en el vuit-cents i el fracàs de la industrialització. Aquest assaig exercí una notable influència, que és present en l’obra de molts autors posteriors.