Els antecedents immediats a la seva materialització cal cercar-los en la nova administració creada durant la Revolució Francesa, que propicià l’aparició d’una nova manera d’entendre el lloc que ocupava la informació generada pels organismes públics i, en general, per tota la societat. La idea era centralitzar els arxius a través d’una xarxa de centres repartits al llarg del territori francès i, el més important, permetre el lliure accés als ciutadans, cosa que contrastava amb les pràctiques anteriors del secret d’Estat. L’arxiu residí en llocs diversos durant els anys revolucionaris fins que el 1808 fou instal·lat definitivament al palau de Soubise, al barri parisenc del Marais, un indret respectat fins a l’actualitat, habilitat i ampliat per a poder reunir-hi la creixent documentació. El 1988 es creà el Centre d’accueil et de recherche des Archives nationales (CARAN), un servei que facilita la recerca i la consulta en tota mena de suports documentals. A més, resulta d’ús imprescindible l’État des inventaires des Archives nationales —en quatre volums i imprès entre el 1985 i el 1991—, per a localitzar la informació de forma seriada i numerada. Els fons dels Archives nationales es divideixen en cinc fons públics principals: fons públics de l’Antic Règim, els posteriors al 1789, fons Diversos, fons Marina i fons dels Afers Estrangers. Al mateix temps, els arxivers operen a través de seccions especialitzades per tal de millorar la recerca, l’accés i l’aprofitament de la documentació: secció antiga, secció del s. XIX, secció del s. XX, i els que treballen amb fons notarials o amb fons privats. Pel que fa als fons públics de l’Antic Règim, l’integren els papers del consell reial, l’administració financera i especial de la monarquia, els ordes militars i hospitalaris i els béns dels establiments religiosos, entre d’altres. Els fons públics posteriors a la Revolució Francesa comprenen una quantitat ingent de documentació: col·leccions originals de lleis i decrets, sèries electorals, fons de l’Assemblea i del Senat, correspondència entre les administracions de l’Estat i la central, i una molt variada oferta d’informació: presons, comerç i indústria, Ministeri de l’Interior, culte o estadística. El fons anomenat Divers conté una miscel·lània d’arxius integrada per fons personals i familiars, arxius de premsa, d’associacions, el notarial de París i reculls de cartografia. Semblantment, el fons de Marina conté el material propi de la seva demarcació, o el fons d’Afers Estrangers, amb correspondència consular des del s. XVI fins al 1793, i les memòries i informes consulars que abracen un període llarg situat entre el s. XVII i el final del XIX. Al marge de l’interès indubtable per a la història de França, aquest arxiu ofereix un camp de recerca obligat per a la història de Catalunya. En aquest sentit, cal destacar-ne especialment la sèrie F 7 (Policia general), que permet conèixer de prop els informes entre el prefecte dels Pirineus Orientals, a Perpinyà, i el Ministeri de l’Interior francès, a París, en què es descriuen minuciosament les activitats polítiques dels opositors que vivien a les comarques del Rosselló, la Cerdanya i el Vallespir. Aquests materials són complementats per les cartes entre el cònsul francès i els seus col·laboradors amb el ministre, conservades a l’arxiu del Ministeri d’Afers Estrangers de Nantes.
Lectures
- BABELON, J.P.: Du palais Soubise au CARAN, le siège des Archives nationales, París 1988.
- Guide du lecteur, París 1993.