Es publica des del 1915 en castellà, i en els seus orígens fou impulsada per Lluís Tramoyeres com a butlletí de la institució. La seva gestació s’inicià el 1905, amb els acadèmics Teodor Llorente, Serrano i Morales, Martínez i Aloy, Roc Chabàs i Gonçal Salvà, el secretari Lluís Tramoyeres i Josep Maria Belda com a president, però en aquell moment les gestions no arribaren a bon port. El 1910 es reprengué el tema i, per fi, el 9 de novembre de 1915 es repartí el primer número d’Archivo de Arte Valenciano, amb Joan Dordà com a president. Aleshores la revista era trimestral, però el 1917 passà a publicar-se semestralment, i el 1918, anualment. El 1930 i el 1931 se’n publicà un sol volum i el 1935 deixà de sortir; no es tornà a editar fins el 1952, any a partir del qual ja tingué sempre caràcter anual. El seu contingut inclou l’art valencià, i en aquest sentit publica estudis de belles arts, arqueologia i història dels monuments valencians, i també treballs sobre artistes valencians o estrangers que treballaren a València. Cal destacar també les semblances d’artistes i d’historiadors després de la seva mort, i la transcripció dels discursos d’entrada a la Reial Acadèmia de Sant Carles, amb les contestacions corresponents. Els articles estan il·lustrats amb excel·lents fotogravats, que des del 1926 començaren a incloure el color esporàdicament. La primera etapa de la revista estigué molt marcada per la personalitat de Lluís Tramoyeres, secretari del consell de redacció i ànima del projecte, per més que en la presidència se succeïren altres personatges com Joan Dordà i Gonçal Salvà. En aquells anys, completaven el consell de redacció el baró d’Alcahalí i Gil Roger i Vázquez. Era encara una publicació molt limitada, a penes d’unes 40 pàgines, que solia incloure dos o tres articles, algun discurs acadèmic i notícies, fotografies o dibuixos de monuments valencians. De fet, una de les tasques que es proposà la nova revista fou donar a conèixer el patrimoni valencià, i especialment aquelles obres menys divulgades, i també protegir-lo, donant compte de possibles excavacions, destruccions, vendes, pèrdues o sostraccions que podien afectar els tresors artístics valencians. En aquesta època foren contínues les aportacions del mateix Tramoyeres sobre art funerari, pintures del Maestrat, un tríptic del Bosco, Jeroni Jacint d’Espinosa, Pedro Orrente, els artesonats de l’antiga casa municipal, els Ribalta, etc., i, en menor mesura, d’altres membres del consell de redacció, com el baró d’Alcahalí. En aquesta primera etapa es publicaren llargs articles en diversos lliuraments que buscaven sobretot la catalogació de certs tipus d’obres, que s’encetà amb la “Colección Sigilográfica Valenciana” d’Antonio de la Torre. Des del 1917 la revista inclogué també una “Crónica académica”, amb els principals esdeveniments ocorreguts durant cada període al si de la Reial Acadèmia de Sant Carles. La mort de Lluís Tramoyeres, el 1920, tancà aquest període inicial. El succeí en el càrrec Francesc Almarche, que l’ocupà fins a la seva mort, el 1927, i que també deixà la seva pròpia empremta amb estudis sobre pintors i miniaturistes medievals, els socarrats de Paterna o la família de Joan de Joanes, entre altres temes. Amb Almarche al capdavant, arribaren a les pàgines de l’Archivo els articles d’una nova generació d’estudiosos locals, amb el canonge Josep Sanchis i Sivera com a figura més destacada, que entrà en el consell de redacció el 1924. Aquest clergue, que ingressà en l’Acadèmia el 1921, començà a abastir la revista de nombroses contribucions, sobretot en forma d’extenses llistes de noms d’artistes ordenats cronològicament i amb la documentació corresponent de cadascun; aquests articles, producte d’un treball d’arxiu llarg i minuciós, ocuparen diversos números i se centraren preferentment en l’època medieval, considerada pels erudits del moment com el mirall de les virtuts d’un poble valencià lliure, que es regia pels seus propis furs. Així, aparegueren “La esmaltería valenciana” (1921), “La ferretería valenciana” (1922), “La escultura valenciana” (1924), “Maestros de obras y lapicidas valencianos” (1925), “Pintores valencianos” (1928-1929-1930-1931), “Arquitectura urbana en la época foral” (1932) i “Arquitectos y escultores de la catedral de Valencia” (1933). Aquestes recopilacions de dades continuen essent de consulta obligada per als historiadors de l’art. També s’hi publicaren les primeres participacions d’altres assenyalats arqueòlegs i historiadors de l’art de la nova generació, alguns d’ells autodidactes, com Manuel González i Martí, Leandro de Saralegui o Nicolau Primitiu Gómez i Serrano. Així mateix, la revista es feu ressò en aquells anys de la mort d’artistes com Muñoz i Degrain, Gonçal Salvà —que havia estat president de l’Acadèmia— i Joaquim Sorolla; i en la presidència de la institució figuren també artistes com José Benlliure, que ocupà aquest càrrec a l’inici dels anys trenta. Probablement fou el moment en què hi hagué més contacte, a través de la revista, entre la producció artística i la crítica i la història de l’art. La Guerra Civil Espanyola aturà les premses de l’Archivo durant un llarg període, i només el 1953 la reorganització de l’Acadèmia en permeté la represa de l’activitat. El nou consell de redacció era format per l’arquitecte Francesc Móra i Berenguer com a president, Manuel Sigüenza Alonso com a secretari i Manuel González i Martí, el baró de San Petrillo, Leandro de Saralegui, Felip María Garín i Josep María Bayarri com a vocals. Aquell any s’edità un número d’homenatge al pintor Josep Ribera en què intervingueren les plomes més importants i millor adaptades al nou règim, com Felip Mateu i Llopis, el baró de San Petrillo, el marquès de Lozoya, Carles Sarthou i Carreres, Martí Domínguez i José Ombuena, entre d’altres. També el 1955 es dedicà un número a la commemoració de la canonització de Vicent Ferrer. Tanmateix, la temàtica dels articles no canvià gaire, i el període gòtic, ara acompanyat pel barroc, acaparà pràcticament totes les pàgines de la revista. Nous autors, com Aguilera i Cerní, Almela i Vives, Carreres i Zacarés o Salvador Aldana, començaren en aquesta època a mantenir una relació regular amb la publicació, però potser ningú tant com Leandro de Saralegui, que aprofità les pàgines de l’Archivo per fer un recorregut complet per la pintura gòtica valenciana des dels seus orígens fins a l’arribada del Renaixement. En els anys següents la personalitat del secretari no marcà tant el caràcter de la revista com la dels presidents de l’Acadèmia, des de Felip María Garín al titular actual, Salvador Aldana. En general, la publicació es manté fidel a la seva arcana tradició i, encara que des de la dècada del 1970 cada vegada amb més freqüència hi han aparegut articles de persones no relacionades directament amb l’Acadèmia, sobretot de professors universitaris, l’enfocament continua essent tradicional: no sovintegen els articles de síntesi, i la majoria s’orienten especialment a l’estudi pericial d’obres, moltes del veí Museu de Belles Arts, i a les aportacions documentals. Hi ha un índex de l’any 1985 que recull tots els articles publicats fins aquesta data.