Dels orígens al 1939
La primera obra escrita als Països Catalans que tracta d’arqueologia de l’antiguitat és Monumentos célticos de la isla de Menorca (1818) del menorquí Joan Ramis i Ramis. El títol indica clarament que l’obra s’emmarca en els inicis de la influència de la historiografia romàntica, i l’arqueologia no podia ser-ne una excepció. Així doncs, qualsevol antiguitat anterior als romans s’atribuïa als celtes, uns pobles europeus definits molt vagament que havien patit l’ocupació romana. Per contraposició a la “uniformitat” romana, els celtes representaven un món exòtic, divers i amb elements que s’acostaven als temes de la novel·la gòtica. Tot això lligava molt bé amb el despertar dels nacionalismes europeus. Aquesta visió romàntica de la història seguí impregnant les primeres passes de l’arqueologia als Països Catalans al llarg del s. XIX, fet que es reflecteix en obres de síntesi, com, per exemple, la Història de Catalunya d’Antoni de Bofarull. Dins d’un moviment associatiu hereu de la Il·lustració es formaren petits grups interessats pels temes arqueològics que quallaren amb la creació de societats arqueològiques. L’any 1871 es fundà la Societat Arqueològica Valenciana amb membres de la Sociedad Económica de Amigos del País, la qual malauradament només subsistí nou anys. D’igual manera, a Catalunya es crearen la Societat Arqueològica Tarraconense (1884) i l’Associació Artisticoarqueològica Barcelonesa (1877), i a les Illes Balears es fundà la Societat Arqueològica Lul·liana (1880). Paral·lelament, als Països Catalans aparegueren alguns professionals liberals i homes de ciències que, al voltant de la geologia —una disciplina ja més consolidada que la prehistòria i l’arqueologia en general—, aplicaren els principis estratigràfics i combregaren, no sense recels, amb l’evolucionisme darwinià. Potser el cas més paradigmàtic fou el del castellonenc Joan Vilanova i Piera, que, malgrat les seves profundes conviccions religioses, intentà de conjuminar-les amb el cientifisme que impregnava la ciència geològica. Fou ell qui donà a conèixer alguns jaciments que esdevingueren cabdals en la recerca al País Valencià, com ara la cova del Parpalló i la Cova Negra. A Catalunya, els exemples més palesos d’erudits i professionals captivats per la prehistòria foren els del farmacèutic Pere Alsius, el professor d’institut Manuel Cazurro o el comerciant Amador Romaní; aquests, entre molts d’altres, impulsaren la recerca prehistòrica. En aquests primers temps de la investigació tingueren un paper destacat els centres excursionistes, com el Centre Excursionista de Catalunya (CEC), els quals practicaven l’anomenat “excursionisme científic”, una barreja d’esport i d’inquietud per conèixer el propi país en els àmbits natural i cultural. Tampoc no es pot negligir el paper que tingueren els preveres dins el món de les ciències naturals, l’arqueologia i la prehistòria als Països Catalans, com a la resta d’Europa. Cal destacar-ne: Norbert Font i Sagué, Josep Gudiol i Joan Serra i Vilaró, esperonats per bisbes com Josep Morgades, Josep Torras i Bages i Francesc Vidal i Barraquer. Fou remarcable la primerenca fundació dels museus dependents de l’Església, com ara el de Vic (1891), el de Lleida (1893) i el de Solsona (1896), els quals, amb fórmules més o menys modificades, perviuen en l’actualitat. Després de tot aquest conjunt d’intents inicials que consolidaren de mica en mica l’arqueologia als Països Catalans, s’entrà en una segona fase en què les administracions començaren a tenir un paper decisiu. A Catalunya, vinculat amb el moviment de la Renaixença i amb la creació de la Mancomunitat, s’esperonà la confirmació de determinats mites nacionals com els d’Indíbil i Mandoni, glossats popularment per Àngel Guimerà. Enric Prat de la Riba, amb la seva obra La nacionalitat catalana, contribuí a impulsar l’estudi, per la burgesia catalanista, de l’antiguitat i especialment de la prehistòria. Per això no era gens estrany la presència de mecenes com ara Francesc Cambó o el mateix Prat de la Riba, el qual, quan l’any 1907 fundà l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), donà una preponderància extrema a l’arqueologia, amb la creació d’una Secció Historicoarqueològica —dirigida per Josep Puig i Cadafalch, arquitecte, arqueòleg i futur president de la Mancomunitat— dins d’un únic conjunt de quatre seccions. Només cal llegir l’ Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans per a copsar aquesta preponderància.
En l’àmbit de l’Estat espanyol l’any 1911 es promogué la primera llei de patrimoni, que només es modificà l’any 1933. L’any següent es creà la Junta Superior de Antigüedades, que tingué repercussió tant al País Valencià com a les Illes Balears, però no a Catalunya, que feia el seu propi camí emparada per la Mancomunitat, amb el Servei dirigit per Pere Bosch i Gimpera des del 1915. D’altra banda, des dels inicis l’IEC dugué a terme excavacions arqueològiques als Països Catalans, amb treballs a la Franja de Ponent (Apotequeria dels Moros), al País Valencià (la Valltorta) i a les illes de Mallorca i Menorca (en diversos poblats talaiòtics). En aquests treballs l’IEC deixà un regust d’antiquarisme (és a dir, un interès per les peces) i d’intromissió, ja que s’emportà materials, especialment de les Illes, cap a Barcelona.
Als Països Catalans l’arqueologia s’introduí en el món universitari l’any 1916 quan es creà a la Universitat de Barcelona la càtedra d’història antiga i Edat Mitjana, que fou adjudicada a Bosch i Gimpera, el qual, malgrat el títol, només explicà prehistòria i antiguitat. Les primeres càtedres de prehistòria es crearen a Barcelona i a València l’any 1924.
Al País Valencià, l’any 1927, Isidre Ballester i Tormo reuní un nombrós grup de col·leccionistes i afeccionats i fundà el Servei d’Investigació Prehistòrica (SIP) dins la Diputació de València. Aquesta prestigiosa institució s’inicià amb un gran impuls amb la incorporació del gironí Ll. Pericot —que alhora és feu càrrec de la càtedra de prehistòria de València—, el qual formà al seu voltant el nucli dels futurs prehistoriadors valencians, com ara Fletcher, San Valero, Jordà i Pla. Ballester es preocupà des dels inicis de crear una institució molt versàtil que fos centre de recerca, biblioteca i museu al mateix temps. El SIP disposà de la seva pròpia revista, l’Archivo de Prehistoria Levantina,comprà col·leccions privades i s’encarregà de dur a terme excavacions, com les importantíssimes de la Cova Negra, la Bastida de les Alcusses o el Parpalló. La seu del SIP se situà al palau de la Generalitat Valenciana fins el 1950 i formà part, tot i que molt breument, de l’Institut d’Estudis Valencians, fundat el 1937, que tenia una Secció Historicoarqueològica presidida per Ballester. Mentrestant, al Principat, Bosch i Gimpera formà l’embrió de l’Escola de Barcelona amb els seus primers alumnes, com ara Ll. Pericot —que després ocupà la càtedra de València abans de tornar a Barcelona—, Alberto del Castillo, Colominas i Josep de C. Serra i Ràfols, futurs conservadors del Museu d’Arqueologia de Catalunya inaugurat l’any 1935. En aquest moment d’eufòria arqueològica s’inicià el que més tard esdevingué tota una especialitat: l’arqueologia urbana, amb els treballs d’Agustí Duran i Sanpere a la Barcelona romana.
A les Illes Balears és molt patent la influència negativa de la insularitat. Això ocasionà un gran abandonament per part del govern central i un interès dels arqueòlegs estrangers com Cartailhac (1892) per unes illes molt riques arqueològicament. No obstant això, el Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes es feu càrrec de les primeres excavacions de la ciutat romana de Pollentia sota la direcció de Gabriel Llabrés. A més de la Societat Arqueològica Lul·liana, l’any 1906 es creà la Societat Arqueològica Ebussitana i, l’any següent, el Museu d’Eivissa, dirigit per C. Roman, que impedí els saqueigs continus del jaciment púnic del puig d’es Molins. A Mallorca es fundaren alguns museus, com ara el Museu Regional d’Artà i el del castell de Bellver de Palma. A Menorca, l’Ateneu de Maó publicà la Revista de Menorca, que dona a conèixer nombrosos descobriments arqueològics d’aquesta illa. L’interès dels estrangers per l’esplendorosa arqueologia insular es feu palès una vegada i una altra amb les visites i les intervencions de la Comissió Internacional per la Prehistòria del Mediterrani Occidental, de V. Gordon Childe i de M. Murray.
Del 1939 al 1970
Després de la desfeta del 1939, el panorama arqueològic als Països Catalans canvià radicalment. Pel que fa a Catalunya el seu principal motor, Pere Bosch i Gimpera, es veié obligat a exiliar-se i la resta d’arqueòlegs foren depurats i en alguns casos, com el de Josep de C. Serra i Ràfols —que tenia una clara significació republicana—, foren arraconats. En aquell moment aparegué a l’escena la figura de Martín Almagro Basch, que prengué les regnes de l’arqueologia catalana. Tot aprofitant la xarxa de col·laboradors comarcals de Bosch i Gimpera, l’adaptà a l’estructura fèrriament piramidal dels comisariados. Així, l’any 1940 es creà a Madrid el Comisariado General de Excavaciones Arqueológicas, que tenia els seus Comisariados de Zona; als Països Catalans n’hi havia un per a Catalunya i les Balears i un altre per al País Valencià. Aquests tenien sota les seves ordres comisarios provinciales i, a la base de la piràmide, es trobaven els comisarios locales. Aquesta organització, vigent fins a la dècada del 1960, tingué representants a Catalunya de la talla de Salvador Vilaseca, Estrada, Esteve i Cruañas i Lluís Díez Coronel, entre d’altres. També cal destacar el paper que assumiren les diferents diputacions provincials, a les quals s’adscrigueren els museus de Barcelona i Girona. Miquel Oliva, des de Girona, creà el Servei d’Investigacions Arqueològiques i impulsà la recerca a les contrades gironines; des de la Diputació de Lleida es promogué l’Institut d’Estudis Ilerdencs, amb una notable Secció Historicoarqueològica. Finalment, Almagro, des de la direcció del Museu de Barcelona, prosseguí la recerca a Empúries, que prengué una volada especial amb la creació l’any 1947 dels Cursos Internacionals de Prehistòria i Arqueologia, que encara perviuen en l’actualitat. Ben aviat intervingué en aquests cursos una figura cabdal per al renovament de l’arqueologia clàssica al nostre país: l’italià N. Lamboglia, que introduí el mètode estratigràfic i el sistema d’excavació Weeler en l’arqueologia clàssica. Almagro fundà l’any 1939 la revista Ampurias, i compaginà els càrrecs de director del Museu Arqueològic de Barcelona i de catedràtic de prehistòria de la Universitat de Barcelona fins el 1954, any en què es traslladà a Madrid. Una altra institució particularment important és el Museu Arqueòlogic Nacional de Tarragona, de caràcter estatal i que fou subvencionat per la Fundació Bryant. Des del museu es promouen intervencions dins l’àmbit de la mateixa ciutat de Tarragona i d’altres importants jaciments arqueològics com ara la vil·la dels Munts.
Amb la marxa de Martín Almagro, la càtedra de prehistòria de la UB fou ocupada per Lluís Pericot i, després de la jubilació d’aquest el 1969, per Joan Maluquer de Motes; d’aquesta manera continuava la tradició iniciada per Bosch i Gimpera basada en un interès especial per la recerca prehistòrica i per l’arqueologia clàssica desvinculada de la història de l’art, que rebé el nom d’Escola de Barcelona. Així mateix, a la UV cal destacar la presència de Miquel Tarradell, arqueòleg català que hi feu escola. Deixebles notables en foren: C. Aranegui, M. Gil i Mascarell, B. Martí i E. Llobregat. Amb la publicació del llibre El País Valenciano del Neolítico a la Iberización desenvolupà un nou enfocament de la prehistòria valenciana i en realitzà una síntesi molt vàlida. L’any 1970 Tarradell deixà València per incorporar-se a la càtedra d’arqueologia, epigrafia i numismàtica de la UB. La publicació de la síntesi Les Arrels de Catalunya constituí un fet cabdal per a la prehistòria del Principat.
Els anys de grisor de la postguerra es traslluïren arreu dels Països Catalans. A València el SIP fou dirigit per Flecher i s’integrà al Consejo Superior de Investigaciones Científicas, organisme de recerca creat per l’Estat amb delegacions a València i a Barcelona. Fletcher promogué, no obstant això, un nou apogeu del SIP, amb el trasllat de la seu al palau de la Batllia i articulant els afeccionats locals repartits per tota la geografia del País Valencià per tal de controlar-ne el patrimoni. A les Illes, aquests anys apagats a penes s’il·luminaren amb els treballs de Ll. Pericot, M. Lluïsa Serra i Guillem Rosselló. Una vegada més, la tradició d’intervenció forana es feu present amb les actuacions de Waldren, Liliu i Frey. Com s’ha vist, en aquesta època només dos arqueòlegs treballaren amb força arreu dels Països Catalans: Lluís Pericot, des de la càtedra de Barcelona i com a Comisario de Zona les Illes, i Miquel Tarradell, des de les càtedres de València i Barcelona, si bé intervingué en diferents jaciments mallorquins com ara Pollentia o l’illot des Porros.
De mica en mica s’anaren creant noves universitats, com les d’Alacant, on E. Llobregat exercí la seva docència, i la Universitat Autònoma de Barcelona (1968), que es vinculà amb el Museu d’Arqueologia de Barcelona mitjançant el seu director, E. Ripoll, el qual, al mateix temps, ensenyà en la recent creada universitat. També aparegueren delegacions universitàries a Lleida, Girona i Tarragona, vinculades a les dues universitats catalanes on s’impartiren lletres (les dues primeres a la UAB i la tercera a la UB). Les Illes Balears continuaren desateses, també en l’àmbit universitari, fins que es creà la Universitat de les Illes Balears, ja en ple període democràtic; fins llavors depengueren de la UB.
Del 1970 a l’actualitat
A l’inici de la dècada del 1970, època del franquisme tardà i de la transició política cap a la democràcia, es produí una allau d’estudiants a les universitats. Aquests joves començaren a entrellucar l’enorme desfasament metodològic de treball de camp i d’objectius que hi havia entre el país i la resta d’Europa, de la qual es trobaven isolats. La influència de figures de prestigiosos prehistoriadors francesos com François Bordes, Georges Laplace, Henry de Lumley, Jean Guilaine i Michel Py fou decisiva per a capgirar el panorama adormit de la prehistòria catalana. El mateix succeí, tot i que amb una mica més de retard, amb l’arqueologia clàssica, que es veié influïda per Lamboglia, com s’ha dit, per Andrea Carandini i Simon Key, fins arribar als anys vuitanta amb la introducció i la generalització de l’ús del matrix Harris, un sistema de registre inventat per l’arqueòleg Edward C. Harris de les illes Bermudes. Des del punt de vista teòric l’Escola de Cambridge, passada pel garbell francès, influí en la tasca difícil d’introduir la interdisciplinarietat en la recerca i el materialisme històric de Gordon Childe, que tímidament es començà a llegir en les primeres traduccions al castellà i al català. La New Archaeology arribà tard i malament, quan ja es començaven a qüestionar a l’estranger els models provinents de l’antropologia cultural i de la geografia locacional. Aquest dèficit teòric s’arrossegà fins el present, en què tímidament es mostra un interès per explicar els processos per damunt de la mera descripció de dades. L’ús de la informàtica i l’especialització d’arqueòlegs en altres disciplines científiques (geologia, biologia, etc.) han creat noves espectatives en la recerca arqueològica actual.
Els avenços metodològics que anaren quallant al Principat s’introduïren encara amb més dificultat al País Valencià amb Martí, Villaverde i Bernabeu, Juan Cabanilles, Aura i Olària. Una vegada més, les Illes en quedaren al marge fins pràcticament l’actualitat, amb la intervenció d’alguns arqueòlegs, illencs i de fora, formats a Catalunya o a Madrid.
Amb l’adveniment de la democràcia s’endegà a Catalunya un moviment assembleari que prengué molta força amb l’Assemblea d’Arqueòlegs de Catalunya (1978-80); aquesta assemblea volia consolidar l’arqueologia com una disciplina científica i, per tant, professionalitzar-la. Això conduí al bandejament de la xarxa d’afeccionats, que veia com les generacions universitàries, portadores d’un bagatge metodològic i teòric complex, es distanciaven més i més dels seus sistemes de treball tradicionals. L’Assemblea intentà de controlar els possibles llocs de treball que s’havien de crear després dels imminents traspassos de competències en arqueologia a la Generalitat de Catalunya, els quals tingueren lloc el 1981 completament al marge del procés assembleari, que es dissolgué. A partir d’aquell moment, l’arqueologia a Catalunya s’organitza des d’un Servei d’Arqueologia, dotat d’una xarxa de seus i d’arqueòlegs territorials. La Direcció General de Patrimoni Cultural de la Conselleria de Cultura, a través d’aquest servei, autoritza i controla les excavacions programades relacionades directament amb projectes de recerca provinents de les universitats i d’alguns museus. Les excavacions d’urgència, nombrosíssimes a causa de la legislació vigent que obliga a salvar les restes arqueològiques, s’enduen la major part dels esforços econòmics i personals de l’Administració.
Al Principat, el nombre d’universitats públiques amb ensenyaments relacionats amb l’arqueologia s’ha multiplicat en aquests darrers anys (Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, Universitat de Lleida, Universitat de Girona, Universitat Pompeu Fabra, Universitat Oberta de Catalunya), i, a més, han sorgit universitats privades. No obstant això, només es tenen en compte les assignatures bàsiques referents a la prehistòria i l’arqueologia a les universitats de Barcelona, Autònoma de Barcelona, Rovira i Virgili, Girona i Lleida.
D’altra banda, l’arqueologia urbana ha pres volada, i els municipis, alguns dels quals han creat els seus propis serveis d’arqueologia, s’han vist obligats a intervenir cada cop més. En algunes ocasions tenen èxit, però en d’altres els resultats són ben poc satisfactoris: només cal recordar les molt discutibles intervencions a la basílica paleocristiana de Tarragona o a la Ciutadella borbònica de Barcelona, per posar dos exemples de pèssims resultats. Les excavacions d’urgència obliguen les administracions a contractar nombrosos arqueòlegs, la qual cosa porta a la creació de les primeres empreses d’arqueologia i al sorgiment de la figura del professional lliure. Aquesta és la nova situació professional que hi ha en l’actualitat, tot i la paradoxa que suposa el fet que no es reconegui la professió d’arqueòleg en tot l’Estat espanyol per manca d’uns estudis específics.
l País Valencià no es visqué el procés assembleari i les competències en arqueologia quedaren en poder de la Generalitat Valenciana sotmeses, lògicament, als canvis polítics que s’anaren produint. Principalment, es continuen portant a terme les tasques arqueològiques des de les universitats d’Alacant i València, a les quals se suma la creació de la Universitat Jaume I a Castelló, i des del SIP. El Servei d’Investigació Prehistòrica inicià l’any 1982 un nou pelegrinatge traslladant-se al palau de la Beneficència sota la direcció d’E. Pla. Gradualment, s’inauguraren les sales que es conclogueren sota la direcció de B. Martí. La decisió de la Diputació de València de rehabilitar la Casa de Convalescència provocà que el museu tanqués de nou i es tornés a obrir el 1995 en el marc d’un centre cultural que desvirtuà l’antic SIP, ara en mans força desvinculades de l’arqueologia. Al País Valencià també és important l’arqueologia urbana: s’han fet intervencions notables a València i a Sagunt, en aquest darrer lloc ha estat particularment discutida la restauració del teatre romà.
Quant a les Illes Balears, la creació d’una universitat a Mallorca no ha aconseguit enlairar com caldria un territori tan ric en restes arqueològiques. La subdivisió en consells insulars, dependents del Consell Interinsular, ha agreujat políticament i burocràticament la situació del dia a dia.
La manca de definició de la política cultural de la Generalitat Valenciana, la Generalitat catalana i el Consell Interinsular Balear és especialment greu en matèria d’arqueologia, a la qual cosa cal afegir uns pressupostos molt minsos. Alguns cops d’efecte, per mitjà d’exposicions commemoratives a València o a Catalunya, o de la celebració del XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica a Tarragona l’any 1993, no han aconseguit trencar amb una dinàmica general poc engrescadora.