L’arqueologia industrial (AI), tot i que hi està íntimament relacionada, és més que el patrimoni industrial. De fet, és una matèria que nasqué de la necessitat que experimentaren els historiadors de superar el document escrit. Quan March Bloch escriví que «les paysans ne laborent pas avec des chartes», o Lucien Febvre recordà que «la història es fa amb documents escrits quan existeixen; però es pot fer, s’ha de fer, sense documents escrits si no existeixen. [...] amb paraules, amb signes, amb paisatges. [...] amb l’examen de pedres per part dels geòlegs i l’anàlisi de les espases de metall pels químics», tant l’un com l’altre obriren nous horitzons a la història, una història que anomenaren “total”. Així doncs, l’AI és l’estudi del llegat industrial amb vista a la seva integració en la història.
L’arqueologia industrial nasqué a la Gran Bretanya. El terme fou emprat per primer cop per Dudley (i simultàniament pel belga Evnard), i posteriorment per Michel Rix, el qual començà a preconitzar la preservació de les restes materials de la Revolució Industrial. Quan l’any 1962 s’anuncià l’enderrocament de l’Euston Station a Londres, les veus en contra s’aixecaren decidides i l’AI prengué cos definitivament. La Universitat de Bath fou la primera que introduí aquesta matèria com a assignatura. Als Països Catalans hi hagué, els anys setanta del s. XX, algunes aproximacions a la disciplina que es coneixen com a arqueologia industrial. Concretament, l’obra dels professors R. Aracil i M. Garcia Bonafé, La industrialització al País Valencià. El cas d’Alcoi (1974), l’estudi del professor I. Terradas, Les colònies industrials com a particularisme històric. Estudi entorn del cas de l’Ametlla de Merola (1979) i El fracaso de la revolución industrial en España (1975), del professor J. Nadal. Tanmateix, les I Jornadas sobre Protección y Revalorización del Patrimonio Industrial, celebrades el 1982 a Bilbao, constituïren el marc on es donà a conèixer l’AI a l’Estat espanyol. Les actes, publicades dos anys més tard, representaren la seva introducció definitiva a la Península. Poc a poc creixé l’interès per la nova matèria, i aparegueren obres que complien una finalitat precisa en l’àmbit català. Entre aquestes, és obligat esmentar: Arquitectura industrial en Cataluña. Del 1732 al 1929 (1984), de J. Corredor-Matheos i J.M. Montaner, i L’arqueologia industrial i la reforma educativa (1989), de M. Gallart, S. Riera i Tuèbols i C. Caicoya.
D’altra banda, l’any 1985 se celebrà una exposició al Born de Barcelona sota el lema Catalunya, la fàbrica d’Espanya, que esdevingué un descobriment i un esperonament per a conèixer millor el nostre passat industrial, alhora, i empènyer els estudiosos en llurs recerques. Fins a l’actualitat s’han celebrat al Principat cinc jornades sobre AI: l’Hospitalet (1988), Igualada (1991), Sabadell (1994), Girona (1997) i Manresa (2000). Les primeres jornades foren publicades pel Museu de l’Hospitalet, i la resta, per l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya.
Durant els anys que precediren els Jocs Olímpics (1992) tingué lloc una discussió que sotragà la comunitat científica, i arribà a la societat, sobre si calia conservar part de les indústries del Poblenou. Tanmateix, es construí la Vila Olímpica prescindint de la conservació de qualsevol element del patrimoni industrial del barri tot i que, a darrera hora, se n’elaborà un extens document gràfic (plànols, fotografies, vídeos, etc.). Posteriorment, l’AI ha hagut de competir amb la urbanització, la construcció desmesurada i l’especulació, la qual cosa ha provocat la pèrdua de gran part del patrimoni industrial i que l’estudi d’aquesta matèria resti confinat en l’àmbit universitari i dels estudiosos i professionals. Amb tot, hi ha hagut recuperacions que pal·lien, en part, els fracassos: el Vapor Vell de Sants (salvat gràcies a l’acció popular), el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, a Terrassa, i la fàbrica Casaramona a Montjuïc, Barcelona, entre d’altres i a tall d’exemple.
Actualment, el Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya és el principal centre d’estudi dels temes industrials. El reconeixement a aquesta tasca es fa explícit en el nomenament del seu director, Eusebi Casanelles, com a president de l’International Comitee for the Conservation of the Industrial Heritage (executiu en el període 1997-2000 i de ple dret a partir de l’any 2000). Amb tot, encara avui s’observa una manca d’estudis teoricoconceptuals i metodològics sobre la matèria.