Si bé des del s. XIX es practicava a Europa una arqueologia descriptiva de l’art, proporcionant estudis de monuments i objectes preferentment religiosos de l’Edat Mitjana, com les peces de la indumentària litúrgica o bé els altars, les sepultures, les creus, els calzes, etc. —cal remarcar la publicació de l’obra de mossèn Josep Gudiol i Cunill Arqueologia Sagrada (2 vol., publicats respectivament el 1902 i el 1930) i altres articles i fulletons sobre aquest tema—, en finalitzar la Segona Guerra Mundial l’any 1945, diverses nacions europees es veieren obligades a replantejar-se la reconstrucció dels nuclis urbans. Aquesta circumstància afavorí la recerca arqueològica prèvia a la reconstrucció de barris i edificis i la creació de les institucions municipals pertinents per a dur-la a bon fi, atès que era una oportunitat única per a poder esbrinar com eren els nuclis urbanístics principals de l’Edat Mitjana. Així, per exemple, els anys cinquanta del s. XX sorgiren a Polònia els instituts de Cracòvia i Varsòvia, dependents de l’Acadèmia Polonesa de Ciències, i els primers arqueòlegs especialitzats en arqueologia urbana medieval que adaptaren i perfeccionaren la metodologia, fins llavors aplicada a la prehistòria i a l’època clàssica (en especial, els mètodes estratigràfics de Laplace i de Harris-Carandini), al període de l’Edat Mitjana. Paral·lelament a l’exploració dels jaciments arqueològics de l’època medieval i al perfeccionament dels mètodes i les anàlisis científiques, es crearen les primeres societats i revistes dedicades, totalment o parcialment, a l’arqueologia medieval. Anglaterra en fou la pionera amb la creació a Londres de la Society for Medieval Archaeology i la fundació de la seva revista Medieval Archaeology l’any 1955, dedicada preferentment al període anglosaxó i als vikings, i acompanyada d’una sèrie monogràfica de les principals excavacions. En la dècada del 1970 aparegueren altres revistes en diversos països europeus: França, Archéologie Médiévale (Caen, des del 1971), Alemanya, Zeitschrift für Archaeology des Mittelalters (Colònia, des del 1973), i Itàlia, Archeologia Medievale (Florència, des del 1974). Alguns països han preferit coordinar l’arqueologia medieval des dels instituts d’arqueologia i les excavacions arqueològiques des dels museus arqueològics ja existents, bo i afegint-hi la secció medieval. Altres ho han fet des de les universitats, on s’han establert ensenyaments específics d’arqueologia medieval, com a Dinamarca, Suècia, Alemanya, Anglaterra, Suïssa, França i Itàlia. Les reunions internacionals i els congressos nacionals han permès l’intercanvi de novetats i mètodes i han donat lloc a una florida extraordinària d’aquesta ciència. A la primera generació d’arqueòlegs medievalistes, dedicada a una arqueologia descriptiva de jaciments i materials, ha succeït l’arqueologia espacial i analítica, destinada a l’anàlisi dels materials localitzats.
L’arqueologia medieval a Catalunya
A l’Estat espanyol, la Sotsdirecció General d’Arqueologia, dependent del Ministerio de Cultura i emplaçada a Madrid, s’ocupava de l’arqueologia de totes les èpoques, fins que aquesta missió fou transferida a dotze comunitats autònomes. A Catalunya cal remarcar la tasca duta a terme des del s. XIX pels afeccionats dels centres excursionistes i per la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, que aplegà els primers materials museogràfics, i també per l’ Institut d’Estudis Catalans, creat el 1907, amb la Secció Historicoarqueològica i el Butlletí. Les activitats culturals foren transferides per l’Estat espanyol a la comunitat autònoma de Catalunya el 1980, i el 1981 la Generalitat creà el Servei d’Arqueologia, amb seu a Barcelona i delegacions territorials a Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa. Aquest servei dona els permisos d’excavació als instituts, museus i departaments universitaris, o als municipis i diputacions que sostenen arqueòlegs, té cura de vetllar per la qualitat de les intervencions programades per mitjà d’un consell assessor en què hi ha medievalistes; a més, organitza les excavacions d’urgència motivades per obres públiques o privades i controla l’elaboració de les memòries corresponents pels arqueòlegs responsables. El 1985 es fundà a Toledo l’Asociación Española de Arqueología Medieval que, amb seu a Madrid, des del 1986 publica el Boletín de Arqueología Medieval destinat a mantenir el lligam entre els seus 400 membres i informar-los de les activitats. A més, ha organitzat cinc congressos d’arqueologia medieval: Osca (1985), Madrid (1987), Oviedo (1989), Alacant (1993) i Valladolid (1999), afavorint la coneixença i la comunicació entre més de 500 arqueòlegs medievalistes. Simultàniament, es formà a Catalunya la Societat Catalana d’Arqueologia les circulars mensuals de la qual no deixen de banda els temes de l’època medieval.
De fet, la nova arqueologia medieval s’inicià a Catalunya el 1959 amb el professor Alberto del Castillo al Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona, que començà una sèrie de campanyes d’excavacions a les comarques del Berguedà i del Solsonès, i impartí una assignatura titulada “Testimonis de l’hàbitat medieval”. El 1959, les excavacions del taller de ceràmica grisa de Casa-en-Pons, als afores de la ciutat de Berga, conduïren a la troballa de cinc forns de planta circular, semiexcavats al tapàs, amb doble cambra de foc i de cuita sobreposades, al peu del camí que duu a l’església preromànica de Sant Quirze de Pedret, al costat de les cabanes dels ceramistes i molt a prop de la font significativament anomenada encara Fontollera, on pastaven l’argila, a la segona meitat del s. XII. D’aquest taller sortiren olletes de perfil bicònic amb tapa plana d’ansa horitzontal en forma de cinta i algunes amb broc. Els professors Glòria Trias i Antoni Arribas participaren en aquestes excavacions. Alguns anys més tard, el 1974, aparegué un segon taller de ceràmica al costat del castell de Cabrera d’Anoia, amb les restes dels torns, sota una bauma, i amb uns quaranta forns al seu entorn.
L’equip del professor Albert del Castillo excavà els anys 1960-62 el mas “A” de Vilosiu (Cercs, Berguedà), un dels quatre masos que formaren al s. X la Vil·la Cayl, prototipus evolucionat fins al s. XIV dels masos d’una sola planta, adossats a la roca vertical que els servia de paret de fons. Altres masos d’aquest tipus foren excavats després, com el de la Creu de Pedra, a Castelltort (Guixers, Solsonès, 1970), i el mas “B” de Vilosiu, que excavaren Jordi Bolós, Albert Curto i Assumpta Serra entre els anys 1983 i 1985, i ben recentment, els masos de Tavertet donats a conèixer per A. Serra. Els uns i els altres mostren les principals fases evolutives d’aquest tipus de població aïllada. El conjunt restava envoltat pels camps de secà i de regadiu, una zona de pastura natural, una petita horta i el bosc. Fins el primer terç del s. XIII aquest habitatge estigué dotat d’un forn destinat a coure setmanalment el pa familiar. Si bé aquest tipus de mas o masia seguí evolucionant fins al s. XIV, afegint-hi nous espais i subdividint les quadres, estables i cledes per als diversos tipus d’animals, des del s. XII entrà en competència amb un tipus de mas-torre, de planta quadrada o rectangular, fortificat i construït en vertical amb pedra esquadrada i bona argamassa, amb dos o tres pisos sobreposats, bastits en llocs estratègics.
A l’entorn de vil·les i masos hom descobreix les turres i guàrdies, i els castells, per una banda, i les esglésies, capelles i monestirs, per l’altra. La turris d’Exemberga, al Bages, fou excavada per Albert Benet. Altres torres dels s. X i XI han estat explorades per Eduard Riu, Joan Albert Adell (Sitges), J. Bolós (torre del Fusteret, a Súria) i altres, al curs dels rius, cruïlles de camins i llocs de pas. De les torres cilíndriques de fusta, construïdes el s. IX per a la vigilància i protecció dels camins i llocs d’habitatge, damunt de monticles elevats, es passa al s. X a les torres i guaites d’obra de planta quadrada, construïdes amb pedra tallada unida amb fang argilós, ben aviat substituït per guix i morter de calç. Les torres d’obra tendiren a transformar-se en castells des de la primera meitat del s. XI. Al pati, i adossada al mur, solia construir-se l’església castral, que també podia situar-se a l’exterior. Aquest model de castell del primer art romànic es retrobà a Mur (Pallars Jussà) o a Mataplans (Gombrèn, Ripollès), on la torre cilíndrica del primer castell fou ensorrada al s. XII per bastir-hi un castell de planta quadrada, amb pati central, prototipus dels castells del segon art romànic. L’arqueologia medieval ha permès de conèixer l’evolució d’aquests castells fins a convertir-se en les grans fortificacions del període gòtic, que coronaren les valls, construïts amb pedres ben esquadrades i un sòlid morter. El castell Formós de Balaguer, excavat des del 1967, ha mostrat la transformació d’una fortalesa àrab en un castell cristià i s’ha pogut comparar amb les fortificacions del pla d’Almatà iniciades pels musulmans.
Entre els s. XI i XIII es renovaren els camins principals i es construïren els ponts d’un sol arc amb perfil d’esquena d’ase, com el pont d’Alfar o el de Vallonga (reconstruït). El pont vell de la Pobla de Lillet, excavat el 1984, inicialment de dos arcs, sols n’ha conservat un. El pont de Pedret, sobre el riu Llobregat, és un bon exemplar de l’inici del s. XIII. Les notícies de construcció i reparació de ponts del s. XIV ja són freqüents. Tanmateix, encara resta per estudiar la xarxa viària de la Catalunya de l’Edat Mitjana.
En canvi, s’han excavat nombroses esglésies parroquials, castrals i monàstiques, urbanes i rurals: les de Sant Vicenç de Torelló, Sant Vicenç de Malla o Santa Càndida d’Orpí, i d’altres, excavades per Alberto López, Mercedes Juan, Javier Fierro, Ramon Domingo, Àlvar Caixal, etc., entre el 1982 i el 1984; la desapareguda ermita de Sant Pere de Pedrís excavada per Prim Bertran; la de Sant Martí de Lleida excavada per Josep Gallart i Josep Giralt, i altres, han donat lloc a troballes com ara el tresoret de monedes del s. XII d’Orrius, o bé el tresor de Sant Pere de Rodes, on s’ha realitzat una completa intervenció, comparable a les de Sant Cugat del Vallès, Sant Llorenç prop Bagà i Sant Pere de Casserres, esglésies monàstiques més complexes l’evolució de les quals tan sols l’arqueologia permet conèixer.
D’altra banda, l’estudi de l’urbanisme medieval ha permès reconstruir barris de Girona, Lleida, Vic, Barcelona i Tortosa. El fet que el domini musulmà es perllongués a les zones de Lleida i Tortosa ha permès, des del 1982, conèixer la influència d’aquesta cultura. A Tortosa, per exemple, Albert Curto, Ana Loriente i altres han pogut observar habitacions de planta quadrada i rectangular, amb parets de pedra i de tàpia construïdes al s. VIII i reaprofitades encara al s. XI, o bé uns banys subterranis compostos per tres sales paral·leles, i les tombes de la necròpoli de la Suda. L’excavació del barri de la Magdalena, a la ciutat de Lleida, ha permès de conèixer-ne l’evolució fins al s. XVI, a més d’una gran varietat de sitges i dipòsits. En les excavacions de Santa Margarida del Priorat (1972-82), de Sant Genís de Rocafort, al terme de Martorell (Barcelonès) cal remarcar l’església preromànica i les dues sitges estudiades per Rosario Navarro i Alfred Mauri, de perfil piriforme, destinades en un primer moment a emmagatzemar els cereals del delme i, darrerament, escombraries. S’han localitzat més sitges a Sant Jaume de Traià (Argentona), Sant Martí de Mata (Mataró) i Can Modolell (Cabrera de Mar) buidades al tapàs, un tipus d’emmagatzematge habitual a l’Alta Edat Mitjana.
L’Esquerda (a les Masies de Roda, Osona) és avui el vilatge medieval més ben estudiat; s’hi fan excavacions sistemàticament sota la direcció d’Immaculada Ollic. Edificat sobre un poblat ibèric (estudiat per Montserrat Rocafiguera) entre els s. IX i XIV (fou destruït el 1314), se’n conserven bona part de les infraestructures, entre les quals hi ha una torre i la muralla. Ha proporcionat materials i estructures de gran interès, com el graner comunitari, que ha estat refet; també s’ha creat la Fundació de l’Esquerda i s’ha edificat un taller-magatzem al costat de les ruïnes. Amb la col·laboració de Peter Reynolds s’han obert diversos camps experimentals per observar el sistema de conservació de les collites (faves, veces, cereals) i les sitges. S’han anat excavant els centres de treball (fabricació de lloses de coberta) i d’habitatge, l’àrea del cementiri, els temples successius, un possible centre cerimonial pagà, etc. L’arquitecte Joan Albert Adell ha identificat les parets de les cases amb basament de pedra i parament de tàpia. L’estudi de les tombes excavades a la roca, a l’entorn del temple romànic, ha permès analitzar la tipologia i les característiques somàtiques d’alguns habitants. D’altra banda, s’ha creat un museu a Roda de Ter per a exhibir les troballes. A Gombrèn ha sorgit un altre museu monotemàtic que mostra els materials dels castells de Mataplana. També és ben coneguda l’exposició permanent a Can Bordoi dels materials procedents del Castellvell (la Roca del Vallès) inventariats i publicats per Lluís Monreal i Josep Barrachina.
Les necròpolis de l’Alta Edat Mitjana localitzades en els àmbits rural i urbà, a l’entorn de les masies i de les esglésies, principalment les parroquials, han estat objecte d’una atenció acurada per nombrosos arqueòlegs. Les tombes excavades a la roca, antropomorfes amb capçalera diferenciada, rectangulars i trapezoidals, les sepultures de lloses i els sarcòfags exempts, han permès distingir diverses etapes entre el món antic i el medieval. Els ossaris de la Baixa Edat Mitjana i les tombes d’obra cuita a l’entorn dels cementiris dels convents de franciscans i dominics, entre altres, han estat menys estudiades encara. D’altra banda, també s’han començat a analitzar des del punt de vista arqueològic altres temes com, per exemple, els molins hidràulics (de roda vertical i horitzontal) i eòlics, les molines de serrar fusta, les mines i forges de ferro, els forns de coure pa, de guix i de calç, i altres elements de treball com les captacions i conduccions d’aigües per al regadiu i la força motriu (tema preferent d’estudi de l’equip de Miquel Barceló i Helena Kischner a la Universitat Autònoma de Barcelona), els embassaments per a la formació de vivers, etc. La tasca que falta per fer és, amb tot, immensa.
L’estudi dels grafits i dels materials, preferentment ossis i ceràmics, ha fet avenços notables des que el 1978 començaren a reunir-se els congressos internacionals dedicats a la ceràmica medieval de la Mediterrània, i s’aprofundí en el coneixement de les ceràmiques grises cuites en atmosfera reductora. Als treballs preparatoris de Jordi Bolós, Judit Llopart, Assumpta Serra, A. Vendrell, Martí Sunyol, Jordi Markalain i altres, han seguit les exploracions minucioses del taller de Cabrera d’Anoia (descobert el 1974), compost pel balmat dels torns i 40 forns de cocció de recipients semblants a una olla, amb anses o sense, examinat per un equip francoespanyol dirigit per Jacques Thiriot i Ignacio Padilla, i en el qual han participat diversos especialistes, com Marie Lenard.
Altres materials, com les agulles d’os i de ferro o bronze, les pintes, els daus, les peces d’escacs o els botons d’os, requereixen estudis particulars. Els elements metàl·lics han despertat força interès, com les fíbules i sivelles de bronze daurat, les armes, les puntes de fletxa i de llança, els didals de ballesta, les claus i els panys, les puntes de forja, els morters, les romanes i els pesos, les eines agrícoles i artesanes, les relles, les monedes, etc., si bé la tasca que falta per fer és encara considerable. Entre els objectes de pedra cal destacar les moles de molí, els molins de mà, les piques, els morters, els dipòsits o caixes per a l’oli, les ares i les lipsanoteques, els sarcòfags, etc., i molts d’altres que figuren als testaments, inventaris i subhastes, i que són identificables gràcies a l’arqueologia. En síntesi, es pot dir que l’arqueologia medieval ha fet grans avenços a Catalunya que es poden resseguir a través de les publicacions de la Generalitat, dels departaments universitaris i d’altres centres.
L’arqueologia medieval al País Valencià
Per a la investigació epigràfica del País Valencià fou decisiva l’obra d’Amador de los Ríos Memoria acerca de algunas inscripciones arábigas de España y Portugal (1883), el primer intent de confeccionar un corpus epigràfic d’àmbit peninsular i on s’incloïen importants peces valencianes. Del primer quart del s. XX data la recopilació i divulgació de noves peces feta per l’equip dirigit per F. Carreras i Candi en Geografia general del Reino de Valencia (1920). Per la seva banda, E. Levi-Provençal elaborà una important obra de conjunt de l’epigrafia àrab de València: Inscripcions arabes d’Espagne (1931). Quant a l’estudi de les construccions militars, destaca l’impuls realitzat a partir dels anys seixanta pels arqueòlegs A. Bazzana i P. Guichard. Respecte a la numismàtica, els estudis s’han centrat en les seques de València i Dénia, descrites per A. Vives y Escudero en Monedas de las dinastías arábigo-españolas (1893), on s’estableixen les sèries de Mugahid per a Dénia, les encunyacions de València durant el període amirita i les encunyacions de la taifa de Saragossa fetes a València i Dénia, i per F. Codera y Zaidín en Tratado de numismática arábigo-española (1897). Per al s. XI és important l’obra d’A. Prieto y Vives Los reynos de Taifas. Estudio histórico-numismático de los musulmanes españoles en el siglo V de la Hégira (1926) i la definició de les sèries de les diferents taifes valencianes en Coins of the Spain Muluk al-Tawaif (1954), de G.C. Miles.
Pel que fa a l’arqueologia monumental, s’han estudiat palaus (per exemple, el palau de Pinohermoso de Xàtiva, per A. de Laborde, 1975), banys (estudiats per A. de Laborde, A. Chabert, E. Tormo, etc.), la població medieval de Castelló —amb importants prospeccions fetes per l’equip francès format per A. Bazzana i P. Guichard des del 1969, la població medieval de València de dintre i fora del nucli urbà —a l’interior destaquen les prospeccions sistemàtiques des del 1981; a fora del nucli destaca l’important precedet de l’excavació de Sagunt per part de M. González Simancas (1923-26), prospeccions iniciades pel SIP de la Diputació de València els anys seixata i l’estudi d’alqueries islàmiques com la de Bofilla, a Bètera—, la població medieval d’Alacant, on destaquen els treballs primerencs d’A. Ibarra i I. Albert (1934), les prospeccions fetes pel Museu d’Alcoi als castells de Gallinera, Elda, Sax, etc., i la investigació al castell de la Mola. Tot plegat ha permès elaborar estudis de síntesi sobre l’urbanisme medieval al País Valencià [R. Azuar, S. Gutiérrez, F. Valdés (ed.): Urbanismo medieval del País Valenciano, Polifermo, Madrid, 1993].
A partir dels anys vuitanta, l’anomenada arqueologia hidràulica es revelà una eina amb gran capacitat per a identificar i entendre les xarxes d’alqueries generades per la immigració berber començada el 711. I, també, s’emprà per a analitzar l’impacte de la conquesta feudal sobre la societat andalusina de Šarq Al-Andalus. Així, amb l’arqueologia hidràulica es refutà la tesi, defensada per R.I. Burns, que exposava la continuïtat de la societat musulmana conquerida. En canvi, autors com P. Guichard i M. Barceló (i després, R. Soto, A. Virgili, R. Martí, H. Kirchner i J. Torró) defensaren la ruptura entre les dues societats.
L’arqueologia medieval a les Illes Balears
El mateix debat entre ruptura i continuisme es plantejà a les Illes Balears a partir dels estudis de G. Rosselló i Bordoy. L’any 1978, G. Rosselló realitzà una sistematització tipològica i cronològica de la ceràmica de Mallorca entre els anys 903 i 1229. Aquesta tasca li permeté qüestionar la concepció historiogràfica tradicional segons la qual l’arabització fou superficial, urbana i limitada a les capes dirigents de la societat. I, al contrari, palesà l’existència d’una exhaustiva i profunda arabització. D’aquesta manera s’obrí una línia de recerca centrada en els assentaments andalusins de l’illa i realitzada a partir de la documentació catalana generada després de la conquesta (R. Soto, 1978; A, Poveda, 1980; M. Barceló, 1984). G. Roselló també evidencià, a partir de la ceràmica, una significativa ruptura estilística produïda a partir de la conquesta catalana. I obrí un camí d’investigació que advocava per l’existència d’una ruptura cultural i material derivada de la conquesta cristiana de les Balears. Aquesta línia ha rebut un important impuls, com en el cas de València, amb l’arqueologia hidràulica [M. Barceló (coordinació i presentació): “Conquesta i organització feudal de Mallorca”, Afers, vol. 9, 18, 1994; M. Argemí (et al.), M. Barceló (coordinador): El Curs de les aigües: treballs sobre els pagesos de Yabisa (290-633 H/902-1235dc), Consell Insular d’Eivissa i Formentera, 1997].
Lectures
- AZUAR, R.: “Arqueología medieval del País Valenciano y Murcia”, Arqueología del País Valenciano: panorama y perspectivas, Secretariado de Publicaciones Universidad de Alicante, Múrcia 1985.
- Actes de congressos, catàlegs d’exposicions, miscel·lànies, i articles publicats en la revista Acta historica et archaeologica Mediaevalia (UB, des del 1980).
- BARCELÓ, M.: Arqueología medieval. En las afueras del “medievalismo”, Crítica, Barcelona 1986.
- — El agua que no duerme: fundamentos de la arqueología hidráulica andalusí, Maracena 1996.
- OLLICH, I.: “L’arqueologia medieval a Catalunya”, L’Avenç, 1977.
- RIU, M.: L’arqueologia medieval a Catalunya, Els llibres de la frontera, Barcelona 1989 (“Coneguem Catalunya”, 28).
- ROSSELLÓ I BORDOY, G.: Islam andalusí e investigación arqueológica: estado de la cuestión, Palma 1987.
- — Mallorca musulmana: estudis d’arqueologia, Palma 1973.