Responia totalment al clima polític i cultural de l’època de la transició, de la qual volgué ser una crònica, molt especialment del món de l’oposició al règim dictatorial. La seva voluntat fou integrar la dinàmica conjunta dels anomenats Països Catalans, posant una atenció especial al País Valencià i també a Madrid i Euskadi. Entre els seus col·laboradors habituals cal destacar: Agustí de Semir, Josep Benet, Josep M. Huertas, Lluís M. Xirinacs, Ramon Espasa, Pau Verrié, Joan Ramos, Albert Fina, Jordi Solé i Tura, Rafael Ribó, Perich, Antoni Montserrat i Bru Rovira. Des del primer número s’hi incorporà una secció titulada Memòria Popular, seguint la sensibilitat de l’època quan s’afirmava que «qui perd els orígens perd la identitat». Al marge de temes de la vida quotidiana durant el franquisme i la resistència, de la recuperació de la memòria popular i del folklore, sobresurten les col·laboracions d’Enric Ucelay da Cal (els nacionalistes catalans al PSUC, el mite de Macià, els catalans de Burgos —en col·laboració amb Borja de Riquer— i l’aixecament català del desembre del 1930 —en col·laboració amb Susana Tavera), Rafael Vidiella (biografia política no signada), Fèlix Fanés (la vaga de tramvies del 1951), Jesús Rodés (el Parlament català durant la Segona República), Leandre Colomer (judici i mort de Joan Comorera) i Jordi Casassas (la crisi de la dictadura de Primo de Rivera a Catalunya). Totes aquestes aportacions, per norma general, respongueren a investigacions que s’estaven duent a terme aleshores, i traduïren l’ampliació d’oportunitats per a la recerca en el camp de la història contemporània que s’havien obert pocs anys abans.