És situat al primer pis de la catedral, en unes estances inaugurades l’any 1969 i en altres d’agençades el 1538 i una altra a mitjan s. XV. Durant la nova etapa —trenta-quatre anys—, impulsada i regida pel Dr. Àngel Fàbrega en 1965-96, que suposà una reorientació total, s’hi han atès més de 30.000 estades d’investigadors i s’han servit més de 150.000 peces documentals. A l’inici del s. XIX J. Villanueva utilitzà el resultat d’una investigació sobre el conjunt dels fons (cartes 118 i 124 del seu famós Viage literario a las iglesias de España, vol. XIX i XX, Madrid 1851). Emparen també molt material de l’arxiu S. Puig i Puig (Episcopologio de la iglesia barcinonense, Biblioteca Histórica de la Biblioteca Balmes, Barcelona 1929), J. Mas (múltiples articles i treballs, especialment els volums I i VIII-XIII de Notes històriques del bisbat de Barcelona, 13 vol., Barcelona 1906-21) i À. Fàbrega (La vida quotidiana a la Catedral de Barcelona en declinar el renaixement. Any 1580, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona 1978). La sèrie Còdexs, composta de més de 250 volums, ha estat objecte de molta atenció. Amb tot, només ha vist la llum fins ara una relació temàtica de tota la sèrie (Oliveras, J.: “Codicum in Sanctae Barcinonensis ecclesiae segregatis asservatorum tabulae”, Scrinium. Publicación periódica del Archivo y Biblioteca Capitular de la S.I. Catedral de Barcelona, VII, 1952, p. 6-16). Dels estudis concrets que han vist la llum, esmentem el volum 120, dels s. VIII, un exemplar de lletra semiuncial romana, datat del s. VII o VIII, que ocupa un lloc d’honor en els tractats de paleografia; el volum 119, justament famós com a mostra de la miniatura del denominat gòtic internacional d’una mà singular, obrat vers el 1403 (editat junts les miniatures i un estudi per Fàbrega, A.; Bohigas, P.: El Missal de Santa Eulàlia, Edilan, Madrid 1977), i un catàleg dels volums de temàtica entorn del Cisma d’Occident (Baucells, J.: Els fons del Cisma d’Occident de l’Arxiu Capitular de Barcelona. Catàleg de còdexs i pergamins, Institut d’Estudis Catalans, Memòries de la Secció Historicoarqueològica, XXXIV, Barcelona 1985). Així mateix, és abundantíssima la documentació del temps de l’esmentat Cisma, ja publicada (Puig i Puig, S.: Episcopologio barcinonense. Pedro de Luna. Último Papa de Aviñón, Editorial Políglota, Barcelona 1920). Per altra banda, la riquíssima secció de documents en pergamí, que ha estat i és una font insubstituïble i sovint única per al coneixement de les primeres notícies de moltíssims pobles de tot el bisbat i d’altres llocs, tingué una divulgació més gran encara arran de la publicació en regest dels gairebé 3.000 documents que integren el cartulari de la seu (cf. Libri antiquitatum ecclesiae cathedralis Barcinonensis), que s’ha culminat amb l’aparició de tots els documents dels s. IX i X (Fàbrega, À.: Diplomatari de la Catedral de Barcelona. Volum I. Documents dels anys 844-1000, Barcelona 1995), com a part d’un projecte més vast que abraçarà els pergamins dels s. XI (en fase ja molt avançada), XII i primera meitat del XIII. Al mateix temps, s’han publicat en regest els milers de documents en pergamí de la Secció de la Pia Almoina (per J. Baucells, tres volums ja editats pel Departament de Cultura de la Generalitat). D’altra banda, els fons sobre les obres de la catedral, molt detallades a partir del 1373 fins al moment actual, han servit de base a múltiples tesis i treballs, alguns d’inèdits i altres de publicats. Aquesta sèrie ha atret l’atenció, entre els autors antics, de F. Carreras i Candi (“Les obres de la Catedral de Barcelona”, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 49, 1913; 50, 1913; 53, 1914, i 56, 1914), i, dels actuals, M. Vergés i M.T. Vinyoles (sobre la disposició de la catedral romànica: “Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona”, Catalunya romànica, XX. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1992), S. Cañellas (Les vidrieres gòtiques de la Seu de Barcelona. Estat de la qüestió. Comentaris a la documentació. Regests, “Els vitralls de la Catedral de Barcelona i del monestir de Pedralbes”, del Corpus vitrearum Medii Aevi, IEC, Secció Historicoarqueològica, Barcelona 1997), G. Feliu (estudi entorn a la formació patrimonial de la seu: Els inicis del domini territorial de la seu de Barcelona, Barcelona 1976), J. Pavia (La música a la Catedral de Barcelona, durant el segle XVII, Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona 1986) i À. Fàbrega (“L’altar major de la Catedral de Barcelona i les seves lipsanoteques”, Butlletí de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, 12, 1998) i un gran nombre d’estudiosos nacionals i estrangers. Ara bé, a més de la temàtica estrictament eclesiàstica o religiosa, hi abunden els relacionats amb l’art, l’economia, les devocions populars, la paleografia, l’enquadernació, el protocol civil i religiós i la gestió administrativa dels indrets subjectes al senyoriu de la catedral o de la Pia Almoina, posada sota la seva administració.
Els darrers decennis s’han incrementat els estudis genealògics que beuen en l’abundantíssima deu, única en el seu gènere, denominada “Esposalles”, on es relacionen els noms de totes les parelles que contragueren matrimoni al bisbat de Barcelona entre el 1451 i el 1905 (Baucells, J.: “‘Esposalles’ de l’Arxiu de la Catedral de Barcelona: un fons documental únic (1451-1905)”, Arxius. Butlletí del Servei d’Arxius, 35, 2002, p. 1-2); a més del cúmul de dades que ofereixen els llibres sacramentals a partir del 1535 (tret també exclusiu de la seu, el de gaudir en aquest camp del dret parroquial sacramental sense ser parròquia ni encabir-ne cap en el seu espai).
Les activitats i els serveis del capítol de canonges formen una altra secció ben interessant. Sobresurten els textos de les actes de les reunions periòdiques redactades des del 1343 amb una temàtica molt extensa de la vida religiosa i social, o bé els de l’administració peculiar dels seus emoluments, o el dels serveis religiosos prestats (misses, sufragis, etc.). També compten els fons de les exaccions econòmiques del clergat en l’àmbit de la Tarraconense encomanades sovint a la gestió del capítol barceloní: el de les percepcions subjectes al pagament per lleudes (Salicrú, R.: El tràfic de mercaderies a Barcelona segons els comptes de la lleuda de Mediona (febrer de 1434), CSIC, Institució Milà i Fontanals, Barcelona 1995). Té relleu la gran sèrie de protocols, redactats per notaris públics que tenien a la catedral el seu despatx obert a tothom i que, per tant, abracen tot tipus de matèries que necessitessin la intervenció d’un fedatari públic (Cases, Ll.: Catàleg dels protocols notarials de Barcelona. 2. Altres arxius, Fundació Noguera, Barcelona 1990). Així mateix, cal remarcar el fons heterogeni denominat “Extravagants” que inclou documentació administrativa de procedència reial, comerciants, navegants, empresaris i particulars des del final del s. XIII [Madurell, J.M.: “Contabilidad de una compañía mercantil trescentista barcelonesa (1334-1342)”, Anuario de Historia del Derecho Español, Madrid 1965]. És també rica la documentació entorn del servei d’atenció als pobres sota el títol més divulgat de la Pia Almoina, creat a mitjan s. XII i amb gran esplet tot seguit que es perllongà fins al s. XIX, a base de donatius de grans benefactors i d’un nombre incomptable de gent senzilla que el dotaren d’un patrimoni territorial extens i li permeteren l’adquisició de senyorius (Sitges, Sant Martí Sarroca i altres), encomanat a la gestió autònoma de dos canonges en qualitat de procuradors o administradors. La relació dels senyorius i de la gran multitud de terres i dominis ofereix una visió dinàmica de moltíssims pobles del bisbat i alguns de més enllà. En aquest aspecte, són remarcables la dilucidació de l’origen d’aquesta entitat administrativa (Baucells, J.: La Pia Almoina de la Seo de Barcelona: origen y desarrollo, “A pobreza e assistência aos pobres na Península Ibérica durante a Idade Media”, Actas das 1as Jornadas Luso-Espanholas de História Medieval [Lisboa 1972], Lisboa 1973; i “Gènesi de la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: els fundadors”, La pobreza y la asistencia a los pobres en la Cataluña medieval. Volumen misceláneo de estudios y do-cumentos, CSIC, Departament d’Estudis Medievals, Barcelona 1980), sobre la formació del seu patrimoni [López Pizcueta, T.: La Pia Almoina de Barcelona (1161-1350). Estudi d’un patrimoni eclesiàstic baixmedieval, Fundació Noguera, Barcelona 1998] i les fonts de finançament [Batlle, C.; Casas, M.: La caritat privada i les ins-titucions benèfiques de Barcelona (segle XIII), al citat llibre La pobreza...].
Pel que fa als fons que entren en la secció d’arxius incorporats per donació o en dipòsit, es pot esmentar el del Col·legi de Beneficiats de Sant Sever, aplegadors de tots els beneficiats de la catedral, que des del 1442 pogueren formar un col·legi amb l’autorització papal, construir la seva església —una interessant mostra de l’art neoclàssic—, posseir un bon patrimoni i acomplir les pràctiques piadoses que els fidels els demanaven. També té interès l’arxiu de la Casa dels Infants Orfes, una entitat dirigida per canonges i consellers municipals a la vegada, destinada a acollir i donar educació a criatures orfes de la ciutat, dels grups socials més marginats; entre els seus acollits sobresurt el cardenal Casañas.
D’entre els altres fons, d’indubtable interès, cal esmentar el de processos (un conjunt molt notable a partir del s. XIII), que possibilita el coneixement més viu de la dinàmica social, i el dels plànols i projectes, que inclouen la peça estrella del dibuix original del mestre Carlí el 1408 amb el disseny de la porta principal de la seu (executat el 1890).