L’origen no tenia una finalitat arxivística i provenia d’un bloc anomenat Sección Guerra Civil, de l’Arxiu Històric Nacional. Inicialment sorgit d’una llunyana ordre signada pel general Franco en plena Guerra Civil Espanyola —el 20 d’abril de 1936—, aquest dipòsit es completà amb una ordre posterior del Ministeri de l’Interior que tenia com a finalitat recuperar, classificar i custodiar documentació procedent d’entitats i de persones del bàndol republicà. La seva funció era, doncs, repressiva. A mesura que ocuparen el territori republicà, les tropes franquistes “nacionales” anaven requisant la documentació que els semblava útil per a una posterior repressió politicopolicíaca. D’aquest fons destaquen, per ser un organisme legal i recuperat avui dia, els Arxius de la Generalitat de Catalunya i alguns fons municipals, de partits polítics, sindicats, ateneus, cases de cultura i personalitats de la vida política, la cultura i la ciència. En una poc explícita catalogació hi ha els següents apartats: “I. General. Incluye: Instrumentos de descripción; Colecciones fotográficas del Archivo Histórico Nacional Sección Guerra Civil. II. Delegación Nacional de Servicios Documentales: A. Servicios Generales; B. Sección político-social; C. Sección Especial: expedientes personales masónicos. Liga derechos-hombre, Teosofía, Masonería; D. Oficina del Tribunal Especial de Represión para la Masonería y el Comunismo. Fuentes para el estudio en el Archivo: Andalucía; Asturias; Cataluña; Mujer; PSOE y UGT; III. Fondos Incorporados: Fotografías; Fuentes Orales; Proyecto recuperación Archivos del Exilio Filosófico Español en México; Colección de entrevistas; Archivos personales; Correos. IV. Biblioteca y Hemeroteca”.
Des de la transició democràtica, el Parlament de Catalunya ha reclamat unànimement, de manera continuada, el fons espoliat del territori català. Entre altres raons, s’addueix, a més de la de justícia de reparar un robatori, el reconeixement del Consell Internacional d’Arxius, entitat adscrita a la UNESCO, que s’ha manifestat reiterades vegades sobre el legítim dret dels propietaris, això és, la restitució d’aquella documentació que ha estat objecte d’espoliació o sostracció indeguda per motiu d’un conflicte bèl·lic. L’ordre de trasllat ministerial dels fons que pertanyen a la Generalitat de Catalunya està signada, però tant en època de govern del PSOE com posteriorment del PP, mai no s’ha complert. Fins i tot, a la ciutat castellana, s’han produït massives manifestacions populars que basen el manteniment del fons a Salamanca en el “Derecho de Conquista”. El 22 de juliol de 2002 el Patronat de l’Arxiu de la Guerra Civil Espanyola decidí que no era procedent el trasllat dels documents que sol·licitava la Generalitat de Catalunya. També la via de negociació paritària amb experts quedà tallada. El 14 d’octubre una delegació anomenada de la “Dignitat”, formada per dirigents dels partits polítics parlamentaris catalans i els sindicats i per intel·lectuals i personalitats diverses, es traslladà a Salamanca a oferir diàleg pel retorn dels arxius que afecten la Generalitat, els ajuntaments de Catalunya i diverses institucions socials i culturals. Fins i tot artistes que tenen la seva obra personal a l’Arxiu de Salamanca acompanyaren aquest grup. Les autoritats civils i democràtiques de la ciutat es negaren a rebre’ls i tampoc no ho feren les del món universitari. Pel que fa al retorn dels fons als propietaris legítims, s’ha obert la via judicial, tant en l’àmbit estatal com davant els organismes europeus, així com en el Tribunal de Justícia de la Haia. El suport d’intel·lectuals de tot el món denunciant el cas com “botí de guerra” sembla obrir esperances que els documents retornin a Catalunya.
Bibliografia
- Ferrer, J.; Figueres, J.M.; Sans i Travé, J.M.: Els papers de Salamanca: història d’un botí de guerra, Llibres de l’Índex, Barcelona 1996.