La primera notícia d’un arxiu de la ciutat de Palerm data del 23 de juny de 1312. El 1320 alguns documents foren conservats en una caixa de tres claus, una de les quals estava en mans del pretor (el batlle de Palerm), la segona, en mans d’un jutge i la tercera, d’un dels jurats. L’any 1330 el rei Frederic III disposà que els privilegis concedits a la ciutat pel papa, el rei i l’emperador s’havien de conservar en una casa del Thesauro o Archivio, tancada amb quatre claus, en mans del pretor, un jutge, el membre més vell del jurat i un ciutadà. La unificació italiana del 1860 obligà a recollir i ordenar els papers antics, però al setembre del 1866, durant la insurrecció anomenada del sette e mezzo, l’arxiu fou saquejat i molts documents es dispersaren. Els papers que se salvaren formaren el primer nucli d’aquesta institució arxivística, per a la qual es construí una seu a l’antic convent de Nicolò da Tolentino. Palerm, la capital de Sicília, estigué fortament vinculada a la corona catalanoaragonesa des del 1282 per obra de Pere el Gran, i en formà part fins a mitjan s. XVI, que passà a integrar l’anomenat Consell d’Itàlia, juntament amb el Regne de Nàpols i les terres hispàniques del nord d’Itàlia. En analitzar el conjunt de l’edició dels documents de l’arxiu es posa de manifest que la documentació medieval de la ciutat presenta un buit pel que fa als anys del domini senyorial de la família Chiaromonte, que abraça des del 1351 fins a la restauració de la monarquia catalanoaragonesa el 1392. La conquesta de Martí el Jove originà l’eliminació de qualsevol referència als Chiaromonte en el patrimoni de la ciutat.