Deu el seu origen a l’aparició de nuclis d’erudits romàntics preocupats per la “història nacional” espanyola durant les primeres dècades del s. XIX; això no obstant, l’element pràctic que en forçà el naixement fou la necessitat de recollir i ordenar la nombrosa documentació procedent de les institucions eclesiàstiques desamortitzades. Aquests fons foren confiats a la Real Academia de la Historia, que davant de la manca de mitjans influí en la creació d’un nou arxiu. L’any 1896 l’Archivo fou traslladat al Palau de Biblioteques i Museus, sota la direcció de Vicent Vignau i Ballester. Fou aleshores quan començà a exercir algunes de les funcions per les quals havia estat creat: convertir-se en el dipòsit de l’administració central i aplegar documents dispersos pels ministeris i inaccessibles a la recerca. L’any 1953 l’arxiu patí un altre trasllat, ara cap a un immoble situat dins del recinte del CSIC. De fet, mai no ha pogut rebre tota la documentació general de caràcter històric procedent de l’arxiu general de l’administració civil. En realitat, es tracta d’un “arxiu d’arxius”, producte d’un procés acumulatiu d’ingrés de papers procedents d’institucions molt diverses. Segons la seqüència cronològica d’entrada a l’arxiu, en una classificació força desfasada, els fons s’estructuraren en aquestes seccions: Clergat Secular i Regular, Ordes Militars, Estat, Juros, Universitats i Col·legis, Sigil·lografia, Inquisició, Consells Suprimits, Ultramar, Fons Contemporanis, entre altres de menors. Tradicionalment, també comprenia la secció Guerra Civil, que ara es troba dins de l’Archivo de la Guerra Civil a Salamanca. Pel que fa a la historiografia catalana, han estat els historiadors especialistes en l’època moderna, més que no pas els especialistes en l’època contemporània, els que han mostrat més interès a fer-hi estades de recerca. En l’antiga secció de Clergat Secular i Regular s’ha pogut estudiar els prop de 3.000 arxius de monestirs, convents, catedrals i altres institucions desamortitzades. També destaca la documentació procedent del Consell de la Suprema Inquisició, i les relacions establertes amb els tribunals de districte, com el de Barcelona. S’hi troben papers d’importància estratègica atesa la destrucció de la documentació que es feu a Barcelona a l’inici de la revolució liberal. Al mateix temps, encara en l’àmbit de la història moderna, cal fer notar la documentació del Consell d’Aragó o la que es troba en la secció d’Estat. Tot plegat complementa moltes de les recerques que els historiadors especialistes en l’època moderna fan a l’arxiu de Simancas, a l’arxiu General d’Índies o, més sovint, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. En general, per als historiadors de l’època contemporània, aquest és un arxiu desaprofitat, no tan sols per la documentació pertanyent al clergat regular i secular, els fons sobre la guerra del Francès o els d’ultramar, tan importants per a conèixer les activitats de l’administració espanyola —i dels comerciants catalans— a les colònies de Cuba, Filipines i Puerto Rico, sinó també pel que fa als fons contemporanis, nova secció de l’arxiu creada pels volts del 1960 i dedicada a recollir documents procedents de l’arxiu de l’administració central de l’Estat. Es tracta d’un enorme calaix de sastre dels s. XIX i XX, amb unes 50.000 unitats arxivístiques, i fons procedents de diversos ministeris: Presidència, Interior i Governació, Justícia, Hisenda, etc. A tall d’exemple, entre la documentació del fons de governació, es poden trobar informes sobre eleccions, correspondència i exposicions d’ajuntaments, oficis de cossos militars durant les guerres civils del s. XIX, o informes sobre la conducta política de diversos personatges.
Lectures
- CRESPO, C. (dir.): Archivo Histórico Nacional, Guía, Ministerio de Cultura, Madrid 1989.