Ja en aquella època els magistrats locals veieren la necessitat de confiar a l’escriptura la seva memòria com a institució, de conservar els privilegis atorgats pels monarques o pactats a les corts, i de registrar tots els afers relacionats amb l’esdevenir del municipi. Des dels primers anys del s. XIV hi ha notícia de l’existència d’un arxiu a l’edifici consistorial i es coneix l’activitat dels escrivans municipals, alguns de molt destacats, com el notari Bartomeu de Vilalba, que regí l’escrivania entre el 1371 i el 1399. Bona part dels fons rics i variats que actualment serva aquest arxiu es remunten al s. XIV, ja que no ha patit destruccions greus des de la seva fundació. Així, s’hi pot trobar documentació reial, en forma de privilegis, fins i tot d’abans de la conquesta del 1238, perquè aquests privilegis prefundacionals establiren la base per als posteriors Furs. Tanmateix, les sèries més abundants i rellevants són les nascudes del mateix funcionament de la institució i que es feren cada vegada més complexes. L’Arxiu Municipal de València conserva pràcticament sencera la sèrie dels Manuals de Consells i Establiments que arrenca del 1306, i en aquests voluminosos llibres d’actes s’hi poden trobar minuciosament recollides totes les deliberacions i les disposicions municipals en les matèries més variades, des de decisions polítiques i militars, a l’abastament frumentari, regulacions del mercat, política econòmica i endeutament, ordre públic, festes, etc. A diferència de la mateixa sèrie d’altres arxius catalans, els Manuals de consells valencians destaquen pel detallisme amb què sovint són retratades les discussions entre els magistrats locals i el caràcter explícit dels seus raonaments. Des del 1419 es conserven, a més, els esborranys d’aquests manuals coneguts com a “Qüerns de Provisions”, i al costat d’aquestes sèries principals anaren sorgint al llarg del s. XIV altres que també esdevingueren fonamentals per a la gestió del municipi, com les Lletres Missives, o còpies de la correspondència emanada de la institució destinada als reis, als mateixos papes —especialment durant el papat dels Borja—, a nobles locals, a altres municipis, i a mercaders i dignataris estrangers o valencians destacats fora del Regne. Se’n conserven des del 1334. A la segona meitat del s. XIV s’hi afegeix la documentació de tipus fiscal, ja que fou llavors quan el municipi valencià començà a gaudir d’unes finances estables, basades sobretot en els impostos i en el deute públic. Així, sorgiren els tresorers o clavaris, primer la Claveria Comuna, i més tard dues més, la dels Censals, especialitzada en la gestió del deute, i la del Quitament, que es creà a l’inici del s. XV per tal d’amortitzar els préstecs més antics i onerosos. Tres claveries paral·leles crearen, per tant, les seves pròpies sèries i es diferenciaren dels simples rebuts ordenats per ordre cronològic que formen els llibres d’albarans, conservats des del 1351 en el cas de la Claveria Comuna, i els llibres de comptes que separen rebudes i dates i suposen una certa lògica comptable; no es feren de forma regular fins el 1390. També en l’apartat fiscal cal destacar els llibres de les sises, que registren els contractes d’arrendament dels impostos indirectes de la ciutat des del 1343 i també la documentació generada per la taula de canvis o banc municipal, que no té una continuïtat fins el 1506.
Altres organismes de l’administració municipal donaren lloc a les seves pròpies sèries documentals, com la Fàbrica de Murs i Valls, encarregada de la construcció i el manteniment del recinte fortificat que envoltava la ciutat fins a l’últim terç del s. XIX. Aquesta institució s’autofinançà en part mitjançant un impost que pagaven proporcionalment totes les poblacions del terme, i els seus llibres de comptes són una font de primera magnitud per a l’estudi de la construcció a l’època foral i altres aspectes que s’hi relacionen. Al s. XVI se separà l’Obra Nova del Riu com a conseqüència de les freqüents inundacions del Túria, la qual s’encarregà més concretament dels ponts i els ampits que encaixaren la canal del riu des d’aquella centúria. D’altra banda, la Llotja, des que es construí al final del s. XV, disposa també d’una administració pròpia de les obres que es feien a l’edifici. El racional o magistrat municipal que auditava la gestió, i que, com s’ha demostrat, acabà esdevenint una mena de representant dels interessos reials infiltrat dins del poder local, també tenia la seva pròpia documentació, amb llibres judicials des de mitjan s. XIV, llibres de certificacions (des del s. XV), de sentències (des de final del s. XVI) i d’audiències (des del 1635). A més, la importància que arribaren a assolir els notaris municipals aconsellà la conservació a l’arxiu municipal dels seus llibres, rebedors, notals i protocols des del tres-cents, perquè la major part dels contractes que s’hi copiaven tenien una relació directa amb els afers del consistori. Altres sèries presents a l’arxiu estan relacionades, per exemple, amb la Universitat o Estudi General, en la formació de la qual estigué directament implicada la institució local; amb els hospitals i obres pies que també depenien del municipi, i amb gremis i confraries la documentació de les quals acabà pervenint a l’arxiu. Així mateix, conserva de l’Antic Règim llibres d’aveïnaments, de processos, expedients d’insaculació del s. XVIII, documentació eclesiàstica, furs i còdexs, entre els fons coneguts.
L’esdevenir de la documentació municipal es veié radicalment alterat amb la guerra de Successió, el triomf borbònic i el decret de Nova Planta, que homologava les institucions locals a les castellanes. La documentació començà a redactar-se exclusivament en castellà, i els noms i les característiques de les sèries canviaren. Des del 1707 els Manuals de Consells passaren a anomenar-se Libros Capitulares y de Actas, i més tard, Actas de la Junta Municipal (entre el 1875 i el 1915). S’encetà també una sèrie d’Autos Generales de Rentas y Providencias de Buen gobierno de los Intedentes y Corregidores, que abraça tot el s. XVIII, i es crearen les juntes d’Abastos i de Propios y Arbitrios, la primera, com el seu nom indica, encarregada de l’abastament de la ciutat, i la segona, del patrimoni municipal. També es creà un Tribunal de Comercio a la segona meitat del vuit-cents i la seva documentació econòmica restà a les prestatgeries de l’arxiu. D’altra banda, les actes de les reunions municipals, la documentació comptable, la policia urbana amb els registres de concessions de permisos d’obres i projectes i documentació semblant forma part de l’arxiu més modern, que any rere any va augmentant els seus fons. També cal esmentar la important biblioteca llegada per Josep Enric Serrano i Morales, que comparteix l’espai amb l’arxiu i és una font inestimable de documentació subsidiària.
L’Arxiu Municipal de València era fins ara situat a les dependències de l’edifici de la plaça de l’Ajuntament, en unes condicions precàries per l’acumulació dels documents, tot i que ara està en curs el seu trasllat al palau dels Cervelló. Bona part de la documentació es troba en bon estat de conservació, però gairebé no hi ha elements de descripció o catàlegs que permetin als investigadors consultar eficaçment els fons municipals; aquests només són coneguts normalment de manera superficial per lacònics i incomplets llistats mecanoscrits que circulen entre els assidus de l’arxiu.