Són un dels més importants a fi de tenir un coneixement històric de les respectives àrees i del conjunt, i es fan imprescindibles per a l’estudi del llarg període de la Baixa Edat Mitjana. Per raons politicogeogràfiques, vuit d’aquests arxius es troben a l’àrea del Principat (Girona [vg. Arxiu Capitular de la Catedral de Girona], Urgell, Vic, Barcelona [vg. Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona], Solsona, Lleida, Tarragona [vg. Arxiu Capitular de la Catedral de Mallorca] i Tortosa), tres al País Valencià (València [vg. Arxiu Capitular de la Catedral de València], Sogorb-Castelló de la Plana [vg. Arxiu Històric de la Catedral de Sogorb] i Oriola-Alacant), tres a les Illes Balears (Mallorca, Menorca i Eivissa) i un a la Catalunya del Nord (Perpinyà). Tots ells custodien una abundosa documentació que pot compendiar-se en uns 30.000 llibres i 10.000 lligalls, a més de guardar 130.000 pergamins, 17 papirs i uns 2.000 còdexs. Es tracta, doncs, d’una oferta veritablement excepcional.
En primer lloc, i resseguint el territori de nord a sud i d’oest a est, es troba l’actual capítol de Perpinyà, seu restaurada el 1817 com hereva de l’antiga d’Elna (des del 788) i d’Elna-Perpinyà (el 1601); segueixen Urgell i Girona, reviscuts el 781 i el 778, respectivament, sense canvis posteriors; després, hi ha Barcelona des del 801 i Vic a partir del 888; al cap d’uns cent anys, el 970, inicià la singladura el capítol de Roda de Ribagorça, revestit després com a centre principal a Lleida el 1149; a continuació, Solsona, que fou una creació artificiosa del 1593 que es nodrí d’un important cabal de documentació avaladora de les rendes dels priorats, extingits llavors per ordre papal; a la costa, es descobreix Tarragona, seu metropolitana indiscutible, que no pogué renéixer fins al final del s. XI i l’inici del s. XII; més al sud, el capítol de Tortosa veié la nova llum el 1151. Enllà del mar, la catedral de Mallorca arrencà el 1229, la de Menorca (subjecta a Mallorca des de la conquesta el 1287) començà el 1795 quan s’erigí la nova seu, i la d’Eivissa (dependent de Tarragona des del 1235) aconseguí capítol propi el 1782. De nou a la Península, el bisbat modern de Sogorb-Castelló de la Plana —dissenyat el 1960 amb la incorporació de territoris pertanyents abans a Tortosa i a València— s’originà en el sector de parla castellana englobat en el bisbat d’Albarrasí (denominat el 1259 d’Albarrasí-Sogorb, amb capítol també en aquesta ciutat i el 1577 com a Sogorb en exclusiva); l’arquebisbat de València i la seva catedral han mantingut, aproximadament i llevat del terreny cedit a Sogorb-Castelló i d’un altre a Oriola, la configuració que se li atribuí arran de la conquesta el 1238; per acabar, a l’extrem meridional, en una zona que depengué de Cartagena molts anys (bisbat posterior de Cartagena-Múrcia), hi ha el capítol d’Oriola nascut el 1564, que el 1959 esdevingué bisbat d’Oriola-Alacant.
La salvaguarda de la documentació de les susdites àrees, amotllada a les vicissituds viscudes per cada una, presenta aquestes tres situacions: o bé es conserva a les respectives seus originals, sense haver sofert canvis greus (Girona, Barcelona, Tarragona, Lleida, Tortosa, Sogorb-Castelló, València, Oriola-Alacant, Mallorca i Menorca); o bé es troba recollida en un centre civil (Perpinyà, en el Departament dels Pirineus Orientals); o bé s’inclou en el conjunt dels fons diocesans o és gestionat en els mateixos llocs per uns mateixos arxivers (Vic, Urgell, Solsona i Eivissa). Tanmateix, els fons documentals han sofert pèrdues greus, a remolc dels canvis d’ordre social i polític que han sacsejat els territoris. Són especialment remarcables les destruccions que patiren els arxius de Tarragona durant la guerra del Francès, i de Solsona amb motiu de la primera guerra Carlina. També, durant la guerra civil de 1936-39, sofriren efectes devastadors els arxius de Solsona, Tortosa, Menorca, Sogorb, València i Cartagena-Múrcia —que perdé els fons més antics amb dades sobre la zona d’Oriola.
Tots els centres disposen tant d’inventaris i fitxers realitzats per diversos arxivers al servei de la investigació, com de guies breus publicades els darrers anys. N’hi ha que disposen de descripcions publicades, més o menys extenses, que en faciliten la consulta. Cal esmentar-ne els següents: Perpinyà, Inventaire sommaire des Archives Départamenteaux antérieurs à 1790, Pyrenées Orientales, série G (1904); Girona, Marquès i Casanovas, J.: El archivo Catedralicio de Gerona (1968); Barcelona, Fàbrega, A. i Baucells, J., Catàleg de l’Arxiu Capitular de la S.E. Catedral Basílica de Barcelona. I. Índex de les sèries documentals (1969); Mallorca, Miralles i Sbert, J.: Catálogo del Archivo Capitular de Mallorca (1941); Tarragona, Serra i Vilaró, J.: Archivo y Librería Capitulares de la Santa Metropolitana Iglesia Catedral de Tarragona; Tortosa, L’Arxiu Capitular de Tortosa (1918-19); Sogorb, Llorens i Raga, P.L.: Inventario de los fondos del Archivo Histórico de la Catedral de Segorbe (1970), i València, Olmos i Canalda, E.: Guía del Archivo de la Catedral de Valencia (1950).
D’entre els fons que han atret més l’atenció d’investigadors i arxivers, cal esmentar: els fons en pergamí, que forneixen dades úniques de moltíssimes poblacions i esdeveniments dels s. IX-XII i que han vist la llum amb les publicacions dels textos sencers en els prou reconeguts diplomataris (els d’Urgell per C. Baraut, Barcelona per A. Fàbrega i Vic per E. Junyent), o bé en reculls in extenso o en regests també parcials (Barcelona per J. Mas i J. Baucells; Mallorca per J. Rosselló; Oirola-Alacant per M. Abad; València per E. Olmos, i Sogorb per P.L. Llorens); els fons de còdexs que testimonien la cultura clàssica, el tramat jurídic de la societat, els estudis teològics i bíblics (els famosos Beatus de Girona i Urgell), el cerimonial litúrgic i les ciències naturals, centrats també en les centúries medievals (estudis extensos o breus sobre els fons de Girona, Urgell, Vic, Barcelona, Tortosa); les sèries musicals de cantorals i de peces musicals originals (Girona, València, Tarragona i Oriola); els fons notarials (Urgell, Vic, Barcelona, Tarragona, Lleida, Tortosa, Sogorb, València i Mallorca); l’art al llarg de tots els segles (arquitectura, escultura, pintura, orfebreria i indumentària, a més de les miniatures). D’altra banda, cal esmentar les publicacions periòdiques Scrinium, editada per l’arxiu de Barcelona del 1951 al 1959, i Urgellia, per l’arxiu d’Urgell, de caràcter anual des del 1978.
Lectures
- Guía de los archivos y las bibliotecas de la Iglesia en España. I. Archivos, Asociación Española de Archiveros Eclesiásticos, Lleó 1985 [en premsa, la segona edició].
- Guia dels arxius eclesiàstics de Catalunya, València i Balears, Secretariat d’Arxivers Eclesiàstics de Catalunya, Barcelona 1978.
- Guia dels arxius històrics de Catalunya, 7, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1998.
- —.2a edició: 2001, en CD-ROM.
- MARQUÉS, J.M.; TRIJUELQUE, P.: Arxiu Diocesà de Girona. Repertori general, CD-ROM, Girona 2002.