Aquesta documentació neix del desig de donar seguretat a les relacions jurídiques privades, mitjançant escriptures, la validesa i l’autenticitat de les quals són garantides per la intervenció d’una persona amb autoritat emanada d’una institució pública, davant la qual el document té valor probatori. Per a entendre la significació de la documentació notarial, cal considerar que el notariat ha restat, des de la seva configuració al principi del s. XIII, fortament vinculat a la terra. A diferència d’altres regnes peninsulars, a la corona catalanoaragonesa el notari fou sempre una figura de notable prestigi, amb una presència constant en la vida quotidiana, de manera que s’erigí en un personatge social clau. Per això, els protocols reflecteixen de manera precisa la “vida”, en sentit ampli, d’una comunitat. I gairebé no existeix cap altra sèrie documental tan rica, amb un ventall de tipus divers i significatiu, amb col·leccions conservades des de mitjan s. XIII i amb milers de registres escampats per arreu. De fet, la creació dels arxius de protocols arrela en la promulgació de la Llei orgànica del notariat del 1862 i els següents decrets, especialment el del 1869; per tant, són molt posteriors al naixement de la institució que generà la documentació. Tanmateix, és més que notable el nombre de registres medievals conservats. I així, a diferència de Castella, on els primers llibres daten del 1504, després de la pragmàtica de l’any anterior, a Catalunya es disposa de documentació d’ençà del primer terç del s. XIII. Després del decret del 1869, que constituïa els arxius de districte notarial o de partit judicial, s’inicià la tasca de recollida dels protocols, dipositats fins aleshores en institucions públiques i, especialment, en mans de veritables notaris col·leccionistes. La disposició següent vingué amb el decret de la República del 1931, pel qual es creaven a les capitals de província els Arxius Històrics Provincials, en què s’havien d’integrar els protocols seculars dels 477 districtes notarials de l’Estat. Després d’una veritable guerra de decrets i contradecrets, el decret interministerial del 1945 constituí la normativa vigent. Elaborat a proposta del Col·legi de Notaris de Barcelona, procurava d’assolir la més estreta col·laboració entre totes les institucions implicades i creava, en cada arxiu de protocols, una secció històrica integrada pels manuals de més de cent anys i oberta als investigadors. Prenent sempre com a base el districte notarial, es consideraven tres classes de seccions històriques: als col·legis de notaris, a càrrec dels mateixos col·legis; als Arxius Històrics Provincials, la documentació de les restants capitals, a càrrec del ministeri corresponent; i als altres Districtes Notarials, a càrrec del notari arxiver i transferibles, en tot cas, a la xarxa d’arxius comarcals o municipals. En el primer grup cal situar l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, el més valuós de l’Estat d’entre els notarials, amb sèries continuades des del mateix s. XIII. En el segon, els Arxius Històrics de Girona, Tarragona i Lleida, a més de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que actuà de provincial de Barcelona, encara avui no creat. En el tercer nivell cal situar els arxius de districte, integrats en la xarxa d’Arxius Històrics Comarcals de la Generalitat i en els Arxius Municipals. La situació actual d’aquests arxius de districte és ben diversa. Quant als fons, alguns són realment rics, com ara el de Vic, conservat a l’Arxiu Episcopal, el de Cervera, el d’Arenys de Mar, el de Manresa, el de Puigcerdà, el d’Olot, el de Reus o el de Terrassa, tots ells amb sèries documentals continuades des de la Baixa Edat Mitjana. Alguns, com ara el de Granollers com a més paradigmàtic, foren cremats durant la Guerra Civil Espanyola. La col·lecció Inventaris d’Arxius Notarials de Catalunya, editada per la Fundació Noguera, presenta una descripció d’aquests arxius (vg. Arxius Notarials Andorrans). Quant al territori d’Aragó, el fons més important és el de Saragossa, dipositat com en el cas català en el mateix Col·legi, amb documentació des del començament del s. XIV. El segueix el fons notarial d’Osca, conservat a l’Arxiu Històric Provincial, mentre que el de Terol sofrí especialment els estralls de la Guerra Civil Espanyola. A Mallorca s’han conservat importants col·leccions de registres i protocols des del mateix s. XIII, custodiats avui a l’Arxiu del Regne de Mallorca. Tanmateix, és a València on ha perviscut un nombre de protocols més transcendent, comparable al cas català, tot i que els fons es troben dispersos en diferents centres de la capital, el més notable dels quals és el del Col·legi del Patriarca Joan de Ribera.
D’altra banda, ben sovint s’ha afirmat que el valor històric d’aquests fons ha estat un descobriment de les darreres dècades. Però convé matisar que la utilització primerenca dels registres notarials fou iniciada, al final del s. XIX, pels investigadors englobats en el positivisme historiogràfic, tot i que la primera disposició que en reconeix el valor històric és del 1914. Tanmateix, el cert és que els nous corrents historiogràfics han revalorat els arxius de protocols. D’ençà dels anys cinquanta del s. XX i gràcies a Jaume Vicens i Vives i Pierre Vilar, tot un seguit de factors han convertit la documentació notarial en material bàsic per a qualsevol estudi històric. Per exemple, l’entroncament de l’escola dels Annales i la recepció de la producció històrica francesa, la consideració dels condicionaments socials i econòmics, la influència de la variant marxista del realisme historiogràfic o la irrupció del denominat tercer vessant de la història, la història de les mentalitats. Aquesta nova orientació ha comportat superar el caràcter de font complementària i posar la documentació notarial en la clau de volta de qualsevol estudi social, econòmic, artístic, cultural o de la vida quotidiana de les col·lectivitats.
Intentant oferir ara una síntesi temàtica de l’aprofitament d’aquesta documentació, en primer terme cal dir que el camp social, el relatiu a la família i la societat, ha estat un dels pioners a utilitzar-la, primer de manera singular, per exemple per a la confecció de biografies, i després de manera seriada, amb vista a l’elaboració d’estudis més amplis sobre el món de les relacions socials. S’han de considerar tres tipus documentals bàsics: els capítols matrimonials, els testaments i codicils i, finalment, els inventaris post mortem. Així, els capítols matrimonials, com a constitució i llei fonamental que haurà de regir les relacions jurídiques creades, esdevenen el veritable codi que estableix la consideració i el destí dels béns d’una família, més que no pas el testament. Individualment, informen sobre els components de les famílies, les ocupacions professionals, la condició social o el lloc de provinença, i també donen llum sobre la seva fortuna i permeten seguir-ne l’evolució econòmica. Des d’un aspecte més ampli, ajuden a discernir qüestions com ara la concordança entre nivells econòmics i relacions socials, la mobilitat social i geogràfica dels esposos o les proporcions de l’endogàmia en una societat tradicional. A més, des d’un angle jurídic i antropològic, permeten estudiar diferents aspectes del règim matrimonial —com ara la separació de béns, el règim dotal i la pervivència de les institucions típiques de l’hereu, la pubilla i el cabaler—, associats a la idea fonamental de transmissió unitària del patrimoni familiar, com també les estratègies matrimonials. Després, el testament, aquell negoci jurídic en virtut del qual el causant regula la seva successió per causa de mort. Aquest tipus documental detalla en primer lloc l’estructura familiar. A més, apropa al coneixement de les relacions d’amistat i, alhora, socioeconòmiques del causant, mitjançant l’anotació dels marmessors. I informa, encara, de la posició de la família a través dels llegats a amics, criats, creditors o deutors, sempre previs a la institució de l’hereu universal. D’altra banda, de tots és conegut que els testaments, juntament amb els capítols, esdevenen els instruments notarials bàsics per a l’establiment de les genealogies. Tanmateix, els testaments excel·leixen també per a la història de la cultura i les mentalitats, sobretot mitjançant les seves clàusules preliminars, que permeten analitzar la progressiva dessacralització del món modern, amb les variables de lloc, sexe i estratificació social. Finalment, l’inventari, la relació detallada dels béns d’una persona o comunitat, constitueix un acte jurídic de garantia aplicable en aquells casos en què la titularitat dels béns pertany a una persona i la seva administració, a una altra. El seu aprofitament el podem sintetitzar com a referit, d’una banda, a la vida econòmica i a la cultura material i, d’una altra, a les qüestions socioculturals. Així, els inventaris descriuen tipus d’hàbitat, mobiliari, estris i robes, objectes, joies o quadres, béns immobles, fàbriques o petites indústries artesanals, cosa que ens apropa al nivell de riquesa i al ritme de vida. A més, els inventaris són de gran utilitat per a la història de la cultura, sobretot a través de les detallades descripcions de biblioteques i obres d’art que s’hi relacionen i que permeten estudiar diferents aspectes, com ara els hàbits culturals, les preferències ideològiques i les afeccions literàries.
D’altra banda, en l’aspecte històric relatiu a la terra i la propietat, la documentació notarial és la més rica davant altres tipus. En línies generals, el seu estudi possibilita l’anàlisi de l’estructura de la propietat rural i urbana, la precarietat de les explotacions familiars, l’endeutament pagès i les crisis agràries, les transferències de la propietat en profit de la burgesia urbana expropiadora o les tècniques agràries i els conreus. Així, les compravendes informen sobre la possessió i el moviment de la propietat, i alhora donen pistes sobre la sociologia dels compradors i els venedors, la situació i el conreu de les parcel·les venudes, el règim de propietat i els sistemes variats de pagament. Paral·lelament, les permutes esdevenen molt interessants per a estudiar fenòmens com les polítiques d’arrodoniment de les propietats, amb vista a una major rendibilitat. En un altre ordre, els contractes de conreu (establiment emfitèutic i rabassa morta, d’una banda, i parceria, masoveria i arrendament, d’una altra) són un dels tipus documentals més genuïns del país. En un pla general, l’emfiteusi permet estudiar l’evolució del feudalisme tardà i del sistema senyorial a Catalunya, a través de l’anàlisi dels diferents tipus d’exacció econòmica del senyor sobre l’emfiteuta, com també dels drets senyorials propis d’aquest contracte. Al seu torn, la rabassa morta revela la transcendència del conreu de la vinya, dona informació sobre les tècniques agrícoles emprades i, al capdavall, esdevé el millor testimoni per a l’estudi de l’anomenat “conflicte rabassaire”. De fet, tots aquests contractes són necessaris per a un correcte coneixement de les tècniques agràries i el cicle dels treballs, el règim de les rompudes, el moviment de les rendes o bé les causes de molts moviments socials d’enfrontaments. En tercer lloc, els capbreus, on s’anotaven les confessions fetes pels emfiteutes als senyors directes, per tal de conservar memòria o prova de la subsistència de drets dominicals. Ultra els documents inicials, les confessions dels habitants o particulars dels llocs esdevenen la part més important i pròpia del capbreu. D’aquesta manera, els capbreus constitueixen una font de primera magnitud per a moltes matèries, especialment per a l’onomàstica, on permeten arribar de vegades a la reconstrucció completa de la toponímia menor d’un lloc, però, sobretot, per a la història agrària. Els principals aspectes per als quals poden servir els capbreus en aquest darrer vessant són l’estructura i la divisió de la propietat, l’increment o la disminució de la superfície conreada, els diferents conreus, la parcel·lació, i l’empresa familiar i les seves variacions i els moviments globals d’aquests fenòmens d’acord amb la conjuntura. Finalment, tot i que aquests instruments no són ex-clusius d’aquest vessant, cal no oblidar els contractes de préstec, és a dir, els que permetien accedir al crèdit de diner, bé per via monetària (el préstec o mutuum i la comanda dipòsit), bé per via de capitals o crèdit a llarg termini, mitjançant la constitució i venda de rendes (censals i violaris). Tots aquests contractes, realment molt freqüents als protocols, permeten estudiar fenòmens vitals en l’evolució social, com ara l’endeutament pagès o l’expropiació per deutes de la petita propietat camperola a càrrec de grups burgesos enriquits.
De la mateixa manera, en el vessant de l’artesanat i la indústria, la documentació notarial és fonamental per a analitzar aspectes relacionats amb les tècniques artesanes anteriors al s. XVIII, l’organització corporativa de confraries i gremis, els capitals, la producció i el consum i, al capdavall, els preus, les pràctiques empresarials o les inversions. En primer lloc, els contractes d’aprenentatge i de treball, molt freqüents en el període medieval i que decreixen amb el procés industrialitzador perquè esdevenen d’estipulació privada, són una font de primera magnitud per a l’estudi de qüestions relacionades amb els oficis. Els contractes d’obres, al seu torn, esdevenen fonamentals per a la història de l’art, ja que s’hi determinen dades bàsiques, com ara la descripció de l’obra a realitzar, els encarregants, els artistes autors, els materials emprats, el preu o la duració de l’execució de l’obra. També són interessants els contractes d’execució de serveis, com ara: d’edició de llibres, útils per a la història de la impremta i la llibreria; de representació d’obres de teatre, interessants per a l’anàlisi dels moviments i les influències culturals; o també d’ensenyament, bàsics per a la història de l’escolarització i de les institucions culturals. I finalment, la documentació de gremis, llibres retinguts segurament pels notaris a les seves escrivanies i que es dipositaren després als arxius de protocols, mentre que d’altres, conservats a les cases gremials, passaren als arxius municipals o bé es perderen. Enfront de la documentació corporativa i municipal, els protocols permeten veure la cara amagada de les corporacions, en molts dels seus aspectes, i la imbricació dels seus membres amb la resta de la societat i, al capdavall, la mateixa organització professional o el funcionament intern d’aquestes institucions corporatives i assistencials tan pròpies de l’Antic Règim.
En darrer terme, la història del comerç i la marina ha estat una àrea privilegiada en els estudis d’història econòmica, sens dubte pel fet d’esdevenir aquest un sector molt dinàmic. A part de les fonts duaneres, corporatives o de comptabilitat privada, la documentació notarial és imprescindible per a l’anàlisi de l’estructura del capital comercial, l’establiment de la xarxa d’intercanvis, els transports o la mateixa vida de la burgesia mercantil. En primer lloc, les actes de companyies (comandes, societats i grans companyies en l’època moderna) esdevenen documents molt propis per a l’estudi de l’estructura del capital comercial i mercantil. A més, permeten examinar aspectes interessants, com ara l’estructura de les relacions econòmiques i personals que s’establien entre els diferents sectors burgesos (comercials, industrials i financers), els tipus de preferència inversora d’aquesta classe, la diferent intensitat dels beneficis i riscos en els negocis, en cada lloc i període concret; en definitiva, l’activitat comercial i mercantil, de la corona catalanoaragonesa primer, i d’altres mercats, atlàntics o americans, després. En segon lloc, les assegurances marítimes, signades pels mercaders induïts pel desig d’evitar els possibles riscos de les seves operacions (naufragis, robatoris de corsaris...). Amb el decurs dels anys, el contracte d’assegurança s’estengué també als transports terrestres, davant el perill que suposaven els saltejadors de camins i ateses les rivalitats entre ciutats, i als esclaus, per evitar riscos de pèrdua, fugida o mort. A part de la qüestió de la prevenció de riscos, aquests contractes són interessants per a determinar-ne els mercats i la distribució geogràfica del tràfic. Cal parlar també dels contractes de nòlits, documents alternatius a les assegurances i complementaris dels rebuts, els pagarés o les lletres de canvi, que ajuden a formar-se una idea de les àrees més freqüentades pel gran comerç català en els diferents períodes històrics. Paral·lelament a aquests contractes, hi ha també les actes de patronia o de nomenament de patrons, i les de reconeixença de parçoners o reconeixement de partícips. Les unes i les altres ajuden a conèixer el joc d’interessos que es donen en el finançament de la barca, entesa com a empresa comercial i de transport. La utilització d’aquesta documentació es veié facilitada, en la segona meitat del s. XVIII, per l’aparició, a les antigues capitals de les províncies marítimes, de les anomenades escrivanies de marina, especialitzades en la construcció naval i el comerç marítim. Qüestió diferent és parlar del valor d’aquesta documentació notarial, atès el seu grau de representativitat (parcialitat i llacunes de la documentació notarial per pèrdues, omissions o destruccions), d’objectivitat (subjectivitat del notari), de veracitat (falsejament de dades), d’adequació (limitació i literalitat del text documental, prescindint del seu context) o de suficiència (caràcter parcial de la documentació), com també analitzar el seu tractament metodològic i el qüestionament, per exemple, de l’anomenada història quantitativa.
Lectures
- Actas de las I Jornadas de Metodología Aplicada de las CienciasHistóricas, 5 vol., Universitat de Santiago de Compostel·la, 1975.
- Actas del II Coloquio de Metodología Histórica Aplicada. La Documentación Notarial y la Historia, 2 vol., Universitat de Santiago de Compostel·la, 1984.
- EIRAS ROEL, A.: “La documentación de protocolos notariales en la reciente historiografía modernista”, Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, VIII, Barcelona 1980, p. 7-27.
- Les actes notariés. Source de l’histoire sociale, XVIe-XIXe siècles, Librairie Istra, Estrasburg 1979.
- PAGAROLAS I SABATÉ, L.: “Els arxius de protocols”, Lligall, I, Barcelona 1988, p. 53-63.
- —.“Els Arxius de Protocols, font per a la Història Moderna”, Manuscrits, 8, Bellaterra 1990, p. 285-323.