Seria més correcte d’anomenar-los arxius episcopals. En el cas de la diòcesi d’Elna-Perpinyà, els documents anteriors al 1790 es troben a l’Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals, a la sèrie G. Tot i la coincidència bàsica dels organismes que generaren els referits dipòsits documentals, la seva consistència és molt diversa. Els bisbats d’origen tardà produïren sèries més breus. Oriola fou creada el 1564, Solsona, el 1593, Eivissa, el 1782 i Menorca, el 1795. Les pèrdues per motius de guerra afectaren seriosament alguns centres. Així, l’arxiu del bisbat de Lleida gairebé no guarda cap document anterior al 1757; el de Tarragona fou cremat el 1813 pels invasors francesos, que també saquejaren aleshores el de Tortosa. Els arxius de València, Sogorb-Castelló, Menorca, Solsona i Vic perderen parts importants durant la Guerra Civil Espanyola. El nucli inicial de documentació que guardaven els referits arxius eren els títols de propietat de les rendes episcopals, separades el s. XII del fons comú de les respectives esglésies catedrals i conegudes amb el títol de Mensa episcopal o bé Mitra, que foren cobrades fins a la desamortització. Es tractava de percepcions de caràcter baronial, que comprenien la senyoria damunt dels delmes de les parròquies. La pràctica de donar aquests tipus de rendes en arrendament és la causa que aquests fons guardin pocs documents comptables. Des del s. XIII s’establiren prop del bisbe i dels seus col·laboradors més o menys fixos, com ara l’oficial (jutge), el vicari general i una o diverses notaries. La funció dels notaris era donar fe dels actes singulars, que eren registrats successivament, i d’actes processals, que eren escrits en quaderns. Així s’originaren els processos, d’una banda, i els registres notarials de l’altra. Una sèrie peculiar de registres es dedicà a les visites pastorals. En aquests actes, durant els s. XIV i XV, el bisbe o un dels seus comissionats visitava les parròquies i altres esglésies, interrogava els feligresos sobre eventuals defectes dels clergues i a aquests sobre els pecats públics dels fidels, als uns i els altres sobre deficiències del culte, i el notari episcopal n’aixecava acta. Des del final del s. XV fins al s. XIX, l’interès de les inspeccions passà de les persones a les coses i rendes fundacionals dels beneficis, estat dels temples i altars, inventari dels objectes i ornaments de culte, etc. Hi ha 172 volums de visites pastorals a Girona (1303-1960), 135 a Barcelona (1303-1934), 41 a Vic (s. XIV-XIX) i 10 a Urgell (1516-1892). A Lleida, la sèrie s’inicia el 1774, i a Tortosa es guarda en part dins l’arxiu capitular. En tots els arxius diocesans es troba la sèrie de registres d’ordes. Fins al s. XVIII, els duia un notari de la cúria, i després, el secretari del bisbe. Conté el nom i la filiació de tots els qui han ingressat dins del cos clerical per la tonsura i dels qui han rebut els altres ordes, fins al presbiterat, inclosos els religiosos. En algunes ocasions, hom separà les tonsures dels altres ordes, o bé s’anotà aquelles dins dels registres de visita pastoral. La sèrie s’amplia amb els documents presentats pels ordenands per acreditar la seva preparació acadèmica i altres circumstàncies, que solen conservar-se en lligall. Igualment, en totes les cúries havien de conservar-se els actes de sínodes diocesans, encara que, de fet, aquesta sèrie començà a Barcelona i Girona el s. XVI.
Els notaris que romanien fixos a la cúria començaren a elaborar i a registrar indistintament, a les ordres del bisbe o del seu vicari general, tota mena d’escriptures (Notes comunes). Lentament, però, s’anà desglossant en una sèrie de registres o fins en una notaria per donar fe dels actes referents als beneficis, com ara les col·lacions (acte de conferir-los, que pot donar nom a una sèrie específica), presentacions i drets de patronat, preses de possessió, renúncies i permutes. La necessitat de disposar d’antecedents sobre qui tenia drets de patronat i de col·lació dels diversos beneficis motivà que es confeccionessin índexs i instruments de recerca dels volums de notaria beneficial. D’altra banda, el treball dels notaris s’incrementà perquè se’ls ordenà d’enregistrar butlles rebudes de Roma, i, durant el s. XVIII, documents procedents de la cort reial, que d’aquesta manera podien ser certificats des de la cúria diocesana.
En fer referència als Processos, convé parar atenció al fet que l’exercici de la potestat judicial dels bisbes i dels seus comissionats era més ample del que se sol creure. En primer lloc, la Santa Seu solia concedir diversos tipus de dispenses i gràcies (com les dispenses matrimonials d’impediment, o fins els beneficis en expectativa) a condició que el requisit fos “executat”. I “executar” consistia a prendre informacions testificals sobre la veracitat de les circumstàncies al·legades per a demanar una gràcia o dispensa. També les dispenses matrimonials de proclames (exempció a certs matrimonis d’anunciar-los prèviament a les parròquies dels contraients), concedides des del s. XVI, es dugueren a terme en forma processal, amb recepció de testimonis i posterior decisió. Per tant als arxius diocesans hi ha sèries que són processals, encara que no s’anomenin així. En segon lloc, certs organismes, com les administracions de causes pies, podien actuar en forma judicial. I en tercer lloc, els processos pròpiament dits de les cúries episcopals comprenien els contenciosos d’afers eclesiàstics i civils (per exemple, deutes) i les causes criminals, dutes a instància del fiscal (processos d’enquesta). En certes èpoques, i particularment durant el s. XVI, els tribunals episcopals sentenciaren causes per via sumària i en sessió única; només s’enregistrà la compareixença de les parts davant del jutge i la decisió final. La varietat d’informació que pot aparèixer en els processos dels arxius diocesans és, per tant, gairebé il·limitada.
Una part important del govern episcopal consistí en actes dutes a terme a instància de les persones interessades, conegudes genèricament com a lletres. L’enregistrament de les lletres concedides, de vegades amb títols com “gràcies”, “comuns” i similars, anàlegs als registres de la cort reial, fou general a les cúries a partir del s. XIV. Entre les lletres, es troben les de llicència, per a activitats que necessiten autorització del superior, entre les quals destaquen les quesitòries, permisos de demanar almoines, les dispenses, que permetien excepcions a les normes establertes, les testimonials, expedides per acreditar la condició clerical o altres circumstàncies d’una persona, les lletres de comissió, per encomanar a un súbdit d’executar una ordre, recollir una informació o prendre una responsabilitat, les dimissòries, per autoritzar que algú rebés ordes sagrats d’un altre prelat, i les possessòries, descrites més amunt.
La cúria de testaments i causes pies s’originà als bisbats després de la pesta del 1348, a fi d’assegurar l’execució de disposicions testamentàries després de la mort dels marmessors designats en testament. Controlà, a més, els testaments de clergues, la majoria dels quals tenien prohibit pel dret d’instituir hereus a persones de la seva família. Des del s. XVI tingué, a més, la missió de revisar els comptes de les fundacions de caràcter familiar conegudes com a causes pies, destinades a dotar donzelles i estudis de nois. Aquesta cúria, normalment a les ordres del vicari general, procedí per via administrativa, enregistrant testaments i revisant ingressos i despeses de les marmessories i causes pies; però igualment pogué actuar per via judicial en els afers que li eren propis.
Al s. XVIII, a les cúries s’organitzà un nou departament: la Secretaria de Cambra i Govern. Començà ocupant-se de la correspondència del bisbe amb les autoritats, principalment de Madrid. Lentament, anà fent-se càrrec de la gestió del personal eclesiàstic i, a partir del s. XIX, del control dels immobles de les parròquies i fins i tot de les competències dels bisbes prop dels religiosos. La generalització dels papers solts i dels expedients, que han arribat a reduir a condició minoritària els registres i els processos, obliga a advertir que l’organització del material arxivístic procedent d’aquesta oficina pot ser molt diversa, segons els bisbats.
Als arxius diocesans gairebé no existeixen sèries de contingut econòmic anteriors al s. XIX; cada institució administrava els seus recursos, i cada beneficiat, les seves rendes. Des del s. XIX se centralitzaren a les cúries l’administració dels cabals de l’Estat que constituïen el Pressupost de Culte i Clergat, i les fundacions destinades a les parròquies. Posteriorment, s’hi recollí la informació sobre l’economia del seminari; quant a Càritas i organitzacions similars la documentació pot haver fet cap als arxius diocesans.
D’altra banda, els arxius diocesans incorporen fons d’institucions avui desaparegudes, com ara les antigues col·legiates i comunitats de preveres, i fins i tot de monestirs, hospitals i altres entitats eclesiàstiques. En la majoria de les diòcesis, i segons disposicions més o menys generals, l’arxiu diocesà aplega, generalment en concepte de dipòsit, els arxius parroquials i d’altres institucions vivents que, pels motius que sigui, els són traspassats. Hi ha, però, una part dels arxius parroquials que es conserva als arxius diocesans per disposició del dret: les còpies de partides de baptisme, matrimoni i òbit que cada parròquia és obligada a trametre-hi anualment des del 1918, i que no sols poden facilitar consultes, sinó que, per a les parròquies els arxius de les quals foren cremats el 1936, constitueixen documents insubstituïbles.
Lectures
- Guía de los archivos y las bibliotecas de la Iglesia en España. I. Archivos, Asociación Española de Archiveros Eclesiásticos, Lleó 1985.
- Guia dels arxius històrics de Catalunya, 7, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1998.
- HILLGARTH, J.N.; SILANO, G.: The Register Notule Communium 14 of the Diocese of Barcelona (1345-1348), Toronto 1983.
- MARQUÉS, J.M.: “Fundaciones de beneficios en el obispado de Gerona, s. XII-XVIII”, Anthologica Annua,36, 1989, p. 493-507.
- PUIG I ALEU, I.: “Les visites pastorals a la diòcesi de Girona, segle XV”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XXVIII, 1985-88, p. 211-241.