Entre el final del s. IX i l’inici del X es produïren les primeres fundacions benedictines de la noblesa comtal, on destaca el monestir de Ripoll, que en temps de l’abat Oliba, al s. XI, arribà a tenir un arxiu molt important i una de les biblioteques més grans de l’Europa cristiana. Fins al s. XII es fundaren al Principat més d’un centenar de cases benedictines. Al s. XIII, perderen influència pel creixement de les canòniques augustinianes (Santa Maria de l’Estany, Sant Vicenç de Cardona) i dels cenobis cistercencs. Altres monestirs benedictins que, a més de Ripoll, tingueren arxius importants, foren Sant Miquel de Cuixà, Sant Pere de Rodes, Sant Pere de Camprodon, Sant Benet de Bages, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Guíxols, Sant Esteve de Banyoles i Santa Maria de Montserrat (filial de Ripoll). Els cenobis cistercencs —Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges, al Principat— s’encarregaren de la repoblació a la Catalunya Nova i, com els benedictins, tingueren importants scriptori, entre els quals destaquen els de Poblet (vg. Arxiu i Biblioteca de Poblet) i Santes Creus. Al País Valencià tingué molta importància el monestir de Valldigna (fundat el 1279); d’un moment anterior sobresurt el de Benifassà (1235, filial de Poblet), i a Mallorca la Real, filial de Poblet, tots ells amb notables arxius. Juntament amb els cistercencs, cal esmentar l’orde dels cartoixans, la primera casa dels quals fou Escaladei (1163), que atresorà uns importants arxiu i biblioteca. Escaladei fundà noves cases a Vallparadís (1314). Al País Valencià destacaren els arxius de Portaceli (1272), i a Mallorca, la cartoixa de Valldemossa (1399). Els ordes militars tingueren moltes connotacions amb els cistercencs (foren lloats per sant Bernat), i acompliren les funcions de defensa de les fronteres des del s. XII. Al Principat, destaquen els fons arxivístics (on tenen molta importància les proves de noblesa de sang) de Masdéu, Barcelona, Gardeny, Tortosa, Barbens, Ascó i Miravet. Els templers es beneficiaren de la repartició dels nous regnes de Mallorca i València; cal fer especial esment de les comandes i arxius de Ciutat de Mallorca (1230), València (1239), Borriana (1234) i Peníscola. Amb l’abolició de l’orde el 1312, es creà el nou orde militar de Montesa, que heretà els béns i els arxius dels templers i hospitalers al Regne de València. A Catalunya i Mallorca, els béns i arxius dels templers passaren a l’orde de l’Hospital, que perdurà fins al s. XIX. Aquest orde, creat al s. XII, tingué nombroses cases al Principat, al Maestrat (s. XIII), Onda, Borriana, València, Cullera, Perpinyà, Mallorca i Pollença.
A la Baixa Edat Mitjana, amb el renaixement de les ciutats i de la vida urbana, prengueren molta força els ordes mendicants, principalment dominicans i franciscans, que s’instal·laren i fundaren convents a les ciutats més importants dels Països Catalans. Els arxius més remarcables dels dominicans foren els de Santa Caterina a Barcelona (1219), Lleida, Solsona, Girona, Perpinyà, Balaguer, Tortosa, València (1239), Sant Mateu del Maestrat, Xàtiva, Ciutat de Mallorca (1229), Inca i Manacor. Pel que fa als franciscans, els arxius més destacats foren els de Barcelona (1229), Vic, Girona, Vilafranca del Penedès, Lleida, Cervera, Morella (1233), Tarragona, Ciutat de Mallorca (1243), Ciutadella (1302), València (1238), Xàtiva (1444), Morvedre (1294) i Perpinyà (1244).
A l’època moderna, concretament al s. XVIII, prengué importància un orde minoritari: els premonstratencs de Bellpuig de les Avellanes (Noguera), que crearen una destacada escola historiogràfica, amb Jaume Caresmar al capdavant, que seguia moltes idees i mètodes fills de la Il·lustració.
Tots aquests arxius i biblioteques es conservaren al seu lloc de procedència fins als aldarulls del s. XIX. Així, l’arxiu de Montserrat fou destruït a conseqüència de la guerra del Francès. Amb la desamortització del 1835, la hisenda pública espanyola es trobà amb un immens llegat arxivístic i bibliogràfic, fet que no evità pèrdues importants, com ara l’arxiu i part dels còdexs del monestir de Ripoll. Alguns arxius monàstics catalans anaren a parar a Madrid, i de manera especial els cistercencs (Poblet i Santes Creus) i els cartoixans (Escaladei; el seu arxiu, en part, fou destruït el 1835), que acabaren integrant-se en la secció “Clero” de l’Arxiu Històric Nacional de Madrid (AHN).
Gràcies a les accions del seu director, Pròsper de Bofarull, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), a Barcelona, anaren a raure molts altres arxius d’establiments monàstics catalans, especialment de l’orde benedictí: Ripoll (part de la biblioteca, ja que l’arxiu, com s’ha dit, fou destruït), Sant Pere de Rodes, Sant Pere de Camprodon, Sant Pere de Besalú, Sant Pere de les Puelles, Sant Cugat del Vallès (amb el seu important Cartulari), Sant Llorenç del Munt, Sant Benet de Bages, Sant Esteve de Banyoles, Sant Feliu de Guíxols, Amer i Sant Llorenç prop Bagà, entre d’altres. Aquests arxius contenen privilegis, propietats, immunitats, censals, plets, causes pies, misses i aniversaris, actes de visita, resolucions capitulars, professions, règim senyorial, relacions amb la noblesa (molt important en els ordes militars). L’ACA rebé també nombrosos arxius dels ordes templer i hospitaler (Gran Priorat de Catalunya, Castellania d’Amposta). Arran de la desamortització del 1835, l’ACA acollí els arxius dels trinitaris, els mercedaris, les canòniques regulars (Sant Joan de les Abadesses), els franciscans, els dominicans, els carmelitans, els augustinians i els caputxins.
A Mallorca, el procés del 1835 fou similar. A Madrid anaren a parar arxius importants, com el del monestir cistercenc de la Real de Mallorca. En crear-se l’Arxiu del Regne de Mallorca, el 1947, hi ingressaren arxius dels s. XIII al XVIII: cistercencs, cartoixans, dominicans, franciscans, augustinians, carmelitans i hospitalers. Altres fons d’aquests ordes anaren també a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid, a la secció “Clero”. Els arxius mallorquins eren formats per alous, arrendaments, capbreus, censos, consuetes, comptes, infermeria, farmàcia, fundacions, heretats, béns immobles, causes pies, obres, procures, professions, rebuts i ingressos, rendes, testaments, visites, etc. També cal dir que molts d’aquests monestirs salvaren importants biblioteques, com els còdexs de Ripoll i Sant Cugat, conservats avui a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid, o els volums de les biblioteques de Poblet i Santes Creus, que anaren a parar a la Biblioteca Pública de Tarragona, o a la Biblioteca Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú.
Un fenomen similar es produí amb els arxius de monestirs i convents del Regne de València, conservats en part a la mateixa comunitat, o bé formant part de diverses seccions de l’AHN de Madrid.
Lectures
- Guia dels arxius eclesiàstics de Catalunya, València i Balears, Secretariat d’Arxivers Eclesiàstics de Catalunya, Barcelona 1978.
- MORA, P.; ANDRINAL, L.: Diplomatari del monestir de Santa Maria de la Real de Mallorca, Barcelona 1993.
- MUT, A.: Guía sumaria del Archivo del Reino de Mallorca, Ministeri de Cultura, Madrid 1984.
- PLADEVALL, A.: Els monestirs catalans, Destino, Barcelona 1978.
- SERRANO, A.: El Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna. Una construcció per a la destrucció, Benifairó de la Valldigna 1996.
- UDINA, F.: Guía histórica i descriptiva del Archivo de la Corona de Aragón, Ministeri de Cultura, Madrid 1986.