El 1935 fou instal·lat al primer pis del Castellet, abans d’ocupar, des del 1981, el conjunt de l’antiga universitat. Els arxius anteriors a la Revolució Francesa (fons antic) foren dipositats el 1960 a l’Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals. Entre les peces de més interès per a la història de la vila, es poden esmentar els Llibres verds, major i menor, el Llibre de provisions, el Llibre de les monedes i la Rigaudina, entre d’altres. Els Llibres verds apleguen el conjunt dels privilegis de la vila de Perpinyà. El Llibre verd major (tom 1: 1162-1785), recopilació de les actes dels reis, papes, bisbes i senyors, conté els drets a favor de Perpinyà i fou començat el 1392. Algunes peces anteriors foren recopiades durant el s. XIV i incorporades a l’obra. Endreçades en un ordre sumari, foren escrites amb minúscules gòtiques quadrades i foren precedides d’anàlisis en català de tinta vermella (rúbriques). El volum pot dividir-se en dues parts. En la segona part, el mateix tipus de peces foren transcrites cronològicament, des del s. XVI fins al 1785. El Llibre verd menor (tom 1: 1185-1413) consta de privilegis particulars a la vila. La primera part del registre sembla que fou redactat d’una tirada, abans del 1280, al començament del regne de Jaume II de Mallorca. Les actes posteriors foren recopilades successivament a l’època d’aplicació. Pel que fa al Llibre de provisions (1266-1739), fou començat el 1409, per conservar les provisions atorgades pels prínceps i senyors. S’hi troba, en particular, l’acte del 1400, en el qual el comte rei Martí donà les armes a la vila. La Rigaudina és un recull particular. El seu nom prové de l’autor, el notari Rigau. Publicat el 1510 sota el títol Recollecta de tots los privilegis, provisions, pragmàtiques e ordinacions de la fidelíssima vila de Perpinyà, aquesta obra és d’una importància extraordinària, ja que representà un buidatge dels arxius de Perpinyà en un moment en què una part de la correspondència de la vila no era encara als arxius municipals de Barcelona. L’historiador nord-català Pere Vidal subratllà que «c’est par excellence un instrument de travail pour quiconque s’occupe des institutions municipales de Perpignan et des mœurs de la population perpignanaise jusqu’au milieu du XIIème siècle». Una altra peça fonamental de l’arxiu és el Llibre de les monedes i el de les corts de Catalunya.
Els arxius dits moderns (que abracen el període 1789-1940) i els contemporanis (del 1940 fins avui) constitueixen el fons més important quant a volum d’obres i ocupen més de dos quilòmetres i mig de prestatgeries.
Joan Guibeaud, erudit local, fou nomenat arxiver el 1890. Fou el primer arxiver de Perpinyà, i un referent per a molts treballs posteriors. El succeí M. Garridou, arxiver en funcions quan es produí el trasllat dels arxius al Castellet. El seu successor, Gabriel Vidal, fill de l’historiador Pere Vidal, feu una enorme feina de classificació de totes les sèries modernes (1789-1940). Després ocuparen el càrrec Lluís Xaragai, Pau Ramonatxo i Andreu Parent. Les publicacions d’inventaris i repertoris són el fruit del treball quotidià dels arxivers. La història dels arxivers de Perpinyà no ha estat fins ara objecte de cap estudi particular.