El càrrec de notari existia des del 1288, data corresponent al segon pariatge; fou creat i constituït després dels litigis entre el comte de Foix i el bisbe d’Urgell. A partir del 8 de febrer de 1607, el càrrec de notari fou escollit pels coprínceps sobre una llista de dos noms anomenada la doena i presentada pel Consell General. Fins aquell moment només hi havia un notari episcopal i un notari francès. Les seves funcions s’especificaven en el pariatge del 1288: fer els testaments, els codicils i les escriptures públiques. J.A. Brutails remarcà que durant els s. XV i XVII només un notari exercí a Andorra. Els notaris eren juristes generalment formats segons el dret català, com ho demostra el costum d’utilitzar sistemàticament el formulari català; així mateix, la llengua emprada en les escriptures fou sempre el català. Ara bé, tot i que el notari era una figura pública, els seus arxius fins fa pocs anys també eren privats. Es produïa la paradoxa que certificaven els actes de propietat i en detenien els documents, que passaven, per tant, a ser privats. Aquesta paradoxa s’explica per l’actitud tradicional catalana de considerar el dret privat com a sagrat. Però a Andorra, i fora de la intervenció pública directa, el secret corresponia a una altra necessitat: protegir la societat davant la possible intrusió de jutges forans, ja que molts plets foren jutjats davant de tribunals estrangers i fora d’Andorra. Els representants dels coprínceps, exercint la justícia civil i penal, designaven un tribunal de conveniència o de proximitat que, per tant, era fora del Principat. Tot això anà canviant i el monopoli notarial s’extingí amb la Constitució del 1993, que posà en evidència les deficiències del sistema, amb una proposta de reforma que fixà un notari per a 10.000 habitants. La seva aplicació es posà en marxa a l’octubre del 1998 i es nomenaren quatre nous notaris. A més, entre el 1999 i el 2000 la Constitució andorrana ha afavorit que els documents de més de cent anys dels arxius notarials es dipositin a l’Arxiu Històric Nacional en el fons del Tribunal de Corts. Provenen dels dos últims notaris tradicionals, Marc Vila i Riba i Matias Aleix i Santuré, que detenien els fons de tots els notaris precedents. Es publicà l’any 2002 amb el títol Els protocols notarials de l’Arxiu Històric Nacional.