El primer document d’un arxiu parroquial havia de ser la dotalia (sovint anomenada, menys apropiadament, acta de consagració). Mitjançant aquest document, el bisbe, generalment en ocasió de dedicar el temple al culte, donava personalitat jurídica a una parròquia i n’assenyalava el districte o territori que havia d’incloure, corresponent al terme delmer. La major part dels delmes, però, passaren a possessió de laics i d’institucions no parroquials, i per aquest motiu les parròquies es despreocuparen de reivindicar-los. Els ingressos específics de les parròquies consistiren des d’aleshores en els censos que pagaven els masos per sostenir l’edifici de culte i les despeses de funcionament, i que administraven uns obrers, reemplaçats anualment. Si bé de vegades es capbrevaren aquests tipus de censos i s’anotaren els llevadors dels capbreus, s’han extraviat molts dels documents, que passaven de mà en mà d’un obrer a l’altre i que contenien poca informació específica, perquè tots els masos pagaven el mateix. També ha estat molt desigual el volum d’informació recopilat en els comptes de l’obra. D’entrada, cal advertir que allò que hom hi cerca inicialment, com per exemple els contractes de construcció i d’ornamentació de les esglésies, no s’hi sol conservar: no era de competència dels obrers, ni se solia sufragar amb els ingressos de l’obra. És escassísim el nombre de contractes amb artistes i artesans que guardaren els obrers i els pabordes de confraries. Quant als comptes, que incloïen uns ingressos sovint consistents en un percentatge (el vintè o 5% de les collites), i unes despeses més o menys detallades, també escassegen en els arxius parroquials, perquè els administradors i dipositaris no coincidien amb els rectors i obrers, sinó que eren persones elegides ad hoc.
Fundacions
Els rectors i domers se sostingueren amb les rendes dels seus beneficis, que generaren molt poca documentació específica. Però tant ells com els altres beneficiats de les esglésies parroquials es distribuïren les rendes de fundacions d’aniversaris i misses. Generalment, es tractava de censals. Es col·leccionaren, doncs, escriptures de fundació, s’anotà el cobrament de les pensions anuals en llevadors i, eventualment, s’obriren llibres per acreditar anualment l’acompliment de les voluntats pies dels fundadors.
Registres
Cronològicament, els registres més antics són els notarials. La funció d’escrivans que exerciren els rectors —documentada ja al s. XII— es limità, després de la introducció del notariat reial al s. XIII, als testaments, i en indrets apartats, a d’altres menes de contractes. Amb major o menor abundància, els rectors prengueren testaments fins al s. XX, si bé amb l’obligació de protocol·litzar-los davant de notari. El segon grup de registres el constitueixen els llibres d’estat. Els llibres de baptismes, matrimonis i òbits són la part més coneguda i més utilitzada dels arxius parroquials. Han rebut sovint el nom de llibres parroquials, que no és apropiat, ja que les parròquies en tenen d’altres, i també el de sacramentals, igualment incorrecte, ja que les cerimònies funerals no constitueixen sagraments. Caldria anomenar-los llibres d’estat, perquè responen a actes que introdueixen en un estat (batejat, casat, difunt). D’altra banda, s’hi han d’afegir, des del s. XVIII, els llibres de confirmació, que duraren poc, ja que al final del s. XIX s’estengué el costum de fer-ne una nota marginal que acompanyava la partida de baptisme. Cal afegir un altre registre, que és explícitament d’estat: els llibres de statu animarum, llistats de veïns que es confeccionaven cada any per controlar la comunió pasqual i que en molts llocs s’han perdut, perquè el llistat darrer deixava obsolets els anteriors. Els llibres d’estat s’obriren al principi per motius econòmics: els actes anotats eren motiu d’ingressos que calia distribuir entre diversos perceptors. Per això inicialment els llibres d’òbits inclogueren de vegades l’administració d’extremuncions, i també se separaren els òbits d’albats dels d’adults, perquè els ingressos dels uns i els altres eren diversos. Oficialitzats pel concili de Trento, constituïren el registre d’estat fins que començà a funcionar el registre civil al s. XIX. Eventualment s’hi han pogut afegir altres registres, com els de primera comunió, sense valor oficial. El registre de matrimonis pot complementar-se amb la custòdia dels expedients matrimonials, on s’aplega la documentació presentada pels contraients.
Control diocesà
Els arxius parroquials estan obligats a conservar actes o decrets de visita pastoral, correspondència rebuda i enviada a l’autoritat diocesana, circulars trameses per aquesta i, des de la seva fundació, el corresponent butlletí diocesà.
Confraries i administracions
Encara que formalment es tracta d’institucions independents de les parròquies, i per tant, els seus arxius no són parroquials, la seva autonomia es perdé al s. XVIII. Les confraries podien tenir llibres d’inscripcions de confrares; les administracions, en canvi, eren obertes a tots els feligresos d’una determinada categoria de la parròquia. Les unes i les altres reberen ingressos per via d’almoines, els administraren i en passaren comptes.
Bona part dels arxius parroquials han estat dipositats als respectius arxius diocesans.
Lectures
- CAMPDERÀ, F.: Indagación acerca de la reproducción y mortandad en la ciudad de Gerona y en Lloret de Mar, Barcelona 1849.
- GUAL, V.: “La informació fornida pels sacramentaris moderns i el sistema de reconstrucció de famílies”, I Congrés d’Història de l’Església Catalana, Solsona 1993, I, p. 83-91.
- PUIGVERT, J.M.: Una parròquia catalana del segle XVIII a través de la seva consueta (Riudellots de la Selva), Barcelona 1986.